sábado, 30 de agosto de 2008

Lo essencial

“Algunes persones m'ho diuen com un retret que soc massa superficial, però a vegades de tant navegar per la profunditat un perd de vist lo essencial... que no es res mes que lo superficial”. Era una frase de xat, escrita a tota velocitat, sense pensar-hi massa, però poc segons desprès vaig començar a pensar en lo que havia escrit i hem van vindre ganes d’anar una mica a fons en el tema. Que es una cosa essencial? I que es l’essència, i hem vaig ficar a remenar per Internet, la biblioteca mes gran del mon i vaig trobar unes coses interessants que d’entrada hem fan adonar que m’he equivocat en la meva frase, coses com ara aquesta... "D'un ésser es pot dir que és, o el que és, que introdueix els dos correlatius essència i substancia. El primer fa la pregunta del què és el que per a un ésser, i permet desprendre d'això la naturalesa essencial i invariable dels objectes. Seguidament, es distingeix, per oposició aquesta vegada, l'essència de l'existència, en la mesura que l'existència és la realització de l'essència". Lo essencial segurament no esta en la superfície, però si en les coses simples, senzilles. L’idea de la frase era de dir que no podem esta sempre amb teories abstractes si no tenim les eines per aprofitar-les, perden de vista coses mes simples que son les que en definitiva crec que ens fan feliç.

Vida

viernes, 29 de agosto de 2008

va de peixos i silencis


El silenci es
un Peix
dins del meu cap,
feliçment alimentat
amb totes
les paraules
que no he dit



Avui hem fa mandra escriure, inclús de pensar ja, però com que tampoc no ho puc deixar de ficar alguna entradeta, encara que petiteta m’he pres la llibertat de robar una frase d’un altre blog i que m’havia agradat molt quan la vaig llegir la primera vegada.

simplement maco

jueves, 28 de agosto de 2008

el vestidet de color rosa

Avui llegia una nova entrada del blog de la Emilià que anava sobre el seu viatge cap a Madagascar, mes concretament, Ampanihy, al sud de Madagascar... no conec el sud, però hem va agradar molt llegir el seu escrit perquè hem va recordar les mateixes escenes viscudes de Antananarivo. De nens per el carrer, de mirades intenses de gent alegra tot i que moltes vegades no tenien res mes que una mica d’arròs per seguir sobre vivint fins al dia seguint. Allà aprens que moltes de les coses que tenim, per capritxos o simplement per tindre les, acumular, les tenim gracies al fet de que els no tinguin res. La historia de Oliva, m’ha recordat aquella nena del vestit Rosa, devia tindre 3, 4 anys. No l’oblidaré mai, ni ella, ni tota la escena en general. El mercat de Tana semblava sortit de l’edat mitja, ple de fang, brutícia, alguna animal corrent per allà, i moltes cols, ja que era temporada de cols, i no hi havia res mes que cols i arròs, i gracies. O mes aviat se semblava a la primera escena de la pel•lícula, “el perfum”. Tot estava per terra, de qualsevol manera. I allà estava jo, esperant dintre del cotxe atrotinat de l’orfenat que ens portava per tot a reu, amb el xofer, Bernat, hem sembla que es deia, un pobre feliç, que cada cop que hem volia dir una cosa, semblava que hem cantava una melodia trista malgaix. Ens faltava no se quin paper per l’adopció de la Elyse, o era alguna suborn? Estàvem a prop del ministeri que donava davant del mercat central i no podia sortir del cotxe per no triplicar la “propina”, i també per seguritat, així que hem tocava esperar, i mirar al meu voltant la multitud, i apareix aquella criatura. Vestidet Rosa, de peus nus, allà caminant entre els excrements d’algun porc o una cabra, fang, fulles de cols i no se que mes. La vaig veure que agafava una cosa de terra, era una patata, se la va mirar un moment i se la va ficar a la boca. I vet aquí la noia, rosegant com una rateta aquella patata crua. De cop es torna a ajupir, puja una mica el seu vestidet Rosa (que la veritat, cridava l’atenció entre la grisor general), i comença a fer pipi, allà al mig. De sobte s’obre la porta del cotxe, i hem donen el paper que faltava, i perdo de vista la noieta un moment i ella desapareix del escenari que tenia davant dels ulls. Hem pensava que no la veuria mai mes, però m’equivocava. Dies mes tard tornem a estar de nou en el mateix sector, aquest cop passant de llarg per el mercat central. Inconscientment estava buscant un vestidet rosa. De sobte la vaig veure. Una visió que dura un segon, i que et dura tot una vida. Estava la noieta del vestit rosa estirada a sobre d’un mon de deixalles, i sincerament no crec que estava dormint... Al meu país diuen que quan un nen es mort al cel neix un àngel. Si un dia trobeu un àngel amb el vestidet de color rosa ja sabreu qui es. Jo no se ni el seu nom i cada cop que hi penso hem venen ganes de plorar.

