67 anys...

El personaje de Piolín debutó en 1942 en A Tale of Two Kitties dirigida por Bob Camplett, historia paródica de la Historia de dos ciudades de Charles Dickens. Bob Clampett creó a su personaje basándose en una fotografía propia de su infancia. En la versión original, Piolín se expresa como un bebé, algo que solía hacer el propio Clampett a menudo cuando bromeaba. La expresión típica de Piolín, me pareció ver un lindo gatito, procede de una frase que Clampett había usado años antes en una carta a un amigo junto al dibujo de un pajarito.

Aquest mati, amb els ulls ben adormits la Rosa m’ha fet un regal molt guapo... el disc, viva la vida de Coldplay. A mes m’ha tornat una foto, jo de molt jove, i ella bebè que per lo vist ja feia dies i dies que tenia. Quan li vaig demanar com es que la tenia, em va dir que era una de les molt poques on sortíem tots dos. M’ha vingut com una llagrimeta als ulls, i encara no se perquè. De totes maneres, el millor dels regals aquest any, es poder gaudir de la seva presencia, compartir les seves vivències, inclòs fer alguna trampeta amb ella com fer-li els deures de plàstica. Però sobre tot veure que esta mes bé que mai. Això si que es un regal “chapeau”!
Avui al migdia ja torno a tindre la Elyse per casa, i a la tarda de compres per Figueres amb tota la banda. Falta molta roba encara. La maleta amb la que va vindre aquí, nomes era una maleteta! De fet ocupava mes lloc els discos i llibre i l’equip de musica que els pantalons, camises, etc. Ahir vaig parlar un moment amb la mare. Em va dir que la Rosa te un mon de roba per casa seva, però clar, a que ens serveix si es roba de fa 2 o 3 anys? En fi... que hi farem. On no n’hi ha no en rega.

No lo llaméis "recorte" - Imma Monsó

"Aún no he tenido ni una clase". "¿Y eso?", le pregunto. "Es que no encuentran a los profesores... Los están buscando" 
Recién acabado el curso pasado, hablé en este espacio del recorte de plantillas que preparaba la Conselleria d´Educació. Poco después recibí una atenta carta del director general de Educació donde lamentaba que yo diera pábulo a tal infundio: comparaba datos y cifras y aseguraba que no preveían recortar las plantillas. Unos días más tarde, le oí al conseller Ernest Maragall repetir lo mismo: "No hay recorte". Ante declaraciones tan contundentes, me dije: "Lo del recorte lo habré soñado", pues en primavera me pasa mucho, que hay cosas que no sé si las he soñado o me las han dicho un centenar de profesores y varios sindicatos.

Pero llega el comienzo del curso y he aquí que el recorte se materializa en casi todos los centros de enseñanza. Como en dicho artículo yo bromeaba sobre la falta de recursos en los centros (la escasez de sillas entre ellos), y ponía como ejemplo un instituto en el que para que un profesor se siente ha de levantarse otro, deduje lo siguiente: "En lugar de mandar más sillas, mandan menos profesores, y así, ninguno se queda sin silla". Astutos, ¿eh?

Y es que se las piensan todas con tal de no llamar a las cosas por su nombre. Se empezó por la supresión del bachillerato nocturno (nada de recorte, sólo supresión de centenares de horas lectivas destinadas a las clases trabajadoras). Este curso se han reducido las aulas de acogida (no las han recortado, sólo que hay menos). En bachillerato diurno se han tenido que eliminar desdoblamientos (porque el profesorado aún no tiene el don de la ubicuidad, aunque se está formando para ello), y el número de alumnos en muchas aulas sobrepasa los treinta. De hecho, si se atiende sólo a las cifras y no a las personas, no es un recorte de plantillas: es una aplicación restrictiva de los criterios que, en la práctica, ha supuesto un retroceso en numerosos aspectos. La consigna es clara: que el profesorado asuma el peso de los problemas que el departamento crea.

¿Y los alumnos? Me limitaré a tres anécdotas personales: la de mi vecinito, que empieza primero de ESO. Tercer día de curso: "Todavía no he tenido ni una clase", me dice en el rellano. "¿Y eso?", le pregunto. "Es que no encuentran a los profesores... Los están buscando". Ahí me vino a la mente una imagen del conseller, caña en ristre, ante unas aguas por donde nadan escurridizos profesores que se niegan a picar el anzuelo... (aunque enseguida cambié lo de la caña por la pesca de arrastre, imagen más apropiada para su gestión).

