Pluton i Proserpina (deesa de la primavera) 1621-1622
El seu pare Pietro Bernini era escultor i va ser el seu primer mestre. Va guanyar-se, a causa del seu precoç talent, el favor del papa Pau V. Com a favorit dels papes va esdevenir arquitecte de la basílica de Sant Pere del Vaticà.
Va treballar sense interrupció per als pontífexs: Gregori XV el va fer cavaller; Urbà VIII el va omplir de riqueses; més aviat en desgràcia sota el pontificat d'Innocenci X, no va fer-hi més que la font dels quatre rius de la plaça Navona. Se li deu el baldaquí de columnes salomòniques de l'altar principal de Sant Pere, així com el disseny de la majestuosa columnata i les estàtues que encerclen la plaça situada tot just davant de la basílica. Les seues fonts monumentals, i particularment la dels quatre rius, palesen un barroc en tota la seua força i van exercir una gran influència sobre l'urbanisme romà i sobre l'organització de les places públiques en altres ciutats europees. Carles I d'Anglaterra li va encarregar la seua estàtua.
Columnata i les estàtues que encerclen la plaça Sant Pere
Font dels quatre rius de la plaça NavonaQuan demanes a una persona moderació, esta oberta a escoltar, sensibilitat i respecte, i nomes sap amenaçar, insultar i faltar al respecte, es poc probable que se soluciona un conflicte. Avui m’he despertat, desprès d’una mala nit, pensant que això que hi ha entre la mare i la filla difícilment te solució. Com pot ser una tant estúpida per no entendre ja conceptes basics de convivència. La veritat es que de tot plegat en estic però que molt cansat. Aquests últims dies estic pensant això de “ dema serà un altre dia” però tots els dies se semblen i no hi ha pau…
Una cosa mes. Estic orgullós de la meva filla, que sap conservar la calma allà on jo ja l’hauria perduda, i aguantar coses que jo mai no hauria aguantat, amb bona cara, casi amb alegria. En estic aprenen cada dia una mica d’ella.
.gif)
Un altre resum de setmana… aquesta pot ser no tant positiva com la d’abans, però clar, es un punt de vista que pot variar segons com es miri. Problemes n’hi han hagut a varius nivells, molts apuntaven a un nom, Rosa. Primer que malgrat els esforços, encara que per moments m’han semblat tímids, els resultats sobre tot en matemàtiques tendeixen a empitjorar. Solució, provisional si mes no, un professor de matemàtiques de reforç. Espero que això donera un mínim de fruits. Però el tema gros de la setmana va ser un cop mes la relació Rosa- i la seva mare. Les coses no van bé, i ho puc entendre perfectament, per les dues part. Hi ha ressentiment, però sobre tot i ha una falta alarmant de diàleg. Del moment la Rosa no hi vol tornar, i tampoc es pot dir que per l’altre part hi haguí gaire interès en trobar solucions. Així que sembla una via morta. Faltarà temps perquè aquelles dues es tornin a tindre un mínim de confiança... Soc de mena optimista, i crec que si es donen oportunitats, si estan, encara que sigui una mica, obertes a trobar alguna mena d’entesa, s’han sortiran. Jo nomes els hi puc donar l’oportunitat de que es trobin, desprès es cosa d’elles. Al cap i a la fi, el temps ho soluciona tot i com diu algú que m’estimo molt, tot s’acaba... per bé o per mal, res dura per sempre. A part de això... la rutina... Rosa, recull l’habitació mil cops, Elyse, va que em de marxar, mil cops mes, etc! Bon cap de setmana a tots
I com dimonis ho tinc que fer perquè la foto se sembli a lo pintat, grrrrrr.... La perspectiva es diferent, i això es nota sobre tot amb el de Girona, que en la pintura te totes les cases alineades i en la foto sembla pintura de borratxo. I el color queda mes apagat també... bueno que hi farem, aquí 4 fotos mes. Bosc d'hivern, La cala, abans de la pesca i Girona
Lord Frederick Leighton, (1830-1896) Hijo de un médico, su familia pasaba largas temporadas en el continente, estudiando en Berlín y Florencia. Los Leighton se establecieron en Frankfurt durante el año 1846 y Frederick entró en el taller de Edward von Steinle, realizando sus primeras obras importantes. Se trasladó a París en 1855, viviendo tres años en la capital francesa para establecerse después en Londres. Se sintió rechazado en un primer momento por las instancias artísticas oficiales pero tampoco se integró en la hermandad de los Prerrafaelistas.Se interesó especialmente por los asuntos clásicos, históricos y mitológicos. En 1868 fue elegido académico de número y diez años después presidió la Royal Academy, ejerciendo una gran influencia en el ambiente artístico oficial. Sus esculturas manifiestan más su gusto por el eclecticismo.
