En el Tractat de Brindisi també hi intervingué Sext Pompeu, l'últim adversari dels triumvirs, el qual, amb la seva flota, encara representava un estimable poder militar oposat al triumvirat. Pompeu controlava Sicília i, per tant, posava en perill l'arribada del blat de les províncies a Roma, fet que soscavava l'autoritat d'Octavi. Com que Pompeu no abandonava la seva política de bloqueig, tornà a trencar el tractat l'any 38 aC. Aquell mateix any la concessió de poders dictatorials es renovà per cinc anys més. Dos anys després, el 36 aC, el general d'Octavi, Marc Vipsani Agripa, aconseguí guanyar a Pompeu a la Batalla de Naulòquia, al nord de Sicília. Octavi va arribar poc després, derrocà a Lèpid, les tropes del qual estaven plenes a vessar de soldats, i des d'aleshores dominà tota la part occidental de l'imperi. En la lluita entre els triumvirs pel govern en solitari ja només quedava Antoni.
Mentre Octavi conduia, des de finals de l'any 35 aC fins l'any 34 aC, un exèrcit ferotge per petites campanyes a Dalmàcia, el seu rival liderava una guerra contra els parts que fracassà. A part d'això, Antoni va establir una relació duradora amb la reina d'Egipte, Cleòpatra, fet que comportà que, l'any 32 aC, ell rebutgés i abandonés a Roma la molt popular Octàvia. Octavi aprofità la conducta d'Antoni hàbilment per a fer-se propaganda. En aquesta situació es trobaven quan, aquell mateix any, Antoni entregà a Cleòpatra i als fills d'ambdós algunes províncies orientals de Roma, la qual cosa el va conduir a perdre qualsevol suport a Roma. Octavi, per tal de fer els seus últims partidaris infidels a Antoni, els intimidà amb un sacrilegi: llegí el testament d'Antoni entregat a les vestals (possiblement falsificat) en públic, en el qual declarava als fills de Cleòpatra els seus hereus. Arran d'això, el Senat declarà la guerra a Cleòpatra i enemic públic a Marc Antoni.
Així doncs, Octavi havia aconseguit transformar la lluita contra un rival polític en una guerra de Roma contra un enemic extern. El primer xoc entre ambdós rivals dugué aviat la resolució del conflicte. A la Batalla d'Àccium, que ocorregué a l'entrada del golf ambraci de l'Epir el 2 de setembre de l'any 31 aC, Octavi guanyà a Antoni i Cleòpatra en un enfrontament entre les seves forces i les d'Agripa i Octavi, el qual , presumptament, es marejà a la coberta del seu vaixell durant el combat. L'any següent, amb la conquesta d'Alexandria, l'annexió d'Egipte com a província romana i el suïcidi d'Antoni i Cleòpatra, acabà la guerra entre ambdós pel poder i, tanmateix, un segle de guerres civils romanes. Com a símbol d'aquest fet, que per fi la pau imperava a tot l'Estat, s'enllestí, el 12 de gener de l'any 29 aC, l'arc de triomf del déu romà Janus al Fòrum romà. Aquest fet ocorregué fins a tres vegades en el darrer segle d'història de Roma.
Cèsar August
El 13 de gener de l'any 27 aC començà a Roma un acte d'Estat de diversos dies de duració que oficialment posà fi a l'estat d'excepció de la guerra civil. Amb aquest fet es restaurava, formalment, l'antic ordre de la República, però de fet s'establí un ordre monàrquic completament nou: l'Imperi Romà sota la forma del Principat. A proposta del senador Luci Munaci Planc, el Senat romà entregà a Octavi aquell mateix 16 de gener el nou títol honorífic d'August, el qual acabaria eclipsant el seu nom real.
En els anys posteriors a Àccium el nou emperador es topà amb tres grans reptes: la construcció del nou Estat imperial, enfortir tan internament com externament la seguretat de l'imperi i garantir-se la successió, per a assegurar la continuació de la seva obra després de la seva mort. I en aquell acte August ho aconseguí tot, aquell acte no només marcà l'inici dels seus 40 anys de govern com a emperador, sinó que també marcà l'inici d'una nova era de la història de Roma.