martes, 26 de agosto de 2008

tarda de cuina

Hem vaig enfadar amb la meva canalla avui, i m’explico. La gran, sembla que nomes tingui ulls per les amigues. Per lo vist ja no s’han recorda que te germaneta, ni papa. Fins a cert punt es normal, però allà on ja no ho es, es quan sembla constantment trista i fora de lloc quan no esta envoltada del seu mundillo d’amigues. Això es dependència, i no pot ser. En quan a la Elyse, m’han he cansat de fer de “Maria”. Sembla que no sàpiga fer res soleta... ni dormir per començar (i te 6 anys). Però clar, si dorm amb mi, soc jo el que no dormo. I necessito dormir! A mes la Elyse te una gran frase, que es “m’avorreixo”. Al cine, a la piscina, d’excursió, per tot a reu i amb tothom, tret de moments contats. Pues amb això també ha d’aprendre que un es pot ocupar sol, no sempre, però si a vegades. No tenen un pare avorrit, mes aviat tot lo contrari, però també necessito els meu espai, com tothom. D’acord que serà que vol mes afecte, però jo nomes arribo fins allà on puc, no mes allà, i fent de major d’home, cuiner, taxista i un llarg etc que te també el nom de papa, per moments es fa difícil. No puc estar constantment donant a mes tota l’atenció que ella voldria, i que es molta per moments. Estan al final de les vacances i sembla que tinguin el cap en zona catastròfica. La rosa te un blog, i aquest mati hi vaig entrar, i en una frase hi havien 9 faltes. Jo també en faig, però vaja, d’aquí a això, hi ha un pas. Total, que han tingut totes dues dret a una llarguíssima hora de discurs de com s’haurien de fer les coses, i com no m’agraden que estan anant. Una de les idees era que la Rosa no veuria les amigues avui, així que quan a les 4 varem anar portar la Elyse al casal, varem anar comprar. Jo veia que el discurs estava funcionant. Al súper estaven fent una llista mental de lo que ens agradaria menjar, i hem va dir, saps que, avui et faig gaspatxo. Així que va comprar lo que necessitava per la seva preparació (llegint el llistat d’ingredients dels gaspatxos industrials) i un cop que ho teníem tot, cap a casa. I qui ens trobem allà? Les amigues! Així que, sobre tot per que elles tampoc no hi tenen cap culpa del discurs d’abans, tots cap a dins, i entre una cosa i un altre ens trobem la Rosa, la Elena, l’Arranxa i jo, fent gaspatxo. I desprès la Arranxa... que si se preparar all i oli, i hem demana si ho pot fer. Així que li dono lo que hem demana, ou i alls, i sal, un morter i comença. De m’entres la rosa estava encara amb el gaspatxo i la Elena que diu... eeee, jo també en se... però amb el mini-pimer. Repetició de la jugada, i així que tenia les tres noietes fent de les seves, espiant, criticant-se. Entre mig es va acabar una rentadora i vaig enviar la Rosa i la Elena cap a dalt, a penjar la roba neta. Vaig seguir preparant el gaspatxo, i la Arranxa va fallar el seu primer all i oli. Però no es quedem amb el fracàs i ho torna a provar. De tornada, la Elena també el va fallar, però de lo seu en va fer una truita d’alls! Al final tenim un gaspatxo que ha sortit com beguda de deus, all i oli, una meravella, una truita increïble, i tres noietes esplèndides. Clar que al final tenia un somriure d’orella a orella content com un pèsol de veure com s’havien mogut per la cuina i com havia reaccionat la Rosa. Son lo que son, però els mals moments, el desgast de la tasca educativa, i mes coses, al final es trobaran compensats per els bons moments i aquest en era un, un entre tants. Un dia normal a casa meva en definitiva.

lunes, 25 de agosto de 2008

Aconsegueix el teu somni

Siguis recta amb les teves actituds tot perseverant en el teu ideal. Tens que aprendre, que es mes savi anar a buscar les oportunitats, que seure i esperar-les. La vida es curta. Agafa un temps per cada cosa, perquè tot el que es teu ja esta en les teves mans a partir del moment en que vas pensar tindre les. Aprèn a no esperar en el moment exacte per rebre els beneficis que reclames, agafa’ls, o seran d’un altre. En algun moment penseras d’haver perdut massa temps. No siguis esclau del passat i dels records tristos, no remoguis una ferida que esta cicatritzada. No recordis dolors i sofriments antic passats, però no oblidis mai, així evitaràs tornar a caure en les mateixos errors.
Lo que ha passat, passat esta, i camina cap al futur sense deixar de voltejar de tant en quan per el passat perquè el passat també forma part de tu. Fes com el sol que neix cada dia... que il•lumina la nit fosca, i trista que t’ha tocat passar. Nomes miris la meta i no miris lo difícil que es arribar-hi. No paris a pensar en el dolor que t’han donat, camina pensant en el bé que et poden arribar a fer. Al final, la vida es un somni, no deixis de somiar. No et culpis per lo que no vas arribar a fer, però decideix-te a canviar. No intentis que altres canvien, jo has après que no ho poden fer nomes perquè tu ho desitges, si per el seu. Has de se “tu” i responsable de la teva pròpia vida, i intenta canviar tu. Si la teva felicitat i la teva vida estan clavades en una persona, mostra-li que es la llibertat i la independència. Intenta compondre-la, i a estimar-la, demana-li que aprengui a compartir, o no li donis res mes, a canvi de no haver-te fet feliç. Mira’t amb amor, i respecte, i fes que els altres et vegin de la mateixa forma, perquè tu ets una cosa preciosa. Ensenya tota la alegria que portes a dins, que la teva alegria segui contagiosa i acabi expulsant la tristesa que t’envolta. La alegria es un raig de llum que te que esta sempre encès, il•luminant tots els nostres actes i servint de guia a tots els que s’apropen a nosaltres. Hem nascut per realitzar els nostres somnis, vivim per el, intentem agafar-lo. Això ho has de pensar, i sentir-ho amb convicció, perquè no et quedis amb un simple desitj com a molts. Posem la vida en el, i si ens donem conte que no podem, devores pot ser necessitem fer un alto en nostres vides i experimentar un canvi en les nostres en ella. Nomes els forts, els amants i els que realment estimen la vida s’atreveixen al canvi. Si ho aconsegueixes seràs un privilegiat. No et donis per vençut. Si t’han regalat la vida es per que tu pots amb ella. Tu i nomes tu, esculls la manera en que et relacionares en el mon, i la gent, i afectaràs el cor d’altres, i aquestes decisions son les que fan la vida. Aquesta es la part mes delicada dels teus actes i tens que posar molta atenció en fer el teu millor treball per no ser odiat, per no causar danys, per ficar-te en el lloc del altre.

