Perquè dimonis serà que hi ha hores que no passen i hores que no veus a passar? Estic mig adormit, mig atontat totalment grogui, amb el blog obert, incapaç de trobar la son, incapaç de fer res mes que deixar me portar per la musica de la Norah, recordant coses que ja no son, riures afogats, llàgrimes eixugades, olors confuses, lectures oblidades, comoditats i incomoditats, moment de felicitat i harmonia, d’incomprensió i disgust. Penso en la gent que entren i surten de la meva vida, las que s’hi queden, físicament o no i hem sento honrat moltes vegades de la confiança que han tingut en mi, de les coses que m’han volgut ensenyar i compartir amb mi. Tot va ser un intercanvi, consentit, una cosa natural, com ha de ser. Totes aquelles persones m’han donat alguna cosa, i totes elles porten una cosa meva a dins. A vegades es ben poca cosa, un pensament, un somriure, un mal moment que serveix per creixa, un bon moment, simplement per assaborir. Algunes persones et dones moltísim, tant que la teva vida es veu modificada, millorada. Dedico amb un carinyo especial aquesta entrada a la persona que hem va dir “No te precipites – no te anticipes” , perquè les coses bones sempre perduren en el record i les seves ensenyances serveixen per millorar el present.
