Algú hem va preguntar si se m’havia acabat la fase filosòfica, i li haig de contestar que aquella fase s’acabarà amb l’últim sospir de la meva vida, on encara hi haurà espai per filosofar i equivocar-me!
Hi ha dies que no tens ganes d’explicar coses, i realment també hi ha dies que no et ve de gust escriure. Per qui te prou temps, interès o ganes de llegir el meu blog amb regularitat, s’han recordarà que fa pocs dies de això vaig escriuré sobre els pesca llunes. Dons bé, avui m’han explicat l’historia completa i l’he trobada encantadora, així que m’ha vingut ganes d’explicar-la una mica millor.
Va d’un noi de casa de pagès que estava en edat de casar-se, i com es feia abans, els seus pares li van començar a buscar el millor partit possible, i una darrere l’altre li va presentar al noi dones joves, guapes i interessants, però el noi es negava a agafar-ne cap d’elles com a muller. De nit, el noi desapareixia de casa, i ningú sabia a on, fins que un dia el van seguir, i van veure que estava segut a la vora del riu, mirant el reflexa de la lluna. El noi s’havia enamorat de la lluna, i no podia pensar en un altre cosa que no fos la lluna. Així que la gent del poble van intentar pescar la lluna per el noi, però no s’han van sortir ja que fins avui dia, la lluna encara reflecteix els seus encants en les aigües tranqui-les del riu Brugent.
Avui es un dia especial, perquè he trobat el meu reflexa de lluna, i la lluna m’ha correspos amb un gran somriure. No es tractarà de fer com els protagonistes del conte, que volien capturar la lluna, perquè la lluna no es deixa atrapar per ningú, sinó de gaudir de la seva llum il•luminant la freda nit i alegrar encara mes els moments feliços quan em perdré mirant els seus reflexos dins del riu de la meva vida.