Gracies Angel blau per enviar-me aquest PPS

Eugene Smith, la vida tal com es

... a dormir!

Existeix al menys un racó de l'univers que amb tota seguretat pots millorar, i ets tu mateix. Quina frase mes guapa, senzilla i plena de veritat. Tant bàsica, i tant complerta a la vegada. Gracies SNB per recordar-me la. Ha vingut just en el moment mes adequat.

La base de tot el que et passa es saber escoltar-te a tu mateix. Et pots equivocar igualment però com a mínim no podràs apuntar mai amb el dit a un altre. Aquests últims dies no ho he estat fent, no trobava la calma per fer-ho. Aquest vespre torna la calma... es hora d’escoltar. Bona nit a tots...

domingo, 24 de agosto de 2008

En les pròximes hores o dies el contactor del meu blog passera la primera frontera, la de les 1000 visites. No m’ho puc creure! La veritat es que jo també en visito bastants, paro a mirar-ne alguns, robo alguna idea d’uns quants aprenc coses de molts. Però lo que segurament mes m’agrada de passejar-me per aquest mundillo dels blogs i veure la gran diversitat de gent i d’opinions, de maneres de fer, i mes encara de ganes de viure que hi ha. Alguns blogs parlen de viatges, i m’encanta mirar les fotos, llegir alguna entrada, viatjar indirectament a traves dels blogs viatgers. D’altres parlen de com creix una família, del naixement d’un nen, de la seva evolució i d’altres de noves parelles, noves vides. Alguns blogs son francament tècnics, i si t’interessa el tema que s’hi tracte i pots aprendre un mon de coses. I finalment hi ha els blogs que parlen d’un mateix i de coses variades. Es fascinant la necessitat de comunicació que tenim tots plegat, les ganes de compartir les nostres idees mes personals a vegades amb la resta del mon. Alguns blogs son molt simples, alguns increïblement elaborats. El mon dels blogs, virtual, però tant real a l’hora. Molt bon dia a tots. Penjo l’entrada i m’han vaig a gaudir del mon real, tant virtual a l’hora.

sábado, 23 de agosto de 2008

Entre el desconeixement i la desconfiança

Estava davant del portàtil, mirant si havia entrat algun correu esperat, i no havia entrar, mirant de fer una entrada, i no sortia res, perdut en els meus pensaments, dubtes, intentant agafar una idea, un punt de partida per plasmar un sentiment, i no passava res, quan hem vaig trobar això, un escrit de William Blake un “artiste total”, i hem va agradar molt la seva lectura. Espero que a qui hem visita li passi lo mateix.
William Blake
(1757-1827)

Para ver el mundo en un grano de arena,
Y el Cielo en una flor silvestre,
Abarca el infinito en la palma de tu mano
Y la eternidad en una hora.
Aquel que se liga a una alegría
Hace esfumar el fluir de la vida;
Aquél quien besa la joya cuando esta cruza su camino
Vive en el amanecer de la eternidad.
Tú, rubio ángel de la noche
Ahora, cuando el sol descansa sobre las montañas, la luz
abrillanta la antorcha del amor; tu radiante corona
¡ ponla y sonríe sobre nuestro lecho nocturno !
Sonríe a nuestros amores,
y mientras echas las azules cortinas del cielo,
esparce tu helada de plata sobre cada flor que cierra sus dulces ojos
con oportuno sueño.
Deja que tu viento del este duerma sobre el lago;
habla el silencio con tus parpadeantes ojos,
Y lava la oscuridad con plata. Pronto, muy pronto,
te retiras, entonces el lobo se enfurece,
y el león se queda a través del bosque pardo,
Las pelajes de nuestros rebaños están cubiertos con tu sagrada helada,
protégelos con tu influencia.
El árbol que mueve algunos a lágrimas de felicidad,
en la Mirada de otros no es más que un objeto Verde
que se interpone en el camino.
Algunas personas Ven la Naturaleza como algo Ridículo y Deforme,
pero para ellos no dirijo mi discurso;
y aun algunos pocos no ven en la naturaleza nada en especial.
Pero para los ojos de la persona de imaginación,
la Naturaleza es imaginación misma.
Así como un hombre es, ve.
Así como el ojo es formado, así es como sus potencias quedan establecidas.
“No poseo nombre:
pero nací hace dos días.”
¿Cómo te llamaré?
“Soy feliz.
Me llamo alegría.”
¡Que el dulce júbilo sea contigo!
¡Bonita alegría!
Dulce alegría, de apenas dos días,
te llamo dulce alegría:
así tú sonríes,
mientras yo canto.
¡Que el dulce júbilo sea contigo!
Cuando los verdes bosques ríen con la voz del júbilo,
y el arroyo encrespado se desplaza riendo;
cuando ríe el aire con nuestras divertidas ocurrencias,
y la verde colina ríe del estrépito que hacemos;
cuando los prados ríen con vívidos verdes,
y ríe la langosta ante la escena gozosa;
cuando Mary y Susan y Emily
cantan “¡ja, ja, ji!” con sus dulces bocas redondas.
Cuando los pájaros pintados ríen en la sombra
donde nuestra mesa desborda de cerezas y nueces,
acercaos y alegraos, y uníos a mí,
para cantar en dulce coro el “¡ja, ja, ji!”
Tigre, tigre, que te enciendes en luz
por los bosques de la noche
¿qué mano inmortal, qué ojo
pudo idear tu terrible simetría?
¿En qué profundidades distantes,
en qué cielos ardió el fuego de tus ojos?
¿Con qué alas osó elevarse?
¿Qué mano osó tomar ese fuego?
¿Y qué hombro, y qué arte
pudo tejer la nervadura de tu corazón?
Y al comenzar los latidos de tu corazón,
¿qué mano terrible? ¿Qué terribles pies?
¿Qué martillo? ¿Qué cadena?
¿En qué horno se templó tu cerebro?
¿En qué yunque?
¿Qué tremendas garras osaron
sus mortales terrores dominar?
Cuando las estrellas arrojaron sus lanzas
y bañaron los cielos con sus lágrimas
¿sonrió al ver su obra?
¿Quien hizo al cordero fue quien te hizo?
Tigre, tigre, que te enciendes en luz,
por los bosques de la noche
¿qué mano inmortal, qué ojo
osó idear tu terrible simetría?
¡ Despierta, despierta, mi pequeño !
Tú eras la única alegría de tu madre;
¿Por qué lloras en tu sueño tranquilo?
¡Despierta! Tu padre te protege.
Oh, ¿que tierra es la Tierra de los Sueños?
¿Cuáles son sus montañas, y cuáles sus ríos?
¡Oh padre! Allí vi a mi madre,
Entre los lirios junto a las bellas aguas.
Entre los corderos, vestida de blanco,
Caminaba con su Thomas en dulce deleite.
Lloré de alegría, como una paloma me lamento;
¡Oh! ¿Cuándo volveré allí?
Querido hijo, también yo junto a ríos placenteros
He caminado la noche entera en la Tierra de los Sueños;
Pero por serenas y cálidas que fuesen las anchas aguas,
No pude llegar hasta la otra orilla.¡Padre, oh padre! ¿Qué hacemos aquí
En esta tierra de incredulidad y temor?
La Tierra de los Sueños es mucho mejor, allá lejos,
Por sobre la luz del lucero del alba.

