Aquest mati, com cada mati pujava les escales cap al “quarto de les maquines”, mirant distretament les pintures de l’escala encara mig adormit, cremant me els dits amb el cafè massa calent i afogant-me en els primers vapors de tabac. Hem fico a Messenger, i parlo una estona amb una bona amiga de Vic, que entre la conversa hem diu una cosa que hem fa reflexionar i hem porta finalment a fer aquesta entrada de blog.Bàsicament lo que hem diu es que des de fa un cert temps hem nota mes distant. I segurament te raó. I si ella ho rep això, segur que mes d’un ho ha rebut també.
Així que li he explicat que fa poc vaig coneixia una noia que es diu Cristina, que te una filla encantadora que es diu Maria. Viuen a Barcelona. Lo primer que hem diu es “ja t’està bé” referent a la distancia, perquè hem negava a tindre relacions a llarga distancia, però mira, la Cristina te alguna cosa que fa que les distancies deixen de ser importants. Es maca, culta, molt activa, generosa i carinyosa i per moments sembla que ens coneixem de tota la vida per la complicitat natural i la naturalitat que hi va ser des del primer dia.
Però tot això no seria res si no parlés de com hem fa sentir estan amb ella. Simplement còmoda i tranquil, lliure de ser jo mateix. Es una cosa molt maca, molt agradable, es un principi de una relació que demana a creixia, i segurament creixerà, amb tranquil•litat i serenitat, com ha de ser.
Es normal que en aquests principis d’una nova relació de parella hi hagi un moment on sembla que t’apartis una mica de la resta del mon, on fas de lo que t’està passant una cosa mes intima, privada. Com també es normal que desprès tot torna a una certa normalitat, compartint de nou, i crec que amb mes qualitat, una situació nova. Jo de això en tinc moltes ganes i arribarà quan hagi d’arribar.
En fi... nomes volia dir que no m’oblido de ningú, i espero que ningú s’oblidi de mi. Simplement, la disponibilitat de temps, i de retruc la disponibilitat a compartir a canviat una mica... Una abraçada a tots i totes, i molt bon dia.
