miércoles, 15 de octubre de 2008

Rosa i el pijama de ratlles


Fa una setmana la Rosa va anar a veure la pel•lícula del nen del pijama de ratlla, i com a exercici li vaig demanar de documentar-se i escriure un article sobre la pel•lícula i el context històric on se situa l’acció, i treure alguna conclusió. Aixi que durant dies a estat treballant a ratets en una redacció, on jo m’he limitat en guiar-la una mica, corregir algunes coses, i poca cosa mes. La veritat es que tot i que al final a sortit una cosa llarguíssima, ho trobo un treball molt ben fet, i he pensat en penjar-ho en el blog. Bona lectura....

Entre 1933 i 1945 alemanya va estar sota el regim nazi liderat per Adolf Hitler. El nazisme va néixer en els anys 20 com una reacció al deteriorament econòmic, social i morral que es vivia en alemanya en la post guerra de la primera guerra mundial i de les conseqüències de la firma del tractat de versallès.
Al 1933 el partit NSDAP(els nazis) va guanyar les eleccions i Adolf Hitler va ser anomenat Canceller de alemanya. Va modificar de tal manera les lleis de aquest país que ben aviat alemanya es va trobar amb un sol partit, una sola llei i una sola idea. S’ havia convertit en una dictadura.
Al 1936 es van promulgar les lleis de Nuremberg que restringien els drets dels jueus, considerats per els nazis com el gran enemic de la pàtria.

En 1942 es va idear la “solució final” que preveia l’ extermini complet dels jueus d’alemanya i de tots els territoris ocupats per alemanya.

La pel•lícula “el nen del pijama de ratlles” s’ ha situa, precisament en aquell any, 1942. En una plaça de Berlín, hi han quatre nens d’ uns 8 anys tots quatre, jugant a jocs de guerra. El Bruno un dels nens i protagonista de l’historia, es despedeix del altres nens i entra a casa seva, una mansió de cinc pisos, molt ben equipada, amb majordoms i moltes comoditats. Els seus pares l’ hi volien donar dues noticies importants. La primera, era que el seu pare havia accedit a un càrrec més alt que l’ actual. El seu pare, formava part de les unitats SS. Las SS van néixer al 1925, com a guàrdia personal de Adolf Hitler. Entre 1929 i 1945 las SS van augmentar molt, i es va convertir en la forca política militar mes poderosa de l’alemanya nazi, un estat dins de l’estat. Sota les ordres directes de Hitler i el seu “fidel” Himmler

Als membres dels SS es consideraven soldats extraordinaris, la élite del nazisme. Per formar-ne part tenies que demostrar la teva pertinència racial, ària, i tindre un mínim d’ altura, i altres exigències físiques. Eren els més adoctrinats del regim, els més fanàtics. Feien la feina bruta a les zones ocupades i eren les tropes més ben equipades en les zones de guerra.

Per que el partit nazi mantingues el poder, se li va cedir a la SS la autoritat de promoure SD (Servei d’ intel•ligència y seguritat) i la GESTAPO, la policia secreta de l’ estat nazi. Això va fer que la SS es mogués per sobre de la llei. Les SS van ser les responsables del manteniment i funcionament dels camps de concentració.

El pare de Bruno formava part de la unitat calaveres que estava especialitzada en la guardià i funcionament de camps de presoners, concentració i extermini. Els camps d’ extermini eren llocs destinats exclusivament a l’ extermini dels jueus, ètnies minoritàries i opositors al regim nazi.

El funcionament era el següent: un tren de mercaderies, entrava dins del camp on el seu “carregament” de persones, eren descarregats a gran velocitat. Totes aquelles persones passaven per uns metges “de selecció” que decidien qui rebria un “tractament especial” o serviria per les tasques de bon funcionament del “tractament especial” dins el camp.

Els seleccionats per el tractament especial eren portats ràpidament en una mena de embut que portava cap a un vestidor, on es tenien que desvestir, els hi pelaven el cap i els acabaven de treure totes les seves pertinences. D’ allà eren conduits a tota pressa dins d’ una càmera “dutxa” per “desinfecció” on eren enverinats amb un gas anomenat “zyklon B”.En quan els altres, triats per el treball, la seva tasca era ajudar les víctimes a arribar fins a la mort, recollir i organitzar totes les pertinences, treure els cadàvers de les càmeres de gas i portar-los al crematori, on eren cremats amb forns especialment fabricats a aquest fi.

