Una espiral de pebre en una tassa de cafè, veure com un angles es pot entusiasmar per una orquídia catalana, “prohibit orinar aquí”, un cartell ficat en un lavabo (te la seva gracia), una excursió totalment imprevista a Colliure, o una visita no programada de les meves filles, la Rosa trobant lo que havia perdut... Lo maco de la meva vida es que tot i que esta mínimament programada, la visc moltes vegades com un nen, deixant me portar per les petites i les grans sorpreses que m’esperen a cada reco, i això fa que tot plegat sigui tant interessant, simple i complicat a la vegada. Crec que s’han diu viure la vida de això, o serà aquest extrany concepte de sobre la marxa?