Per un somriure imaginat


El que está acostumbrado a viajar, sabe que siempre es necesario partir algún día.

Paulo Coelho

viernes, 22 de agosto de 2008

il•lusió de llibertat


Avui estava fora de casa, en una família de aquelles que dic de un mes un es igual a dos, com ja cada cop s’han troben mes, i es notava la dificultat d’acoblar tot plegat d’una manera una mica coherent. Dues educacions, dues maneres de fer, inclòs dues maneres d’expressar-se. Tot un aprenentatge avui, recordant una mica, encara que no es poden comparar, situacions viscudes en el passat. Realment no es fàcil ajuntar dues realitats, sobre tot si son tant distants. En fi, els sabran. Jo nomes els hi poc desitjar lo millor, tot i que no estic massa segur si lo millor es que funcioni o no. Durant la conversa de sobre taula varem estar parlant de la llibertat d’elecció, i del preu que acompanya les eleccions que prenem. Aquí el preu era econòmic i la situació laboral. I hem vaig recordar que dies en darrere tenia una conversa sobre d’il•lusió de la llibertat. No penso entrar molt a fons en el tema, però de tornada cap a casa hem van vindre quatre pensaments tontos, i he pensat que podrien ser tema d’entrada de blog. Que es la llibertat? La llibertat es poder elegir inclòs per sobre el bé comú quina tendència agafarà la teva vida, en altres paraules, el que et permet decidir si vols fer alguna cosa o no i fer-te lliure, tot i que et fa responsable dels teus actes. Ser mes lliure es se mes resposable, un contrasentit en si. La llibertat es un concepte filosòfic i huma. Els animals decideixen instintivament, no filosòficament. La llibertat implica decisió, lo que implica escollir possibilitats, èxit o fracàs, i mes o menys grau de responsabilitats que en definitiva et fan ser menys lliures. Les equivocacions, porten a conseqüències que s’han d'assumir. Qui no s’ho planteja així es un lliberti. Us heu fixat mai que inclòs les nostres decisions poden influir desprès de les nostres morts, a traves de la religió que ve amb conceptes de paradís i infern. Si t’equivoques aquí ho pagues mes allà. Parlàvem de llibertat, no? O era d’il•lusió de la llibertat. Qualsevol decisió que prenem ens fa ser mes responsables, o no, però lo mes curiós es que totes les decisions que prendrem entraran dins d’un marc conegut. Una decisió sempre es entre dues o mes opcions, totes conegudes i contrastades. Dons, decidim sobre coses que ja no hem decidit nosaltres, sinó que el mon les ha ficat davant nostre per escollir. Curiós concepte de llibertat. Voleu dir que en definitiva no som l’únic animal que ha renunciat a la seva llibertat a canvi de la il•lusió de la llibertat?

Tranquil•litat

jueves, 21 de agosto de 2008

camí de tornada


Riera d'Arbúcies de Pons Massabeu, Joan
(...) amb el remoreig de l'aigua que s'escola [de la riera d'Arbúcies]; dalt de la riba, els àlbers, verns i polls, rublint els rostos amb la verdor de llurs fulles; feixes amunt roures i suros, alts i tupits, arrapant-se fins a la crena del cingle (...)