El pare d’ en Bruno es convertia en comandant del camp d’ extermini d’ Auswitch, el més gran de tots els camps d’ extermini, la fabrica. Això obligaria a en Bruno a traslladar-se a proximitat del camp. La primera impressió per la seva germana, de 12 anys, Greta, va ser bona. En canvi per en Bruno, o trobava desagradable, perquè no hi havia gaires amics per jugar.

Es van traslladar, desprès d’ una festa, on estaven invitats els dignitaris del regim. Quan va arribar a la seva nova habitació, on hi havia una petita finestra, l’ única que hi havia per la part de darrera la casa, en Bruno va observa per els foradets va una “granja” on tots els grangers portaven curiosament un pijama de ratlles.
La família d’ en Bruno, tenien un esclau, que pelava les patates. Un dia en Bruno es va fer mal en el gronxador, i es va obrir el genoll. L’ esclau el va curar, i així en Bruno va descobrir que l’ esclau no era pela patates, sino, metge. Ell no entenia perquè un metge es volia transformar en un pela patates i no sàvia que quan un jueu entrava dins un camp de concentració, deixava el seu ofici, i tots els coneixements de banda, ja que no els podia fer servir. De fet, un jueu quan entrava en un camp de concentració passava a ser una cosa, sense drets, sense vida pròpia, sense pensament, sense anima, simplement una cosa.

Com que en Bruno era un nen molt curiós, un dia va passar a traves d’ una finestreta que hi havia en un traster a la part del darrere de la casa. Desprès de passar un bosc, es va trobar davant del filat del camp d’ exterminí del seu pare i un nen darrere sentat a l’altre banda de la balla, amb el pijama de ratlles. El nen li va dir que es deia Smhuel, i en Bruno li va contestar que no havia sentit mai aquest nom. Així dons, cada dia en Bruno es va anar escapant per veure el seu amic, i ell anava aprenent la diferencia que hi havia entre la historia que l’ hi anava explicant el seu professor particular i la historia d’ Smhuel.

Un dia, quan la mare d’ en Bruno, va arribar a casa seva, un soldat l’ hi va comentar que encara feien més pudor quan es cremaven, que de vius, mirant en direcció del fum que s’ escapava de les xemeneies. Ella va començar a discutir amb el seu marit, fins arribar un punt en que va decidir canviar-se de casa, perquè el seu marit no era capaç de apartar la seva família de les seves activitats “professionals”. De m’entres, el pare d’ en Smhuel va desaparèixer sobtadament, i els dos nens van quedar que en Bruno entraria dins el camp per trobar-lo. Així que un dia en Bruno va agafar eines, per fer un túnel, i passar dins el camp, mentre l’ Smhuel l’ hi havia portat un pijama de ratlles i un gorro per tapar li el cabell. Els dos anaven explorant el camp, com si es tractes d’ una gran aventura, i quan van arribar al barracó del Smhuel, per desgracia, van coincidir en el precís moment que es va ordenar que el barracó es buides per un “tractament especial”. Quan la seva mare s’ en va adonar de que en Bruno havia desaparegut, en Bruno i en Smhuel, estaven amb les mans agafades, al mig de la multitud, m’entres es dirigien a fer la “dutxa”. Les ultimes imatges, de la pel•lícula, ens mostren, de manera mig encoberta i amb sensibilitat el final dels ocupants de les sales de dutxes, fent un pla llarg sobre la porta que donava excés a elles.

Valoració personal de la pel•licula

Massa petita la sala per ella... Propaganda de criatures al principi? Qualsevol podria haver dit “m’ he equivocat de sala”, però no, allà estava el títol, “el nen amb el pijama de ratlles”. Em vaig acomodar, i a observar tots els detalls de la pel•lícula, fil per randa. Els decorats, i la presentació dels personatges, estava molt ben feta. La historia, en si, crec que va captar el cor, de la majoria de gent. No vaig apartar la mirada de la pantalla fins que va acabar, i no vaig poder veure el rostre de la gent que m’ envoltava, però, quan es va acabar, al cap d’ una estona de haver-me quedat clavada al seient, vaig ser la primera en reaccionar. Quan ja estava al mig de la escala, em vaig girar per aprofitar el moment. La majoria d’ avies, estaven amb la cara trista, que els hi saltava alguna més que una altre llagrimeta i a la parella que tenia al davant, s’ estaven mirant i plorant, preguntant-se que farien si peses això. Però una mirada em va sobtar. Era indefinida, freda i indiferent. Semblava com si agües tingut una mala experiència en el passat. La mirada venia d’una dona d’una 80 anys...

Bé en definitiva: molt bona la pel•lícula per reflexionar i aprendre coses. Són d’ aquelles pel•lícules, que en el seu moment son famoses i més endavant serveixen per donar classes a un institut.