Fragment d'un relat

....La primera vegada que vaig sentir l'expressió papallones a la panxa em va fer somriure. I en uns temps aquests on el somriure o és escàs, o forçat, no està gens malament.
La frase me la va dir una noia que, coses (bones) de la vida, ho sentia de vegades quan estava al costat d'un noi que, coses (dolentes) de la vida, no la corresponia. I em va agradar.
Perquè es una sensacio efímera, que ve i que marxa, i que no la tries quan sentir, i no se sap si tornarà (...q mai més tornaran...) És potser aquest l'encant. Com el del plorar. Té màgia. També com quan dues persones que s'han creuat es giren al mateix temps i es troben mirant-se i després riuen; o com quan dos sense saber-ho pensen l'un en l'altre a la vegada.
Perque les coses que no es diuen, diuen, és com si no existissin; i n'hi ha d'altres, diuen d'altres, que no cal dir-les perquè se sàpiguen....

Fragment d'un relat de Delas, "Papallones a la panxa"