Tots els dies, en algun moment del dia tenim la possibilitat de canviar la nostra vida, canviar lo que ens incomoda i fer que tot plegat es torni una cosa molt mes interessant. Avui he fet una cosa que feia temps que no feia. Mirar fotos, meves, de la canalla, però sobre tot altres fotos d’altres moments compartits amb persones estimades. Londres, Paris, Basilea, el Montseny, Girona, Banyoles. Llocs compartits amb persones petites d’estatura però gegants del cor. Avui tinc ganes de dir, comença el camí de tornada, perquè en definitiva res es impossible. Lo que fa interessant el camí no es nomes la meta sinó el patiment d’intentar-ho i l’alegria d’aconseguir-ho, els paisatges i les persones que ens trobem per el camí i les experiències que ens donen, els imprevistos que se solucionen, els canvis t’ultima hora, el reforçament d’algunes certeses i el naixement d’altre, tot i que a vegades això hagi de passar per moments de grans dubtes, el pas a pas i les ganes de superació que t’imposen les dificultats. Avui hem permeto de somiar amb els ulls ben oberts, sense pors, perquè en definitiva això fera que la vida es torni cada cop mes interessant.

la ginesta de Juan Maragall


La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.
Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

martes, 19 de agosto de 2008

veure o mirar


Veure i mirar, dues coses iguals i tant diferents. Vaig llegir en un blog que visito diàriament, l'ull hi veu, l'ànima surt i a vegades mira. Solo mirar les persones abans de veure-les, i curiosament les miro a traves de les seves mirades. Hi ha com una sensibilitat en la mirada que diu molt de les persones. Diuen que la mirada es el reflexa de l’anima. Però curiosament a vegades ens trobem amb mirades completament buides. Vol dir això que han perdut l’essència del seu ser? Diuen que els que havien sobreviscut els camps de concentració nazis tenien la mirada buida, però no cal anar tant lluny. Persones que s’esperen fent cua per qualsevol cosa, o dins d’un transport públic també tenen la mateixa mirada a vegades. O serà una mirada desinteressada?Penso que la mirada no es un mirall, sinó una porta. La podem tancar. L’Angel blau hem va puntualitzar que la mirada és una porta, sí. Però no és opaca, per ella és translúcida. Sempre et deixa entreveure alguna cosa, que moltes vegades pot portar a confusions però també a investigar què hi ha més enllà. A vegades arribem a enganyar amb la mirada, mentir amb la mirada, però curiosament lo mes normal es que mirem en un altre banda al moment de dir mentides amb la boca. Saps de seguida si una persona somriu de debò, o si nomes ho fa veure, mirant els ulls. Els no enganyen, o somriuen, o la boca et menteix. l’amor es cec, i per moments portem un vel davant d’ells ulls que no ens deixa veure lo que diu la mirada del altre. Malauradament per alguns l’amor no es etern. Una mirada et pot encendre o et pot matar. M'encanten les mirades de la gent gran, ja que a través d'elles s'hi pot veure la magnitud de tota una vida viscuda. I m’agrada la mirada d’un nen perquè esta ple d’innocència i curiositat. M’agrada la mirada plena de complicitat acompanyada del silenci agradables dels amants, clavats en un somriure que s’endevina fins i tot en la foscor mes absoluta. I que dir de les mirades inundades de llàgrimes. Mirades, tantes com persones, tantes com emocions. Que poca cosa sembla ara el verb veure, no?

groc


El crist groc de Gaugain, per la pintura. Avui ho farem una mica científic, o no gaire filosòfic per equilibrar una mica les coses, i cito. “El color és la sensació causada per la llum quan aquesta interactua amb l'ull, el cervell i la nostra experiència. La percepció del color es veu altament influïda pels colors adjacents en l'escena visual. El terme color també s'empra per destacar la propietat dels objectes que generen aquestes sensacions. El groc és aquell color que té una longitud d'ona compresa entre els 565 nm i els 590 nm, o bé una mescla de llum roja i verda, que aparenta ser el mateix color. El groc és el complement del blau, i com a tal, els pigments grocs absorbeixen la llum blava” i penso… quines coses!
Moltes coses estan pintades de groc, perquè es veu de lluny. De fet la gent que es volen deixar veure o notar, o simplement se senten bé amb elles mateixes es vesteixen sovint de groc. El dia que estàs mes aviat trist o apagat, els colors solen ser mes foscos. El groc te un no se que d’alegre, jovial, inclús es excitant i ric, poderos i majestuós. Els emperadors xinesos portaven vestit groc, i nomes els el podien dur. Era un signe de poder absolut. Normalment feien servir fil d’or, como no, per confeccionar aquella roba. Podria escriure pagines sobre el metall preciós groc, però serà per un altre dia. De fet trobem el groc en molts escuts i banderes també i no hem sorprendria que fos per la mateixa raó. En el tour de França el mallot groc es el del líder. En la cronoteràpia s’utilitza per animar un pacient, ja que és el color del sol, de la llum i l'alegria. D’hinduisme l'associa a l'activitat intel•lectual. Per contra, i perquè soc de aquests que sempre hem d’equilibrar les balances, en el meu país es diu, “rire jaune”, per parlar de falsedat. Curiosament, ara diem de la premsa de baixa qualitat, premsa groga, i en molts països el groc es símbol d’avarícia. També s’utilitza molt per avisar o cridar l’atenció a la gent. El semàfor es posa en grog, targeta groga de futbol, bandera groga a la platje. I no nomes nosaltres. Molts animals fan servir el groc com un advertiment de que millor no els toquem. Solen ser verinosos. En el teatre el color groc porta mala sort. Moliere hi va morir amb un vestit grog.... Personalment m’agrada el grog, però no m’inspira. Espero malgrat tot que us hagi agradat la lectura i que heu après alguna cosa interessant... Voldria accabar amb una frase de Paulo Coelho que aquesta si m’inspira. “Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla.” La primera vegada que la vaig sentir s’em va escapar un somriure. Ara, al cap de 2 anys, per fi l’entenc, i m’encanta.

lunes, 18 de agosto de 2008

blau



L’època blava de Picasso, “Aquesta època es diu blava pel predomini dels tons blaus en les obres que va realitzar durant aquests anys. En totes es reflexa la misèria humana representada moltes vegades amb figures lleugerament allargades que denoten tristesa.”

