Hi ha dies que ens despertem amb les idees una mica regirades, que pensem coses rares, coses que van en contra de l’educació que ens han donat a culleradetes des de la mes tendre infància. Avui tinc un dia així, i en un moment de sobre dosis cafeïnica, m’ha vingut una reflexió al cap. I si deu era dona?I perquè no en definitiva. Deu va crear el mon, la vida, les dones també ho fan això! Desprès hem van vindre al cap un mon d’històries de la bíblia. L’expulsió del paradís perquè Eva havia tastat la poma, símbol de coneixement. Deu va dir, podeu fer tot el que us dona la gana, però no toqueu el fruit de aquell arbre, i el va senyalar, ben senyalat. El joc de la tentacio, seducció, bastant femenina. Deu no va dubtar a inundar la terra d’aigua per purificant-la de tots aquells que no l’estimaven. Se sembla molt a una dona dolguda i gelosa. Quan Abraham tenia que sacrificar el seu fill per demostrar la seva lleialtat, al últim moment deu el va parar... perquè? Instin maternal? No conec be les escriptures sagrades, i se perfectament que tot el que dic no te massa argument, però no deixa de ser curios. A Moises, deu li va donar els 10 manaments, per facilitar la convivència. Un cop mes hem sona una cosa a femenina. Deu va elegir un poble com una dona ho feria amb una criatura. I deu pot ser molt cruel, com ho pot ser una dona. Finalment va enviar un home, a la seva imatge, per salvar-nos. Era un home, si, però també era lògic pensar que tenia que ser una imatge masculina, ja que l’home tenia el poder de les coses en aquest mon. Al cap i a la fi, perquè sempre ens pinten un deu home? Perquè seria una mica tonto per una societat masclista com ho es la cristiana de tindre que admetre que adoren a una dona... o no? Mes que res, lo que hem fa pensar que deu es dona es un aquella mania de salvació si hi ha reconeixement. I sobre tot, que tot passi per l'amor. Per sort soc ateu, i això nomes va ser un moment de confusió cafeïnica. Un peto ben gros a tots i totes i espero no haver ofès a ningú...