Segunda anécdota: la profesora de francés del instituto de mi sobrina sólo sabe decir: "Jemapél Pepa, ¿comantitapél?". Y es que no es de francés. Esto sucede este año más aún que en los anteriores porque cuando se aplican las cifras, ya se sabe: ¿qué más da que tú seas de latín y tengas que dar alemán? Lo que cuenta son los números. Anécdota número tres: mis alumnos me preguntan por una profesora que llevaba un tiempo con nosotros y ha sido incomprensiblemente desplazada. Los alumnos querían que se quedara. Los profesores, también. Ella quería quedarse. ¿Alguien sabe por qué la han trasladado? Tales despropósitos tienen un nombre: nombramiento telemático, un experimento desastroso que, como ven, contribuye a optimizar la gestión, que de eso se trata. Y así lo decía el conseller, el 10 de septiembre en Catalunya Ràdio: "El que s´ha fet és un esforç de gestió òptima dels nostres recursos". Y luego afirmó: "Però no hi ha hagut retallada". Y de nuevo, ante tanta contundencia, me pregunto si lo del recorte lo habré soñado. Porque en otoño me pasa mucho que hay cosas que no sé si las he soñado o me las ha dicho un conseller.

Gustave Caillebotte

Una bona peli

I ja som dia… ja ni m’han recordo. Ahir la Rosa va vindre a dinar, va vindre a sopar i es va quedar a dormir, i va ser una sensació molt agradable tot plegat. Divendres quan les vaig deixar a casa de la seva mare vaig tindre un mon de sensacions rares. Feia mes d’una setmana que la tenia per casa i marxava. Per ella era territori desconegut saber lo que es trobaria a casa de la seva mare. Havia marxat de casa seva el divendres d’abans, per no tornar mes, i no s’havien vist mes de m’entres, amb prou feina havien parlat per telèfon. En quan a mi, em quedava una mena de por, molt petita, que Rosa es trobaria la persona mes adorable del mon, i es deixaria convencé per tornar a casa de la seva mare. Era casi impossible vist les circumstancies que la van portar a casa meva, però podia ser. M’hauria tocat acceptar de totes maneres, quin remei, però nomes de pensar en la possibilitat, em venia malestar. Finalment no va ser, i quan la vaig veure passar la porta dilluns, vaig tindre un sentiment mes dolç, ganes de plorar inclòs... que bo que era!

Ara vindrà una setmana de calma, de gaudir primer de la Rosa, i quan vingui la Elyse, de la Elyse també. Ja tenim el calendari de visites per el mes que ve. Tindré 8 dies sense nens al mes, la seva mare 14. Clar que el desequilibri es deu sobre tot perquè totes les variables de visites no s’ajustaven als horaris de seva la botiga. Ara fa com una mena de queixa tímida per dir que no veu prou la Rosa, però en realitat no ha fet mes que rebutjar qualsevol mena de calendari on se li proposava veure la mes.

Ahir era l’aniversari, trist aniversari de la Elyse. Ni pastis, ni regal. Bé, si... que la seva mare li van regalar el disc de l’Hanna Montana diumenge, i per sort, a casa meva varem fer una festeta, pastis i un mon de regalets el divendres passat. Pobre Elyse! Jo em pensava que la seva mare entendria o canviaria algunes coses a ran de tota la moguda de la Rosa, però sembla ser que no. Un dia pot ser la Elyse fera lo mateix que lo que esta fent la Rosa ara, i encara m’estaran dient a mi que soc un manipulador.

Pues ja som dimarts... Quina fresca per el de mati, brrrrrrr! Molt bon dia a tots! Vaig a fer escultura, ja que tinc el dinar a punt!  

;)

Francisco de Quevedo

Nunca mejora su estado quien muda solamente de lugar y no de vida y de costumbres.

Psy....

Le patient chez le psychiatre :
"Docteur, j'ai un problème. Tous les soirs, quand je suis au lit, j'ai l'impression qu'il y a quelqu'un caché dessous.
Alors je me relève pour regarder sous le lit, et là bien sûr il n'y a personne.
Je me recouche, mais au bout d'un moment je me dis que je n'ai peut-être pas bien regardé.
Alors je me relève pour vérifier de nouveau, sans résultat bien entendu.
Bref, j'ai beau me dire que c'est idiot, je ressens toujours le besoin  de m'assurer que personne n'est caché sous le lit.
Docteur, tout ça me pourrit la vie, pouvez-vous faire quelque chose ?"
Le psychiatre : "Hum... Je vois... obsessionnel compulsif.....
Comptez quatre ans d'entretiens de psychothérapie, à raison de trois séances par semaine et je vous guéris de votre obsession
Le patient : "Euh.. Combien ça va me coûter, Docteur ?"
Le psychiatre : "100 € par séance".
Le patient (déconcerté) : "Euh... je crois que je vais réfléchir."
Six mois plus tard, le psychiatre rencontre le type dans la rue, par hasard
"Alors ? Pourquoi n'êtes-vous jamais revenu me voir ?" demande le psy.
Le patient : "À 100 € la séance? Mon livreur de pizza m'a résolu mon problème pour seulement 5 € .."
Le psychiatre (vexé) : "Votre livreur de pizza?? Vraiment?? Et comment a t'il fait ?"
Le patient : "Il m'a conseillé de scier les pieds de mon lit !!"