Una curiositat i una reflexió de les meves... Quan es crema una espelma, lo primer que es veu es el grog i el taronja, vermell. De fet, no es fins que te la mires cremant una mica mes bé, de mes a prop que t’han adones que a la base el foc te un color blau. I hem vaig pensar, i perquè passa això, ja que es la mateixa combustió? Així que vaig anar a Internet, gran invent i vaig descobrir que el grog venia de la combustió de les impureses, i que en realitat el blau era l’autèntic color de una flama. us hi heu fixat mai que algunes flames d’espelma donen calor i llum, amplien el teu mon conegut, et donen alegria per brillar amb harmonia. D’altres cremen sense calor, no donen res, no treuen res, son flames, si, però no t’acaben de deixar res per dins. D’altres brillen tant fort que s’acaben consumin abans d’hora. Se sap que la llum que brilla amb el doble d’intensitat sol viure la meitat del temps. No hem puc resistir a fer un paral•lel amb nosaltres mateixos. Som el que som, bàsicament de manera genètica, i desprès tot es qüestió d’influencies, d’educació, el mon que ens envolta, els amics que tenim i les converses que compartim, les lectures que fem i un llarg etcètera... La flama blava es el nostre jo, aquella cosa que portem a dins al igual que la flama groga, que es el nostre jo mes superficial i mes artificial que ens ajuda a encaixar en el mon que ens envolta. Una cosa sense un altre no es podria concebre, es la mateixa flama, la mateixa essència, la mateixa anima. A vegades costa recordar-se de que al darrera dels colors vius de la flama hi ha aquella part blava, per que el mon que tenim tendeix mes a la superficialitat que a la profunditat. Costa passar aquella frontera de grogs, veure mes allà, veure la flama blava. De fet a vegades se sembla un acte de heroïcitat arribar en aquest punt. Però es tant necessari per fer que la flama cremi en harmonia.

verd



La ratlla verda, o madame Matisse. “La ratlla és una obra que ha estat considerada com una mena de manifest o proclamada del fauvisme. Es tracta d’un retrat que Matisse va fer de la seva dona, en el qual es resumeixen les característiques principals del moviment pictòric esmentat: recerca d’una estructura harmònica en la composició, caràcter no imitatiu de les formes, independència del color respecte de la forma i ús de colors exaltants i violents.”

Verd, color d’esperança, color de primavera, de muntanyes boscoses, verd de mar de fons, de mars llunyans. Es un color que m’atreu, refrescant, natural, tranquil•litzador, pot arribar a ser com un imant quan es fica dins d’una mirada. Varieja de blau i de grog, amb tantes varietats, tantes possibilitats. Tots en fixem en la varietat de marrons, grocs i vermells de la tardor, però us heu fixat mai en la varietat de verds, del mes lilos al mes grogós de la primavera. Aquests verds et donen alegria, vida, ganes de fer coses, t’obren la porta a l’estiu. Saps que per endavant et queda molt de temps per gaudir dels verds de tots colors i totes les tonalitats. El verd, com l’herba de la pintura de Egon Schiele, aquella que fa dies que tinc penjada al blog de la parella que s‘abraça. M’encanta aquesta pintura, dona no se quin benestar, una emoció, com un record d’una cosa viscuda, com una promesa de lo que queda per viure. Soc una persona sensible i contradictòria, que hi farem. Una persona humana que encara es busca a si mateixa a traves de la mirada dels altres mes que ens els llibres de mil veritats. Mirant aquesta parella, hem ve al cap que segurament pots escriure tot una biblioteca sobre tècniques de pintura, colors i varieges de colors, una abraçada, un peto, un sentiment, l’estima i el dolor, però no deixaran de ser paraules buides si no les has experimentat mai. He tingut la sort de variejar colors sobre una paleta i descobrir que un color no es mai nomes un sinó molts a la vegada. Conec les tècniques de pintura, algunes si mes no. Se lo que es una abraçada plena, al igual que se lo que es un peto únic i intens, apassionat. No sabria explicar que son exactament, però si que els reconeixeria sense cap mena de dubte. M’he estat endinsant dins del mon dels sentiments, he experimentat amb ells dins de la meva ignorància, i a vegades han pogut mes que jo. Per moments m’hi he perdut i per moments m’hi he tornat a trobar. Per moments eren extrems, tant que et feien perdre el mon de vista, de dolor o de plaer, per moments eren apàtics, estranys, com massa calmats i hem feien entrar el dubtes. Els sentiments no son racionals, que es segurament lo que en fa la seva grandesa. El pensament no es racional quan es deixa guiar per els sentiments. Tot i així moltes vegades prenem decisions en relació amb els sentiments i emocions del moment, i de ben segur que ens equivoquem. Amb el temps he aprés una mica de això últim, a calmar la impetuositat, encara que tot sigui dit, costa, i a deixar fluir les coses. També costa un mon per moments. Però he observat que cada cop tinc mes pels blancs, i segur que entre els hi deuen haver arrels de saviesa. He tingut la sort, encara que per moments no m’ho havia semblat, la gran sort de coneixia l’estima, l’estima compartida, la de debò, la que sembla que no pot ser, la que sobre passa de lluny la de les novel•les barates, la que se sembla mes a un miracle, un miratge, un somni que a una realitat. Una persona que m’estimo molt hem va dir que si tret dels moments d’adaptació i havien mes problemes, mes valia deixar corre i passar a un altre cosa. La idea es seductora, però no sempre valida. Quantes vegades tens la sort de trobar-te una persona amb qui pots arribar a una estima plena i sobre tot completament compartida. Molt poques vegades, de ben segur. Es un combinat de tants factors, interns, externs, coses superficials i existencials. A les hores, quan passa això, no s’hi val el “usar i tirar” , sinó treballar, dialogar, sobrepassar les dificultats. L’experiència m’ha canviat per sempre. Vaig tindre la gran sort de coneixia el dolor, perquè hem va fer veure lo que tenia a dins. Havia decidit durant molts anys de viure la vida com un zombi, ben protegit darrera els meus escuts. Era confortable, silenciós, sense sobresalts, casi sense implicació directe, semblava fins i tot bo. Una indigesta rutina, ja sense olors i dolors, sense emocions, sense amor, sense res mes que una falsa bandera de com se suposava que tenien que ser les coses. Ara hi penso i m’entra mareig nomes de pensar en com va poder passar. La veritat es que encara no ho entenc. No era vida, no era res en definitiva. Vaig tindre la gran sort que una catàstrofe va moure els ciments de aquella no-vida. Vaig deixar els marrons de la tardo que s’encaminaven cap de l’hivern siberià, per descobrir els verds de la primavera. Per fi m’emocionava mirant un cel blau, una flor, una persona. Per fi, tornava a pertanyia a la especia humana. Tot te un preu, un risc i un valor afegit, tot te un per que i un com. A vegades tot va descontrolat encara, però practicant s’han aprèn. Desprès del bany inicial d’emocions, masses, ara estic aprenent a identificar-les, a cultivar-les, a fer-les creixa com plantes boniques, com un bon jardiner.

