Estava llegint els diaris aquest mati, mig adormit sobre un cafè 100% recalentat, i estava llegint articles sobre la proposta que pensa tirar en davant l’ajuntament de Vic, respecte a l’empadronament o no de sense papers. I em va recordar que fa uns anys de això, jo era un sense papers a Vic.
La veritat es que tot plegat es un problema complexa, i segurament no tinc la capacitat intel·lectual per dir com s’han de fer les coses, ni les ganes de caure en el populisme i cridar “tots fora”.
Diumenge passat estava al mercat del trasto del meu poble, i em recordo que vaig fer la reflexió a veu alta de pensar que això se semblava ja a Babilònia. Una varieja de llengües, colors i olors impressionant. Desprès resulta que estic vivint en el poble amb mes immigració de Catalunya. A part de la immigració “normal” que tenen tots els pobles, mes o menys, també tenim aquí una forta immigració francesa, alamana, anglesa, i qui sap que mes. De fet, en el mercat aquell hi havia un rus venent articles de Rússia. I clar, també tenim 3 restaurants xinesos i un de japonès. Bàsicament, si es veritat que tenim molta immigració, no es que sigui un problema grandiós tampoc, perquè molta de aquella immigració genera riquesa. No passa lo mateix a Salt per exemple. De fet, el problema de l’emigració no es casi bé mai un problema de color, sinó de diner, tret per els mes primaris de nosaltres.
Sempre he pensat que la varieja feia la riquesa, però es evident també que això comporta molts problemes. Alguns de aquests nou vingut no tenen papers, no tenen dret a treballar, i si ho fan, ho fan moltes vegades en males condicions i clar esta sense pagar impostos a la col·lectivitat. No obstant si que tenen drets basics, i aquest dret el fan servir de tort i de dret a ajudes socials, mediques i escolars. Dit d’un altre manera, al igual que jo quan estava a Vic, el primer any d’estar per Catalunya, no donen cap benefici directe a la comunitat, nomes despeses, i pot ser també problemes.
Fa uns tres anys de això, un amic meu va ser robat. Li van entrar a la seva oficina, una immobiliària i per cert, era angles, i li van robar la caixa forta, on guardava els diners de varies transaccions en marxa. El robo va ser perpetrat per uns búlgars, que quan els van atrapar van ser conduits a la frontera (la de la Jonquera). Seria fals pensar que el monopoli de la inseguretat el tenen els magrebins, però al igual que passa en les televisions americanes, el culpable sempre serà “a black man”. No es així, i els actes delictius no tenen color, ni nacionalitat. Millet, es el lladre mes gran del país ara mateix i per lo que jo se es català, però si que es cert, que hi ha molta petita delinqüència últimament. No obstant, a mi em van robar tres cops, i tots tres van ser robatoris fets per gent del país. No hi ha feina, i s’ha de menjar.
Si penso en la meva experiència personal, visc a Catalunya, i m’estimo aquesta terra, però moltes de les meves experiències personals no tenen massa que veure amb catalans. Dels 7 milions de persones que viuen a Catalunya, nomes 1,5 son catalans de tercera generació, així que tampoc no es estrany que estigui ficat amb els 5,5 milions restants. Dons, jo era fa 20 anys immigrant il·legal a Vic, i les cues d’estrangeria no tenien secret per mi. 10 anys mes tard em vaig treure la nacionalitat perquè em sentia plenament integrat aquí. No obstant, avui encara de tant en quan em trobo algú que em recorda que no soc d’aquí, perquè parlo amb un accent “raro”, però que hi farem, si no soc llicenciat en català a la Pompeu fabre. No hi dono pas importància, perquè es que no en te tampoc. I fa 8 anys vaig adoptar una criatura de Madagascar. Espero que ella, de la mateixa manera que jo es podran seguir sentin a casa a Catalunya en un futur. Seria una pena perdre lo que fa de aquest país una meravella, fora dels seus paisatges i la seva bona cuina. Catalunya es un país obert hi ho ha de seguir sent. Si que es cert que no podem seguir estan tant oberts com abans, però lo de Vic obra la porta a una Catalunya molt poc desitjable en realitat.
Una cosa mes. Estic orgullós de la meva filla, que sap conservar la calma allà on jo ja l’hauria perduda, i aguantar coses que jo mai no hauria aguantat, amb bona cara, casi amb alegria. En estic aprenen cada dia una mica d’ella.
.gif)