Georgette Agutte

Georgette Agutte. (1867-1922) Etude de dos de femme.
87 x 60 x 35 cm.
Musée de Grenoble

Una setmana

Avui fa una setmana de la nova vida, una setmana que la Rosa esta per casa amb els seus discos, els seus manga’s, el seu telèfon retrò, el seu equip de musica que no funciona del tot, però que s’està arreglant i la seva roba. En una setmana s’hi ha afegit 4 peixos, que dos ja estan morts, un llit nou que estava encarregat des de feia temps, i como no, una mica de desordre també. En una setmana la rentadora ha donat mes voltes que en els 15 dies d’abans, i he estat cada dia a la cuina, mimant cada platet. A veure que toca avui? A si! Endívies estufades enrolades amb pernil. Es que fa una setmana de això, varem fer com una mena de menú mensual. Plats que ens agraden disposats de manera que cada setmana hi haguí una gran varietat de plats, bons de gustos de nutricionalment equilibrats.

Si, ja fa una setmana, i estic content perquè la Rosa s’està donant el permís de plorar, i treure lo que porta a dins, i mira que porta penes acumulades. Plorarà molt mes encara. Però es bo, es lo millor que li podia passar.

Tot sigui dit, per ella no va ser una setmana fàcil. La valentia que ha tingut per agafar les maletes no va ser poca, però a mes se li va morir un gat que mes d’un cop li havia fet companya tot esperant la seva mare. La seva mare que encara esta per demanar-li com esta, tampoc hi ajuda. Avui tornera a veure-la que no l’ha vist en una setmana. A veure com li anirà, a veure com li anirà el cap de setmana. Es necessari que es vegin les cares, que parlin. A veure si en seran capaç. Ahir li vaig dir a la Rosa que si en aquest mes de prova volia canviar d’idea sobre tot lo que estava fent, que ho podria fer tranquil·lament, sense cap mena de por. La seva veu es va posar molt tensa casi agressiva, i em va dir que allà no hi aniria a viure mai mes. Qui sap, tot i que no ho desitjo. La veig millor ara, i millor estarà d’aquí un mes, dos mesos, etc.

També li he dit que si durant el cap de setmana la situació es tensava d’una manera que no era permissible, que tingues la llibertat de tornar cap a casa abans d’hora. Però no crec que passi. De fet, crec, i la Rosa també ho creu, que serà mes aviat això de “fem com si no hagués passat res”.

Encara estem negociant el dret de vista per un “mes de prova” i no ens en sortim. Per lo vist els horaris proposats no s’ajusten al horaris de la botiga! No faré mes comentaris de moment, però realment es una situació patètica!

La setmana que ve hi haurà temps per negociar. Aquest cap de setmana me’l prenc de vacances, i no penso ni obrir el correu. Descans mental total! Penso gaudir de dos dies amb la Dolors, estar per ella, i també la seva filla, deixant de banda una mica tot lo altre. Això si, tindré el telèfon a la vora per si de cas les coses no anessin bé amb la Rosa.

Fa una setmana de tot això, i de fet, realment es una nova vida, una nova energia, una cosa molt mes plena. Estic orgullós de la Rosa, però no vull oblidar la Elyse. Se que s’ho esta passant malament, però ho porta amb molta dignitat. De fet, en el seu interior deu saber que tard o d’hora vindrà cap aquí també. L’hem anada trucant cada dia que no l’hem vista, perquè per ella no fos tant fort, això de no tindre la Rosa al seu costat, i a reaccionat bé. La cosa va per dintre i un dia sortirà, i allà estarem per lo que faci falta.

Tinc la sort de tindre dues noies molt guapes, i elles la mala sort de no tindre una mare com caldria. Però es així, i no hi penso donar mes voltes. El mon desitjat no es mai igual al mon real. Va, un bon cap de setmana a tots

penos!!!!

Madrid. (EUROPA PRESS).- El Congreso ha rechazado la propuesta de IU-ICV de reprobar al Papa Benedicto XVI por sus declaraciones en Camerún sobre el uso del preservativo, al no haber recibido ningún voto afirmativo y haberse abstenido el PSOE. 

El Vaticano aplaude la no reprobación del Congreso y el Episcopado lamenta que se tramitara

Esta iniciativa, que pedía al Gobierno que protestara "por vía oficial y diplomática" a través del embajador ante la Santa Sede por las manifestaciones del Papa, ha sido rechazada por todos los grupos excepto por el PSOE, que ha justificado su abstención diciendo que el Parlamento no tiene competencias para hacer esta reprobación.

IU-ICV proponía que el Parlamento expresara su consternación y rechazo ante las declaraciones de Benedicto XVI durante su viaje en marzo a Camerún en las que señalaba que "no se puede superar (el SIDA) con la distribución de preservativos", los cuales, añadía, "al contrario, aumentan el problema".