Que es pot fer amb unes sabates? Treure les i anar descals. Que es pot fer amb el color verd? pintar la primavera i esperar l’estiu....

Colors

domingo, 17 de agosto de 2008

tonteries meves, o pujant l'escala de casa


El dia es va fen el gos.... lo que no sabia que volia dir fins que algú hem va explicar que això era com deixar que les coses anessin fluint o el dia s’anés acabant dins de la mandreta. Sempre li dic que soc un giri despistat quan no se una cosa, amb lo qual penso en un altre persona que hem diria que son excuses de mal pagador. Cada dia s’han aprèn alguna, gent! Pujant per les escales per vindre cap a l’ordinador hem vaig quedar parat un moment davant del les pintures que hi ha penjats per allà. Alguns meus, alguns d’altres. N’hi ha un dels meus que m’agrada molt, es gran i d’un format molt allargat, vertical. Son dues cadires que es miren de cara, encara que una de les dues es despista una mica de l’altre i entre elles hi ha una tauleta de bar 1900, amb peu de ferro forjat i un mabre blanc a sobre. M’han recordo quan el vaig començar a pintar. Es tractava sobre tot de ficar aquesta tres objectes dins de aquest espai tant reduït en l’amplada. L’única solució era una perspectiva des de dalt. Així que vaig provar varies solucions, primer sobre un tros de paper, desprès sobre la tela, perdo, una placa d’una mena d’aglomerat . Finalment ho vaig encaixar al meu gust. I ho vaig començar a pintar. Però de seguida hem vaig adonar que això no anava bé. Estava fent cadires al cap vespre, i quedaven, no se, tristes, i no ho volia. Els colors de fons eren blaus, lilàs, verds foscos, en definitiva molt freds. Devores vaig agafar els tubes de roses, ocres, grocs, blancs, i no se que mes tenia per allà, hi vaig començar a tapar aquell fons tant trist, això si deixant transparències. En aquella època ja sabia que una pintura normalment quedava millor si aplicaves clar sobre fosc, i no al reves. De la foscor surt la llum. Ara se que de la tristor surt l’alegria. De molts dubtes, algunes certeses i de coneixia molta gent, un coneixement únic sobre un mateix i el mon que ens envolta. Per acabar una frase que vaig llegir fa cosa de dos dies en un blog argenti una cosa que hem va agradar molt i que es...

EL ARTE es el acto de modificar aquello que es material o inmaterial, haciendo uso de la materia, la imagen, el sonido, la expresión corporal, etc., o, simplemente, incitando la imaginación de los demàs.

sábado, 16 de agosto de 2008

curiositats inutils


França, després d'un conflicte amb la Catalunya nord, per insurrecció, va envian molta gent d'allà a la seva antiga colònia del Quebec. Aquests nouvinguts es van quedar sorpresos del fred que feia i sempre que veien algú els ho deien literalment: "fa fred". Els francesos del Quebec creien que els estaven saludant. Va ser així com durant molt temps al Quebec la gent es saludava dient "fa fred".
A l'antiga Anglaterra la gent no podia tenir sexe sense el vist-i-plau del rei (a no ser que es tractés d'un membre de la família reial); quan la gent volia "tenir un fill" havien de sol•licitar-ho al monarca, el qual entregava una placa que havien de col•locar a la porta mentre tenien relacions. En aquesta placa hi posava "fornication under consent of the king" o sigui "fuck". Aquest és l'origen de la famosa paraula.

Brussel•les...


Feia dies que no hi anava. De fet no tants. M’entres estava en un autobús que hem portava al centre de la cuitat per veure la catifa de flors que hi ha a la Gran Place, vaig arribar a la conclusió que en els últims 5 mesos hi havia estat tres cops, però va estar bé ser-hi de nou, menjar la sopa de la mama, remenar el seu ordinador, un trasto, però que segons ella i per lo que el fa servir, es la conya, passejar-me per la cuitat, inclòs tindre fred en ple mes d’agost, tot i que tothom t’està dient que tens sort d’estar aquí amb bon temps (a vegades hem pregunto que deu ser el mal temps!). Nomes hem queda la meva mare allà. Per cert, al mes de gener s’han va tres mesos al Kenya, i no sabia com anunciar-me això. Fa gracia la situació, si tu mires fredament. Que faci el viatge, que serà segurament mes un viatge interior que de kilòmetres. Tots el tenim que fer algun dia aquest viatge, i no importa si tenim 20, 60 o 90 anys. La qüestió es fer-lo.
I ja torno a estar per casa, cansadet però sense ganes de dormir, mirant una tonelada de pps que m’han entrat en aquests tres últims dies. Avui... que toca? Pues, situar-me de nou suposo! Molt bon dia a tots els que hem visiten el blog.

