Solemnitat de l'any litúrgic que l'Església celebra el vint-i-cinc de desembre i té per objecte commemorar el naixement de Jesús a Betlem. Nadal és una festa occidental; apareix per primera vegada a Roma, a la primera meitat del s IV i, com consta al calendari litúrgic anomenat Cronògraf del 354, amb la data tradicional.L'elecció d'aquesta data no obeí a raons històriques, sinó al desig de cristianitzar una festa pagana ja existent: la del dia que, després del solstici d'hivern, la llum diürna torna altre cop a allargar-se i els romans celebraven el natalis (Solis) Invicti, el naixement de l'invicte, és a dir, del Sol, astre divinitzat i relacionat amb la persona de l'emperador romà.
Constantí el Gran, que, mogut per idees sincretistes, havia decretat (321) la celebració del diumenge, a la vegada dia del Sol i dia del Senyor, afavorí l'adopció del Nadal per part dels cristians, i els responsables de l'Església hi veieren la manera d'oposar una festa cristiana a l'altra, símbol de la darrera resistència del paganisme. L'equivalent, a l'Orient, del Nadal és la solemnitat, més antiga, de l'Epifania, relacionada també amb les festes del solstici d'hivern.
El sentit profund de totes dues festivitats és el mateix: celebrar la manifestació de Déu en la humanitat de Jesús. Quan l'Occident adoptà també la festa del 6 de gener, hi transferí l'aspecte de la manifestació de Crist als Mags a través de l'estel, i deixà per al 25 de desembre la commemoració del naixement de Jesús amb l'adoració dels pastors.
La tradició romana més antiga, conservada per la reforma del concili II del Vaticà, comporta la celebració de tres misses de Nadal (a mitjanit, a l'aurora i al dia), els texts litúrgics de les quals insisteixen en la divinitat de Jesús, car foren composts en una època de reacció antiariana.
A partir de l'edat mitjana a tot el món occidental s'han anat subratllant els aspectes més sentimentals del naixement de Jesús, i la festa nadalenca s'ha envoltat d'un seguit de manifestacions populars i familiars.