Durante el debate en la Comisión de Cooperación Internacional, el portavoz de ese grupo, Joan Herrera, ha criticado que el mensaje del Papa haya puesto en riesgo "la vida de millones de personas" y ha lamentado que el Parlamento no haya respaldado esta propuesta "ante declaraciones de tal gravedad", como hizo el parlamento belga.

El único apoyo al contenido de la iniciativa ha sido el del PSOE, que ha expresado su "completa discrepancia" con estas manifestaciones y ha destacado "la especial responsabilidad del Papa a la hora de expresarse", por boca del diputado Joan Calabuch, "por las gravísimas consecuencias" que pueden tener sus palabras.

El diputado del PP Gonzalo Robles ha explicado que, por "sentido común", su grupo se ha opuesto, y ha recordado que el Papa es "una persona libre" que representa el sentimiento de muchos millones de personas. "Tiene un tufillo de prejuicio militante, un tanto dogmático, que tienen determinados sectores de la izquierda frente a lo que significa el papel de la Iglesia", ha señalado Robles sobre esta iniciativa.

Desde CiU, Carles Campuzano ha opinado que la propuesta pretende "generar titulares mediáticos" y aprovechar estas manifestaciones "para generar una cruzada sobre el papel de la Iglesia Católica".

Aitor Esteban, del grupo nacionalista vasco, ha dicho no compartir las palabras del Papa, pero considera que la redacción de la iniciativa planteada "no es la más adecuada y está queriendo forzar la cuestión a un terreno más ideológico que el de la lucha contra el SIDA".

dia 3

Ahir al vespre estava content, però va durar poc. No entenc com funciona el cap d’algunes persones. Si a mi em passes això de que una de les meves criatures marxa de casa meva, no vol viure mes amb mi, jo deixaria tot el que tinc entre mans per intentar veure que ha fallat, on he fallat jo, entendre les motivacions de la criatura, i disculpar-me mil vegades si cal. I la meva primera preocupació serà veure com esta la criatura, obrir un diàleg amb ella. I un cop tingues clar on he fallat, corregir lo que a anat malament, però sobre tot respectar la decisió de la criatura, per molt que em costes acceptar lo que esta passant. Serien passos lògics per millorar, jo com a persona, i millorar la relació amb la meva criatura.

Ahir vaig rebre una trucada de la mare de la criatura, dient que finalment allò que s’havia pactat sobre el nou dret de visita no pot ser, perquè no s’ajusta als horaris de la seva botiga (que es troba a mes de 100 km d’aquí, per cert), així que parlera amb la seva advocada per... vaja, jo no se perquè exactament. Prioritzar una botiga per sobre de les filles, per mi es de ciència ficció. Ahir sentia una curiosa vergonya, no personal, sinó per ella, cosa que ella per lo vist no tindrà mai. Ella surt sempre amb això de “els meus dret com a mare”, però de fet, no en te gran cosa, de “mare”. Un dia la Elyse seguirà els passos de la Rosa. Ho tinc tant clar això, i ho tinc mes que assumit. Que deu vulgui que sigui aviat i respirarem tots una mica mes tranquil. Tot això m’està desgastant per dins. A hores d’ara estic en la mateixa situació que ahir, a la mateixa hora... se que ho tenim tot bé, totes les de guanyar (tristament, ja que no deixa de ser un fracàs), però tornem a estar penjats a la lògica descosida de la “mare”. Si no permeto que m’afecti, no m’afectarà... No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar! No em pot afectar!

Quan el sentit comu s'imposa...

 Aquest últims dies van ser una varieja de felicitat, al veure lo bé que estava la Rosa, un cop presa la seva decisió i haver la ficada en aplicació, i d’inquietud, sobre les conseqüències legals i humanes de tot plegat ja que tot aquesta moguda va passar sense l’acord de la seva mare. La actitud totalment contraria de la seva mare no deixava lloc al diàleg ni la reconciliació. Dono gracies al meu assessorament legal. Van ser impecables, però per sobre tot, van ser humans en cada moment. Fa una hora de això, vaig rebre una trucada de la meva advocada, anunciant-me que l’ advocada de l’altre part havia aconseguit treure del cap a la seva clienta emprendre cap acció legal, ja que això seria perdre, no nomes a nivell judicial, sinó també a nivell humà. Celebro aquesta decisió. A partir d'ara la Rosa podrà amb la seva mare, començar a reconstruir la relació deteriorada. Espero que sigui cosa de dos veure aquesta gran oportunitat que se’ls hi presenta. Jo faré la meva part de la feina en aquest sentit i espero que d’ara en davant tot poguí anar evolucionant cap a una convivència mes positiva, ja que ho serà per tots.

Us desitjo un molt bon dia a tots!.

dia dos...