martes, 12 de agosto de 2008

Saulos de Tarso, inventor


L’home, Yeshua ben Iosef, el primer seguidor, Shi’mon, els elegits, Andres, germà de Shi’mon (tots dos acaben crucificats, el primer a Roma, el segon a Patros), Santiago el de Zebedeo (executat), Juan, Germà d’Andres (executat), Felipe (executat en la ciutat turca de Hierápolis), Bartolomé, fill de Tolomé (mort en un atracament!!!), Didimo, o Tomas (mort de mort natural a Madras, India), Matthai o Mateo (descansa en Salerno, Itàlia), Ya’kob, germa carnal de Yeshua ben Iosef (executat), Trionius, dit Judas Tadeom (descansa en el vatica), Simon el Zelote (executat en Caistor, Anglaterra), finalment, el no elegit, però segurament el mes important, Saulos de Tarso, dit Pablo, fundador de l’església Paulina, el bressol de l’església catòlica. Sense el segurament ni ens recordaríem dels noms dels altres, ni el nostre mon seria lo que es ara. No existiria el cristianisme, ni el mon musulmà, res seria igual. Pocs homes poden canviar les coses de manera tant profunda. No deixa de sorprendre com això pot arribar a passar. Saulos de Tarso, un personatge curiós, enfrontat des de bon principi amb els “elegits”, pedregat mes d’una vegada, segurament epilèptic, i ves per un, un dels mes grans inventors de aquest mon de ben segur.

lunes, 11 de agosto de 2008

Amb les mans al cap

Recepte de cuina


Dedico aquesta entrada a la noia que m’ha permès penetrar dins del seu santuari mes sagrat, el seu temple mes inexpugnable... la seva cuina, per preparar-li un platet ben bé del meu país, i que hem ha sortit de por! Fins i tot hi ha la recepta penjada en algun blog hores d’ara, es dir! Quan les coses es fan amb el cor i sense por, sempre surten bé. Que simple, aquesta recepta, sense por i amb el cor, i com costa aplicar-la a vegades. Les pors, com pot ser que et governin de aquesta manera per moments? Por a volar, por a sentir, por a donar-se completament, a compartir lo mes profund. La bona noticia o lectura de aquestes pors es que un esta viu, que es capaç de sentir, de somiar, i que lo que passa a de ser important, dins de la relativitat de d’importància es clar, perquè de cop et faci reaccionar de aquesta manera. Queda superar la por... qüestió de temps i de cor. Einstein deia, no pensis en el futur, arriba de seguida. Pues es una mica lo que intentaré.... Bon dia a tots els que m’estan llegint.

domingo, 10 de agosto de 2008

Bandera Falsa


http://video.google.es/videoplay?docid=-6062293044777614604

viernes, 8 de agosto de 2008

L'Emporda Sopa de Cabra...


Si n’hi ha una que sempre l’escoltaré amb una gran alegria serà ben bé aquesta del Empordà de Sopa de Cabra. Es on visc, i es com hem sento, una mica tocat de la tramuntana, entre Blanes i cadaques....



Nascut entre Blanes i Cadaqués
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat

somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.

jueves, 7 de agosto de 2008

Viure com un nen


Una espiral de pebre en una tassa de cafè, veure com un angles es pot entusiasmar per una orquídia catalana, “prohibit orinar aquí”, un cartell ficat en un lavabo (te la seva gracia), una excursió totalment imprevista a Colliure, o una visita no programada de les meves filles, la Rosa trobant lo que havia perdut... Lo maco de la meva vida es que tot i que esta mínimament programada, la visc moltes vegades com un nen, deixant me portar per les petites i les grans sorpreses que m’esperen a cada reco, i això fa que tot plegat sigui tant interessant, simple i complicat a la vegada. Crec que s’han diu viure la vida de això, o serà aquest extrany concepte de sobre la marxa?

martes, 5 de agosto de 2008

Camí de somni



La lluna ens obri al mar
el camí de la nit
anònima
fet de pinzellades de llum d'or
que es dibuixen a l'aigua.
La melodia marinera del silenci
acompanyat pel ritme de les tranquil·les ones
ens convida a dansar un ritual mil·lenari
que ens durà per la drecera oferida
a l'esfera de somni
que es perfila il·luminada al cel.

Allà acaronarem les estrelles.

sábado, 2 de agosto de 2008

Defenses baixades


Perquè dimonis serà que hi ha hores que no passen i hores que no veus a passar? Estic mig adormit, mig atontat totalment grogui, amb el blog obert, incapaç de trobar la son, incapaç de fer res mes que deixar me portar per la musica de la Norah, recordant coses que ja no son, riures afogats, llàgrimes eixugades, olors confuses, lectures oblidades, comoditats i incomoditats, moment de felicitat i harmonia, d’incomprensió i disgust. Penso en la gent que entren i surten de la meva vida, las que s’hi queden, físicament o no i hem sento honrat moltes vegades de la confiança que han tingut en mi, de les coses que m’han volgut ensenyar i compartir amb mi. Tot va ser un intercanvi, consentit, una cosa natural, com ha de ser. Totes aquelles persones m’han donat alguna cosa, i totes elles porten una cosa meva a dins. A vegades es ben poca cosa, un pensament, un somriure, un mal moment que serveix per creixa, un bon moment, simplement per assaborir. Algunes persones et dones moltísim, tant que la teva vida es veu modificada, millorada. Dedico amb un carinyo especial aquesta entrada a la persona que hem va dir “No te precipites – no te anticipes” , perquè les coses bones sempre perduren en el record i les seves ensenyances serveixen per millorar el present.