Un dia algú em deia, nomes trobo dues categories d’homes, els que un dia van amb la Maria, un altre amb la Teresa i el tercer amb la Joana, i aquests que al cap de 5 dies em proposen en matrimoni. Dons, ni tant, ni tant poc. Quin seria el grau de compromís passat els 40? Sincerament no ho se, ni se com s’ha de portar. Cada historia es diferent, cada persona i cada moment son únics. Però en general per una banda ens sentim a gust amb lo que hi ha, la solteria, el no compromís, el no control, el no a tot el que no ens agrada, però trobem a faltar certes coses. Per l’altre quan tenim les coses que trobàvem a faltar, tenim por de perdre totes aquelles altres coses que ja teníem. L’equilibri entre la llibertat individual i l’associació de dos individus no sempre es fàcil de portar, a vegades arriba a situacions molt incomodes, tenses, però malgrat tot soc dels que pensen que el futur es per els valents que saben parlar, argumentar i sobre tot escoltar. Del moment, tres anys o mes desprès del meu divorci encara no m’he atrevit a tirar-me de ple a la piscina, tot i que un cop vaig estar a punt de fer-ho, i sense mirar si hi havia aigua a dins, però suposo que tot te el seu moment, i que aquest moment esta allà, en algun lloc per el meu camí de vida... qui sap? Bon cap de setmana a tots... el meu es de canalla, i va començar ple de llàgrimes, i dramàticament, però m’ha agradat, perquè avui he conegut alguna coseta mes de les meves feres... i com me les estimo!
viernes, 27 de marzo de 2009
Perquè?
Perquè ens fa tanta por perdre la llibertat que tenim (tota relativa) quan veiem la possibilitat de tindre una parella estable? Perquè aquella por al compromís, i quin es exactament aquell compromís? Va se un dels temes de conversa que vaig tindre ahir amb la Iolanda. Ella em deia que en lo general els homes tenien por al compromís, perquè encara estaven pagant les conseqüències de l’ultima vegada que van posar aquella paraula a la practica. A les hores eren joves i poc conscients del contingut de la paraula. A mes la seva visió del mon, i de com tenien que ser les coses era bastant diferent a la que en tenen ara. I ara, la majoria estan que no poden amb prou feines veure els seus fills i estan pagant pensions alimentaries que a vegades semblen de ciència ficció, pagant la hipoteca, si mes no la meitat d’ella per una casa que tenen prohibit l’accés, i un llarg etc de coses. Es clar que parlar de compromís, segons com desperta actes reflexa una mica estranys. A part de això, alguns ja volen lo contrari a lo que han tingut, es a dir, que si la seva dona era ja de certa edat, els a buscar-lo jove, si era dona d’interior, a buscar la dona a qui li va la marxa, etc... i perquè conformar-se amb una si el mon en esta ple. De fet, per cada home de entre 45 i 55 i han dues dones, es dir que un es pot tornar perfectament cràpula! Per lo que es de la paraula compromís, aquell compromís de quan teníem 20 anys, per gracia i desgracia em comprovat que no ens va anar massa bé, així que per lo que ens havien preparat tota la vida, va ser que no, si mes no del moment. La majoria hem patit prou i massa com per entrar amb les mans a la butxaca en aquesta mena d’aventures. Dic la majoria, perquè no tots pensem igual, i de tant en quan veus alguna parella amb d’innocència dels 20 anys, i que macos que son. Fan por i tot a vegades, però es de allò mes respectable i inclòs fa enveja!
Un dia algú em deia, nomes trobo dues categories d’homes, els que un dia van amb la Maria, un altre amb la Teresa i el tercer amb la Joana, i aquests que al cap de 5 dies em proposen en matrimoni. Dons, ni tant, ni tant poc. Quin seria el grau de compromís passat els 40? Sincerament no ho se, ni se com s’ha de portar. Cada historia es diferent, cada persona i cada moment son únics. Però en general per una banda ens sentim a gust amb lo que hi ha, la solteria, el no compromís, el no control, el no a tot el que no ens agrada, però trobem a faltar certes coses. Per l’altre quan tenim les coses que trobàvem a faltar, tenim por de perdre totes aquelles altres coses que ja teníem. L’equilibri entre la llibertat individual i l’associació de dos individus no sempre es fàcil de portar, a vegades arriba a situacions molt incomodes, tenses, però malgrat tot soc dels que pensen que el futur es per els valents que saben parlar, argumentar i sobre tot escoltar. Del moment, tres anys o mes desprès del meu divorci encara no m’he atrevit a tirar-me de ple a la piscina, tot i que un cop vaig estar a punt de fer-ho, i sense mirar si hi havia aigua a dins, però suposo que tot te el seu moment, i que aquest moment esta allà, en algun lloc per el meu camí de vida... qui sap? Bon cap de setmana a tots... el meu es de canalla, i va començar ple de llàgrimes, i dramàticament, però m’ha agradat, perquè avui he conegut alguna coseta mes de les meves feres... i com me les estimo!
Un dia algú em deia, nomes trobo dues categories d’homes, els que un dia van amb la Maria, un altre amb la Teresa i el tercer amb la Joana, i aquests que al cap de 5 dies em proposen en matrimoni. Dons, ni tant, ni tant poc. Quin seria el grau de compromís passat els 40? Sincerament no ho se, ni se com s’ha de portar. Cada historia es diferent, cada persona i cada moment son únics. Però en general per una banda ens sentim a gust amb lo que hi ha, la solteria, el no compromís, el no control, el no a tot el que no ens agrada, però trobem a faltar certes coses. Per l’altre quan tenim les coses que trobàvem a faltar, tenim por de perdre totes aquelles altres coses que ja teníem. L’equilibri entre la llibertat individual i l’associació de dos individus no sempre es fàcil de portar, a vegades arriba a situacions molt incomodes, tenses, però malgrat tot soc dels que pensen que el futur es per els valents que saben parlar, argumentar i sobre tot escoltar. Del moment, tres anys o mes desprès del meu divorci encara no m’he atrevit a tirar-me de ple a la piscina, tot i que un cop vaig estar a punt de fer-ho, i sense mirar si hi havia aigua a dins, però suposo que tot te el seu moment, i que aquest moment esta allà, en algun lloc per el meu camí de vida... qui sap? Bon cap de setmana a tots... el meu es de canalla, i va començar ple de llàgrimes, i dramàticament, però m’ha agradat, perquè avui he conegut alguna coseta mes de les meves feres... i com me les estimo!