I ja comença el dia dos oficial de “la nova vida” . Bé, de fet, fa tres hores que esta en marxa, i ja temin caseta neta i roba planxada. El dia u, ahir, va ser bastant frustrant, molt estressant per moments, però va tindre una bona recompensa al final, la de veure la Rosa feliç, relaxada. Això per si sol et dona una força increïble per tirar en davant tot lo altre. I lo altre es bastant patètic. No entraré en detalls, ni en aproximacions, però dos dies desprès d’haver notificat a la seva mare, que la rosa es quedaria a viure amb mi una bona temporada, encara es hora que ella s’interessi per la seva filla. Diu molt. Tampoc se sap res sobre el pròxim dia que la Rosa tornera a veure la seva mare. Es un tema que no sembla interessar. Al final segurament es fera amb un mediador judicial. Això si, insinuant futurs judicis, remenant el tema de la pensió alimentaria i de mes, vaja, que no m’han parat d’entrar correus. Que vagin entrant, i si la senyora no esta disposada a dialogar sobre res, que no ho faci. Si un jutge ha de decidir, ja estem preparats. Per mi lo únic important al dia d’avui es que la Rosa estigui bé, i sembla ser que ho esta. Es una sensació molt bona, que m’omple completament.  

Avui es com un nou començament, un nou dia, una nova vida. La Rosa ha vingut amb les maletes, ja viu a casa. La millor decisió, i la mes valenta. Procuraré estar a l’altura dels nous reptes que ens esperen.

Avui...

Avui, i per sort hi han dies així, m’he recordat d’un principi basic que havia perdut una mica de vista últimament, però com que la vida es sabia, i com que soc receptiu, pues son mecanismes que no es perden, sinó simplement es tornen a activar. Una de les coses que m’ha de quedar clar, i a vegades m’han oblido, es que si tens pensaments negatius, no tires en davant. Ets molt mes vulnerable ja que els teus sistemes de defensa surten de la por de les coses. Dit d’un altre manera, mes val desitjar el bé al teu enemic, entenen que si fa certes coses, les fa perquè no es troba a gust amb si mateix, a la defensiva amb els altres, que no pas desitjar-li coses negatives, perquè fent això t’exposes a que et faci mal. Tenint un pensament positiu, vius mes bé amb tu mateix, els factors externs que podrien arribar a afectar el teu benestar. Es important també saber que la fantasia de lo que seria bo, ideal, desitjable, es perd topant amb la realitat de les coses que passen. Al mateix temps que has de ser positiu, has de ser realista de les coses que t’envolten. Nomes així pots anar tirant en davant de una manera coherent per tu mateix i per els altres.

a la puta calle!!!

Entre els murs o la classe..

Com la majoria dels mortals soc de aquests que pensen que els professors treballen relativament poc, comparat sobre tot amb el sector privat, i cobren bastant bé, dit d’una altre manera, cada vegada que hi ha una vaga del professorat, no sento massa simpatia per la seva causa, basicament perque quan el professorat fa vaga, ells saben normalment perquè, però curiosament els hi costa molt transmetre les seves raons a la majoria de la societat, amb lo qual tornem a la primera sensació de la majoria dels mortals. 

Fa uns mesos de això, es va fer a traves de tot Europa com una mena de test per valorar quin era el nivell educatiu de cada país, a nivell de primaria i secundaria. A França per exemple, el nivell de suspesos a aquesta mena d’examen va ser del 11 % i va ser un escàndol, ja que vist el nivell tant baix del test, mes d’un es devia pensar que això seria 100% d’aprovats. A Espanya el nivell de fracàs va ser de 1 de cada 4 alumnes, es a dir molt pitjor, casi vergonyós. Molts van parlar que això era culpa de l’emigració, però tot sigui dit, dels alumnes que va participar en aquests test, van quedar exclosos automàticament els que no tenien un nivell acceptable de coneixement del idioma. A les hores es va parlar molt d’augmentar el nivell, donar una millor qualitat d’ensenyament. Els 4 portàtils de aquest any dels que tant es parla tindrien alguna cosa a veure amb aquesta idea de millorar el nivell del ensenyament?

Aquest any hi ha 200.000 alumnes i oficialment 150 professors mes en el sistema. No cal ser un geni per veure que això representa 1300 alumnes nous per cada professor nou, amb lo qual es fa evident que en realitat aquest 150 professors son pocs.

La majoria del professorat son dones, mares en potencia. Com a tal, el dia que es queden embarassades, que tenen la criatura, tenen dret a la baixa per maternitat, com es molt normal i reduccions laborals. El problema esta en la aplicació de aquests drets, sobre tot l’últim, de les reduccions laborals. Quan hi ha una baixa entre en joc el substitut. Si es una baixa normal, no hi ha masses problemes, ja que son jornades completes. El problema es posa en les reduccions d’horaris, ja que qui vindrà a substituir-te 6 hores la setmana per exemple? Aquest any, moltes classes es deixaran de fer per falta de professors. 

