Primer dia que tinc la canalla en el nou horari de visites, quin xoc, i quin gust també! Primer perquè no sabia que la petita plegava a la una. L’últim cop que l’havia anada a buscar al migdia era a les 12, i de això feia 2 anys. Total, una hora abans de la que tocava! I clar, tornar cap a casa. I a la una vaig fer 5 minuts tard, perquè parlant per telèfon hem vaig despistar del rellotge!!! Uuufff, quin papa! Al final, a hores d’ara la criatura esta en una festa de aniversari i se saltarà les classes de la tarda. Un petit conflicte moral de pas, perquè normalment no ho faig mai una cosa així. Però no nomes tot passa per l’escola. Un dia se saltarà una setmana de escola perquè tindrà el grip. Tant per tant, que sigui per una bona causa. En quan a la gran, pues, va arribar 20 minuts tard, per no se quin rotllo de les claus. No serà que ella tampoc no s’han recordava on tenia que anar avui? Tots una mica despistats la veritat. Divendres millor, i a partir de la setmana que ve, amb ritme de normalitat. Cada any passa igual o similar. El dinar amb la Rosa va ser de allò mes divertit, perquè hem va començar a explicar de dalt a baix qui eren els seus professors (un li va dir que hi havia dos grups, els que us fan patir, i els que feu patir), i nous companys de classe. Però lo millor va ser quan hem va començar a explicar els grups, les tribus, que ho va fer molt gràficament. Primer van ser el pijos, la majoria, i per il•lustrar tot plegat mes teatralment va agafar un accent horrible de Barcelona, repassant com es vestien (de marca) i els gestos mes habituals, amb els seus “converse” (bambes), sudadera de rams (que no se lo que es perquè no vaig al bigbang a comprar la roba, jejeje) pantalons de pitillo d’un sol color, cridaner (de tub), el serrell, arracades rodones de colors conjuntats amb els seus pantalons i clar, la motxilla easpack de un sol color i el telefon mobil sempre a la ma. El tot explicat en un plan molt sofisticat. Desprès, i per sort n’hi ha pocs, els “pelaos” lo que jo en deia els skins, manades de ultra violents, ultra nacionalistes (d’Espanya) ultra tot de fet, pantalons superapretats de dalt, i súper acampanats de baix, normalment botes, a vegades bambes (adidas) samarretes amb missatges tipo, hardcore, o pont aeri. Al costat de aquests, els punks, pocs també, a mig camí del flower power i una filosofia molt urbana d’extrema esquera... dit d’un altre manera, una mica “ocupes”. Per cert, la cresta de color torna a estar de moda. Jo ho vaig ser, però de això fa segles. Els raperos, roba xxxxxxl, col•leccionistes de gorres o mocadors, grafistes per excel•lència, arracades i mestres del rap i del hip-hip. Els freakis, els raros!!! Tot sigui dit, hem cauen bé. Tot curiós i ben cuidat. Un freaki “japones” sera tot manga, un freaki “nintendo” tot nintendo..... vaja, raros, jejeje.Els heavys, camisa xxxxxxl, en plan nirvana o metalica, texans trencats i “convers” negres, o bambes blanques.... rock del bo a tope, que no se senten a gust amb lo comercial es a dir, que no suporten els pijos per exemple. Els rude boy, la imatge “madness”, anti comercials, comunistes, i els mes a favor de d’independència de Catalunya (segons la meva filla es clar) i finalment els emos,,, tot de negre i fúcsia, cavell negre, sobre tot un serrell tapant l’ull dret, que esta ratllat de maquillatge negre. Grans amants de la musica suïcida. Els seus enemics, els punks, declaradament! La imatge que hem ve al cap pensant en aquest últim grup, es la de la massacra de colombine (estats units). I desprès, el grupet de la meva estimada filla, els normals, jejejej.... una mica de tot, i per sort amb prou personalitat pròpia com per no estar a dins de cap grup. Avui porta “convers” texans, samarreta negra de venecià, motxilla eastpac però amb mil dibuixos, cabell una mica hippy i cara de pija saníssima, una mica intel•lectual. Mmmmmmm com l’adora aquesta filla meva.