Finalment, una trobada ben curiosa, amb la meva amiga “Irlandesa”... Em pensava que hauria tornada mes canviada desprès d’un any fora amb un mon de vivències fora. Finalment no es així, i pot ser millor. Aquelles experiències sempre deixen marca, però no sempre es visible a primera vista, i de fet, la gent no canvien pas tant fàcilment tampoc.
Estic al sofà, (mala posició per l’esquena), amb de rerefons patito feo que la Elyse esta mirant per el Disney channel, i tinc la Rosa navegant una mica per Internet desprès d’haver passat 3 hores fent unes redaccions per la setmana que ve. Primers moments de relax del dia. Aquesta tarda varem anar a Roses a veure si podíem fer el seguro per la moto, i o sorpresa, no va ser possible, per un fet una mica intrigant. Resulta que una persona que no soc jo esta utilitzant el meu numero de DNI per contractar el seu seguro de moto. Bé, suposo que es un error de l’asseguradora, però no deixa de sorprendrem i em recorda un temps on un altre personatge em va buidar el comte bancari fent se passar per mi. Tot sigui dit, es deia com jo, i havia nascut el mateix dia que jo. Eren altres temps, l’informàtica tot just començava, Internet era d’us militar. Suposo que la setmana que ve el tema se solucionarà.
Desprès de això em vaig ficar a la cuina, preparant coses per dema, amb la Elyse fent me companya tot fent deures. I ara estic tranquil i es temps de reflexionar una mica sobre lo que va passar dimecres, la famosa vista al jutjat numero 3 de figueres, per tractar de les mogudes “Rosa”...
Dimecres mati la Rosa no va anar a d’institut. Li tocava declarar, o si mes no aquella possibilitat existia, explicar perquè va marxar de casa de la seva mare, com va viure els últims 4 mesos, i com pensava encarar el seu futur mes immediat. Però finalment no va ser necessari ja que abans d’arribar en aquest punt, la seva mare va finalment acceptar la mateixa proposta que havia en un primer moment acaptades i mes tard rebutjades, tot plegat en una jugada que com a mínim no va ser honesta, francament bruta de fet. 2 mesos i 3000 euros mes tard, finalment s’accepta lo que ja no es podia evitar, ni negar.
La Rosa ja no viu a casa seva, i això implica molts canvis a tots nivells, un dels quals es l’econòmic. D’un dia per l’altre s’han acabat les pensions alimentaries es a dir, el seu medi de vida en coberta. Queda un petit pago molt simbòlic, i el compromís per part meva de cobrir la totalitat de les despeses de les dues filles, però ja sense tindre que passar mes per la desastrosa gestió de la mare, sinó pagant i comprant directament jo. Amb això s’han aconseguit dues coses. Primera, que les necessitats bàsiques de la canalla estiguin realment cobertes, i segona, que fent t’ho així, jo també m’estalvio un mon de diners, que es podran tornar a invertir directe o indirectament de nou en la canalla. El quan a la seva mare, tot i que no em treu la son, em pregunto que fera d’ara en davant. Un dia de aquests tindré segurament els seus extractes de banc, ja que això va ser demanat per el jutge el dia abans de la vista, i entendré millor on han anat a parar tots aquests diners que he estat pagant en pensió alimentaria per les meves filles i que evidentment no han servit a aquest fi. Per mi es una necessitat tindre resposta a aquella pregunta. Durant la vista que finalment era un judici vaig sentir en varies ocasions aquella senyora insinuar que no complia amb les meves obligacions, deixant entreveure que era lo mes semblant a un lladre. Però mes allà de això, se que les meves filles van patir moltes mancances, a tots nivells, dons també econòmiques, m’entres qui tenia que procurar en primer lloc per el seu benestar mirava per un altre banda. Sempre va cobrar el dia que tocava lo acordat, sempre al·legant que la vida era cara, i que amb lo que rebia, no n’hi havia prou. Vull saber, vull resposta, perquè si un altre dia, em tornen a fer algun comentari com els que vaig sentir a la vista, o en altres ocasions, pugí ja fer callar aquella veu que no suporto mes, de manera contundent i estan totalment segur de lo que estic dient.
Prou per avui, però seguirà, ja que la setmana va ser especialment rica en petites i grans vivències.... Bona nit, jo tinc son!
+Pebbles+around+a+hole.jpg)