Parlant de substituts, aquest any el govern de la generalitat, d’esquerdes i teòricament a favor del benestar del treballador ha reinventat el sistema. Fins ara i havia una fulla de llocs disponibles on el substitut podies elegir lo que mes et convenia per proximitat geogràfica o altres factors del seu interès. Aquest any no. Els hi donen un destí, i o l’agafes, o surts de les llistes. Així que no es estrany aquest any veure una persona baixar de Puigcerdà, per donar classes a st Feliu de Guíxols, i increïblement una persona de st Feliu de Guíxols anar substituir un professor de Puigcerdà. Això esta provocant un, com es lògic, gran descontentament, i m’hi jugo lo que vulguis que molt aviat s’hauran d’anar substituint els substituts per altres substituts que si això no canvia també estaran substituïts. Ni us explico on acabarà “la qualitat del ensenyament” si els nostres fills tenen nou professor cada setmana. I encara no parlo de la nova grip. Esta previst que el màxim de la nova grip estarà per els voltants de finals de setembre. On son les vacunes? Bé, es parla que per novembre estaran a punt per la distribució en massa. Això promet!

Parlant dels famosos portàtils, estic segur que a hores d’ara ningú sap realment que fer de aquestes eines. Per cert, aquí es paguen a mitges, en el resto d’Espanya son gratuïts!  

Alguna cosa esta anant molt malament per ensenyament, i alguna cosa esta anant molt malament en el país en general. Som governats per una banda d’incompetents, que governen a base de decrets i lleis que desprès no saben ficar en aplicació i el futur a mig llarg termini realment no es bo.

 

Jo com a pare de dues filles estic preocupat de tot això. Ernest Maragall, doneu les bones eines i els mitjans adequats per ensenyar els nostres fils d’una vegada per totes.

459.267 visites al prado per Sorolla

Qui diu que no hi ha ni cultura ni bon gust a Espanya? 

A wife asked her husband: "What do you like most in me, my pretty face or my sexy body?"

He looked at her from head to toe and replied: "I like your sense of humor!"

dia 14...

I ja ha arribat el gran dia, primer dia d’escola per mestres i canalla, per pares i mares, i ja torna la rutina (que bé), també a partir de dimecres la rutina dels drets de visita. No es que del moment s’hagi solucionat res, però se suposa que en breu si que es podran ficar les coses allà on estaven i de m’entres, que no es trenqui el ritme de visites. Desprès quedaran altres batalles per fer, però això serà desprès... els ponts s’han de creuar d’un en un, i en el bon ordre. I ja fa 4 nits que dormo bé, que descanso, inclòs estic perdent panxa per no menjar de manera compulsiva. Fa 4 dies que prenc les potingues del Ernest. Sembla que funcioni!
Ahir varem estar remenant fotos del estiu amb la Dolors, fotos de mi i d’ella. Moltes fotos recordant molts moments, viatges com el de Madrid i el de Roma, i excursions, l’estiu passat a les platges de Llança, i moltes mes coses.
També les ultimes fotos, de Montpeller, la festa dels trobadors. A si, el cap de setmana passat era la festa dels trobadors al poble. S’hi veuen mes gent que en tot l’estiu, tot i que com l’any passat van ser bastant menys els visitants, inclòs les activitats. Nomes hi vaig ser el dissabte, dia fort per excel•lència, amb el torneig, espectacles de llums i mes conferencies i exposicions. Un bon dia...
Pues ja estem al primer dia, també hauria de ser el primer dia d’escultura. Igual que l’any passat vaig comprar al mes de juny un mon de fang, i igual que l’any passat no en vaig gastar ni un gram durant tot l’estiu. Sembla d’idiotes, però no he trobat temps per dedicar m’hi. La Dolors esta a Sant Feliu, la Sandra a la Jonquera, la Rosa a d’institut d’aquí, la Elyse a l’escola dels petits (que ja no son tant petits), la meva mare a Alemanya, i jo aquí pensant que “jolines, que rapid que ha passat l’estiu” Temps de fer feina! Que tingueu un molt bon dia...

CARTA DEL LECTOR a La Vanguardia

La tormenta perfecta

Tormenta perfecta es la que se forma al heredar un inmueble y su terreno, entre el impuesto de sucesiones que percibe la Generalitat y el impuesto sobre el incremento del valor de los terrenos que perciben los ayuntamientos. Este último lo cobran por considerar que, al heredar, se genera en el terreno donde está ubicado el inmueble una plusvalía, imaginaria, que calculan a su criterio y por la que se paga sin que realmente se haya vendido ni generado plusvalía alguna. 

El resultado de la tormenta perfecta lo podemos apreciar en un caso vivido en mi entorno familiar:
Fallece el padre, viudo, de 83 años y deja en herencia a su hija, 23.200 euros y un terreno en el Vallés en el que a finales de los años 50 se había construido una casa, de la cual por su mal estado actual y por el miedo a que le entraran okupas, tenía solicitado el permiso para ser derribada.

De acuerdo con el valor catastral y los multiplicadores que se establecen anualmente, el terreno con su 'casa' tuvo que valorarse a efectos de sucesiones en 350.000 euros. 

