Quan vaig escriure l’entrada “Karl” en relació amb el meu avi hem van entrar uns quans comentaris a traves de correu o xat i hem va agradar molt que passes. Entre el correu, en vaig rebre un de una bona amiga, donant me les gracies i expressant la meva “valentia” a l’hora de publicar això, i hem va explicar una historia, l’historia de la seva iaia, i hem va recordar en certs aspectes coses de la meva iaia. Així que li vaig demanar permís per utilitzar el seu escrit, i li agreixo molt que m’hagi dit que si. “M'ha recordat la figura de la meva àvia paterna...
La meva iaiona era la meva referència i quan va morir, se'n va anar el meu angelet de la guarda...
...es va quedar vídua del seu primer marit (matat a traïció als inicis de la Guerra Civil espanyola per uns soldats borratxos), va anar a la presó de dones de Barcelona, i per postres, el seu pare, irracional home d’unes altres tradicions, conceptes, pensaments la va desheretar per no ser nacional com tocava...
...Va reconstruir com va poder la seva vida (amb 26 anys ja li havien passat coses horroroses) al costat del meu avi (2on marit) i va fer un vot de silenci d'aquella època....no en va voler parlar mai amb ningú!!!! ...
... (el que em fa pensar-ho una mica és la seva ferma actitud de no voler-ho compartir mai amb ningú....suposo que el silenci va tapar el dolor....); tot ho sabem pels seus germans: de dia la veien treballar; de nit, la sentien plorar....
...no sabem què li va passar a la presó però va tornar malata, plena d'herpes, en fi, qualsevol vexació imaginable...
...Està molt bé que no oblidem aquelles èpoques de guerra que varen viure els nostres avis. Aquell patiment d'aquella generació ha de servir-nos com a docència de vida!!!”...
La meva iaia es va morir fa 6 mesos i la trobo a faltar, i molt. Però segueix present el la meva memòria. Bèlgica 1942, Alemanya fa dos anys que ocupa el país. La meva iaia va pujar al tramvia i va trobar-se cara a cara amb un oficial alemany. Va ser un amor a primera vista, irrefrenable. El era l’enemic, ella es va deixar ocupar. Quan el van afectar a altres missions i destins, ella el va seguir. La família estava en contra, i la situació no aniria millorant amb el pas dels mesos, anys, tot al contrari. Però ells estaven profundament enamorats i no veien res, ni volien pensar en res. El meu avi es va morir en una missió, la meva iaia estava esperant la que seria la meva mare. No estaven casats, però això era lo de menys. La meva mare va néixer a Manz, alemanya, en la família del meu avi, on la van tolerar, però nomes un primer temps i desprès va començar un llarg perible a traves de tot Europa amb nadó en braços. La guerra es va acabar i la meva iaia devia pensar que podria tornar de manera segura al seu país, deixant en darrere tota aquesta bogeria, però no va ser així. En aquella apoca hi havia gran neteja de “col•laboradors” i ella era del fet de la relació sentimental que havia tingut amb un alemany, considerada un d’ells. La van condemnar a 10 anys de presó. Al cap d’uns mesos, un any hem sembla en va poder sortir. Els ànims venjadors s’havien calmat.
No se gran cosa de tota aquella època. Un vel de censura es va instal•lar i era un tema prohibit. Lo poc que ser, ho ser a traves de tercers. Desprès es va tornar a casar, mes ben dit, es va cassar, dos cops, i els anys van anar passant, mes tranquil•lament. Els últims anys de la seva vida no s’amagava que volia tornar a trobar-se amb “papi charly” com li deia al meu avi.
L’últim cop que la vaig veure en condicions, la ultima conversa que varem tindre, estava estirada sobre un llit d’hospital, ja no massa conscient de on es trobava, però amb bona memòria. Es va passar tot el dia explicant la seva infància, i va ser un moment genial. Al final, a l’hora de dir nos adéu, tots dos sabíem que no ens tornaríem a veure, ni a parlar, i li vaig fer l’abraçada mes maca que es pot fer a una persona. A l’orella li vaig dir “tranquil, tot anirà bé, aviat estaràs amb papi Charly” hem va mirar amb la mirada mes tendre del mon, i amb el seu últim somriure deia “gracies Wernher, sabia que ho entendries”
No era el meu àngel de la guàrdia, però si, la persona que mes m’entenia, amb qui tenia mes complicitat, amb qui ens dèiem tot a traves d’una mirada. Feia de iaia, i era una amiga. Tenia un sentit mes ampli de la vida segurament perquè havia viscuda una vida mes fora normes. Per mi va ser la millor iaia del mon... i li dec molt. Gracies iaia, descansa i en bona companya. T’ho mereixes.
