Avui fa una setmana de la nova vida, una setmana que la Rosa esta per casa amb els seus discos, els seus manga’s, el seu telèfon retrò, el seu equip de musica que no funciona del tot, però que s’està arreglant i la seva roba. En una setmana s’hi ha afegit 4 peixos, que dos ja estan morts, un llit nou que estava encarregat des de feia temps, i como no, una mica de desordre també. En una setmana la rentadora ha donat mes voltes que en els 15 dies d’abans, i he estat cada dia a la cuina, mimant cada platet. A veure que toca avui? A si! Endívies estufades enrolades amb pernil. Es que fa una setmana de això, varem fer com una mena de menú mensual. Plats que ens agraden disposats de manera que cada setmana hi haguí una gran varietat de plats, bons de gustos de nutricionalment equilibrats.
Si, ja fa una setmana, i estic content perquè la Rosa s’està donant el permís de plorar, i treure lo que porta a dins, i mira que porta penes acumulades. Plorarà molt mes encara. Però es bo, es lo millor que li podia passar.
Tot sigui dit, per ella no va ser una setmana fàcil. La valentia que ha tingut per agafar les maletes no va ser poca, però a mes se li va morir un gat que mes d’un cop li havia fet companya tot esperant la seva mare. La seva mare que encara esta per demanar-li com esta, tampoc hi ajuda. Avui tornera a veure-la que no l’ha vist en una setmana. A veure com li anirà, a veure com li anirà el cap de setmana. Es necessari que es vegin les cares, que parlin. A veure si en seran capaç. Ahir li vaig dir a la Rosa que si en aquest mes de prova volia canviar d’idea sobre tot lo que estava fent, que ho podria fer tranquil·lament, sense cap mena de por. La seva veu es va posar molt tensa casi agressiva, i em va dir que allà no hi aniria a viure mai mes. Qui sap, tot i que no ho desitjo. La veig millor ara, i millor estarà d’aquí un mes, dos mesos, etc.
També li he dit que si durant el cap de setmana la situació es tensava d’una manera que no era permissible, que tingues la llibertat de tornar cap a casa abans d’hora. Però no crec que passi. De fet, crec, i la Rosa també ho creu, que serà mes aviat això de “fem com si no hagués passat res”.
Encara estem negociant el dret de vista per un “mes de prova” i no ens en sortim. Per lo vist els horaris proposats no s’ajusten al horaris de la botiga! No faré mes comentaris de moment, però realment es una situació patètica!
La setmana que ve hi haurà temps per negociar. Aquest cap de setmana me’l prenc de vacances, i no penso ni obrir el correu. Descans mental total! Penso gaudir de dos dies amb la Dolors, estar per ella, i també la seva filla, deixant de banda una mica tot lo altre. Això si, tindré el telèfon a la vora per si de cas les coses no anessin bé amb la Rosa.
Fa una setmana de tot això, i de fet, realment es una nova vida, una nova energia, una cosa molt mes plena. Estic orgullós de la Rosa, però no vull oblidar la Elyse. Se que s’ho esta passant malament, però ho porta amb molta dignitat. De fet, en el seu interior deu saber que tard o d’hora vindrà cap aquí també. L’hem anada trucant cada dia que no l’hem vista, perquè per ella no fos tant fort, això de no tindre la Rosa al seu costat, i a reaccionat bé. La cosa va per dintre i un dia sortirà, i allà estarem per lo que faci falta.
Tinc la sort de tindre dues noies molt guapes, i elles la mala sort de no tindre una mare com caldria. Però es així, i no hi penso donar mes voltes. El mon desitjat no es mai igual al mon real. Va, un bon cap de setmana a tots