El coste total de la herencia fue el siguiente: Por impuesto de sucesiones pagó a la Generalitat 69.600 euros. Por incremento del valor del terreno pagó al Ayuntamiento 31.100 euros. O sea, total 100.700 euros.

La situación actual para la hija es la siguiente: hoy el terreno no vale el precio que tuvo que declarar y la casa no vale nada. Le imputan anualmente en su Renta el 2 % del valor catastral. Paga anualmente 1.700 euros de IBI. Ha tenido que endeudarse para pagar la 'tormenta perfecta'. Y….. aún le falta derribar la casa.

Parte meteorológico final: "Tormenta transformada en Tsunami arrasa con el 50% de una herencia".

霊気, la nova experiència...

Mira que no hi crec, vull dir que no hi creia, perquè avui ja no ho tinc tant clar, però ahir em va tocar una experiència nova. Estava molt cansat per l’estiu tant calent que em tingut, per les misèries de la EX amb això del dret de visita, cansat de no trobar la son a la primera de canvi, i de despertar-me sempre massa d’hora i anormalment cansat. Em sentia nerviós, estressat, i sobre tot no podia ja ordenar les meves ideés ni llegir la lletra petita d’un document. En fi, que el final d’estiu va ser mes aviat durillo de passar, per mi, i ho començava a ser per els que m’envolten. Fa uns dies de això vaig anar saludar la Iolanda i em va tornar a parlar del home miracles, un tal Ernest de Banyoles. La veritat es que des de que va allà, la veig molt diferente, molt millor, mes tranqui-la, mes a gust amb ella mateixa. Així que si funciona amb ella, perquè no m’hauria de funcionar a mi? Em va donar el telèfon de l’Ernest i varem quedar per el dijous, ahir. No entraré en detalls, però va ser una de les coses mes sorprenent que vaig fer mai. Va començar a preguntar al meu cos que em passava, em va ficar una vertebra a lloc, i varem acabar amb una sessió de reiki (que per lo vist tinc molta disposició al reiki). Quan vaig marxar d’allà esta d’un relax com feia temps que no el sentia, amb el cap donant mil voltes i carregat d’extractes de flors i altres potingues. Aquesta nit he dormit molt bé, i aquest mati m’he despertat per fi descansat. Torno a tindre un principi d’energia, i les idees se m’estan ordenant de nou. Pròxima cita segurament dijous que ve, i ja tinc ganes de que arribi aquell dia. Aiiii per cert, bona diada....

MUSEE FABRE DE MONTPELLIER

Fins el 20 de setembre una exposicio dedicada a Alfons Mucha... val la pena!

Viva la vida...

  Ara que tinc una mica de temps, que el cap de setmana esta a punt d’acabar i que la Dolors a marxat, aprofito per fer un repas mental del cap de setmana, que va començar a BCN amb el concert de Coldplay amb la gira 'Viva la Vida Tour'. Un Estadi Olímpic on es feia la trobada estava abarrotat i la veritat es que va ser un gran concert, amb gran varietat de musiques, començant per el 'El Danubio Azul', pues si!! Despres els quatre integrants de la banda van emergir sobre l'escenari al ritme de 'Life in technicolor' i amb bengales a la mà. La veu de Chris Martin va començar a omplir l'estadi amb els acords de 'Violet Hill', el primer single del seu nou disc, que va rematar amb un concís "bona nit". A partir de alla va ser encadenar peçes del grup com 'Clocks' o  'In my place'. Després d'una pausa per agafar aire va sonar 'Yellow' i l'estadi es va tornar groc amb un estudiat joc de llums i desenes de pilotes gegants que botaven entre la gent. La cançó va acabar amb un "bona nit i benvinguts" i amb el públic cantant ' a capela'. El ritme es va tranquil·litzar amb 'Glass of water' i 'Cementeries of London'. En l'aparentment tranquil·la '42' es van tornar a sentir les mans i les veus del públic, que es va posar romàntic amb 'Fix you', un dels himnes de Coldplay que Martin va interpretar assegut al piano. Despres va vindre 'Strawberr swing'  i l’alegria quan la banda al complet va baixar a una plataforma situada entre el públic per interpretar 'God put a smile upon your face' i 'Talk',  'The hardest part' i 'Postcards from far away'. Quan van sonar els acords de 'Viva la vida' l'estadi es va desfer. L'enganxosa melodia va estar acompanyada per un cor de veus que va continuar fins i tot quan la música va deixar de sonar. El ritme va continuar alt amb la imponent percussió de 'Lost', en què les grans esferes que penjaven de l'escenari es van tenyir de colors. La banda es va donar un passeig entre el públic mentre de fons se sentia la cançó 'Singing in the rain'. Bastant allunyats de l'escenari va sonar 'Green eyes' en versió acústica, a la qual va continuar el so country de 'Ode to Montreal i 'Death will never conquer', moment que va ser el menys convencional del concert.

En un gairebé perfecte castellà, Martin va demanar al públic que encengués els mòbils per fer l'onada, i després d'algun intent fallit --"this is terrible"--, es va donar per satisfet i va entonar el 'Billie Jean' de Michael Jackon en un homenatge que va tenir la complicitat d'un públic que intentava imitar els peculiars crits del desaparegut 'Rei del Pop'. Després de l'obligat homenatge va tornar a sonar la ja mítica melodia de 'Viva la vida' amb un remix 'techno' que la banda va aprofitar per tornar al gran escenari principal i interpretar 'Politik'. Les imatges dels cirerers en flor en la pantalla gegant van donar pas a una aclamada 'Lovers in Japan', que va brillar més si és possible amb una pluja de 'confetti' en forma de papallones. L'ambient se n'anava tornant més èpic a mesura que s'acostava el final i així ho indicava la gran pancarta que amb el lema 'Viva' es va desplegar a l'escenari quan va començar a sonar 'Death and all his friends'. Així va acabar --aparentment-- el concert, que, després de les reverències de comiat i una pausa en la qual el públic va entonar els cors de 'Viva la vida', va continuar amb Martin demanant perdó pels problemes de so. Després de ficar-se el públic a la butxaca va començar els bisos amb un dels seus grans èxits, 'The Scientist'. Va tornar a sonar 'Life in technicolor' anunciant un final que va arribar amb 'The Escapist' i el deliri del públic després d'un breu castell de focs. Un concert realmente guapo… si tornen a passar per BCN, m’emporto la filla gran també!

C'est un flamand qui fait du vélo a Liège (précisons tout de suite qu'il prend les wallons pour des idiots).
Il s'arrête dans une station service et dit au pompiste :
Te voulez faire le plein, SVP. Le pompiste fait semblant de faire le plein.
Et te voulez bien vérifiez l'huile, aussi. Le pompiste continue de jouer le jeu.
Le flamand, mort de rire, remonte sur son vélo. À ce moment, le pompiste lui donne une énorme claque dans la gueule.
Mais qu'est-ce qui te prenez ? s'écrie le flamand, furieux.

« T'avez mal fermé ton portière ! »

Chapeau jaune

Pierre-Auguste Renoir (1841-1919)
Etude de femme au chapeau jaune

Sona a final de festa tot plegat. A la Dolors li han donat una feina a St. Feliu de Guíxols, es a dir que cada dia 200 km. Com ella son molts substitut que no han pogut elegir el seu destí i es troben catapultats a “lluny de casa per aquell sistema nou que es una merda”. Però lo important es que treballi. Els temps que vivim no son massa alegres i el mercat del treball fa por! Sona a final de festa perquè aviat tornera la rutina dels drets de visita que et van regulant les setmanes, i andà que no  necessito això, rutina i regularitat, desprès d’un estiu molt bo però també una mica massa concentrat per moments. Sona a final de festa, perquè el cel es gris, tot i la temperatura que sembla no voler baixar. Ja no tens ganes de perdre’t per una platja, o com a mínim no son les mateixes ganes. Sona final de festa, però encara queden les festes de La Jonquera, de Castelló d’Empúries, el concert de Coldplay, però quan obres els diaris, sembla l’octubre ja, i allà on fa una setmana de això et tenies que liar a hòsties per tindre una taula en una terrassa, ara t’hi trobes una mica sol entre tantes taules buides. Final de festa o no, la vida seguix, aixi que molt bon dia a tots!

Tibi, pa ti!

Escoltant un disc live de Coldplay, no em puc reprimir de tindre un pensament per la Tibi. Gracies de nou noieta per haver pensat en nosaltres per les entrades. Segur que divendres serà un gran moment. 

Fa 70 anys

Gdańsk en polonès i en alemany Danzig és la ciutat que allotja el major port de Polònia i la capital de la regió de Pomerània, a la Mar Bàltica, vora dels rius Vístula i Motława. Fa 70 anys de això va ser la ultima revindicació territorial de Hitler per el seu gran imperi. Ja havia conquistat sense disparar un sol tret Àustria. Amb l’argument de defensar les minories alamanes es va fer amb els sudets i  en 1938 França i Anglaterra es van cobrir de ridícul de la manera mes vergonyosa a Munic, regalant Checoslovaquia a Hitler. Seria la ultima concessió als nazis i els nazis ho sabien, però això tant els hi feia, ja que estava ben preparada per la guerra. El pacte de no agressió entre alemanya i Rússia va ser l’ultima pesca que els hi faltava per iniciar la conquista de Polònia lo que provocaria una reacció en cadena en tot el mon, una guerra global com mai abans l’havíem vista. Un any mes tard havia caigut França, Holanda, Luxemburg, Bèlgica, Noruega, Dinamarca, i Anglaterra estava contra les cordes. Eren mals temps, era fa 70 anys....

Un link interessant, en relació amb lo que va portar el mon cap a aquesta bogeria... http://socialsenxarxa.wordpress.com/2009/07/23/els-origens-de-la-segona-guerra-mundial/