Ara que tinc una mica de temps, que el cap de setmana esta a punt d’acabar i que la Dolors a marxat, aprofito per fer un repas mental del cap de setmana, que va començar a BCN amb el concert de Coldplay amb la gira 'Viva la Vida Tour'. Un Estadi Olímpic on es feia la trobada estava abarrotat i la veritat es que va ser un gran concert, amb gran varietat de musiques, començant per el 'El Danubio Azul', pues si!! Despres els quatre integrants de la banda van emergir sobre l'escenari al ritme de 'Life in technicolor' i amb bengales a la mà. La veu de Chris Martin va començar a omplir l'estadi amb els acords de 'Violet Hill', el primer single del seu nou disc, que va rematar amb un concís "bona nit". A partir de alla va ser encadenar peçes del grup com 'Clocks' o 'In my place'. Després d'una pausa per agafar aire va sonar 'Yellow' i l'estadi es va tornar groc amb un estudiat joc de llums i desenes de pilotes gegants que botaven entre la gent. La cançó va acabar amb un "bona nit i benvinguts" i amb el públic cantant ' a capela'. El ritme es va tranquil·litzar amb 'Glass of water' i 'Cementeries of London'. En l'aparentment tranquil·la '42' es van tornar a sentir les mans i les veus del públic, que es va posar romàntic amb 'Fix you', un dels himnes de Coldplay que Martin va interpretar assegut al piano. Despres va vindre 'Strawberr swing' i l’alegria quan la banda al complet va baixar a una plataforma situada entre el públic per interpretar 'God put a smile upon your face' i 'Talk', 'The hardest part' i 'Postcards from far away'. Quan van sonar els acords de 'Viva la vida' l'estadi es va desfer. L'enganxosa melodia va estar acompanyada per un cor de veus que va continuar fins i tot quan la música va deixar de sonar. El ritme va continuar alt amb la imponent percussió de 'Lost', en què les grans esferes que penjaven de l'escenari es van tenyir de colors. La banda es va donar un passeig entre el públic mentre de fons se sentia la cançó 'Singing in the rain'. Bastant allunyats de l'escenari va sonar 'Green eyes' en versió acústica, a la qual va continuar el so country de 'Ode to Montreal i 'Death will never conquer', moment que va ser el menys convencional del concert.
En un gairebé perfecte castellà, Martin va demanar al públic que encengués els mòbils per fer l'onada, i després d'algun intent fallit --"this is terrible"--, es va donar per satisfet i va entonar el 'Billie Jean' de Michael Jackon en un homenatge que va tenir la complicitat d'un públic que intentava imitar els peculiars crits del desaparegut 'Rei del Pop'. Després de l'obligat homenatge va tornar a sonar la ja mítica melodia de 'Viva la vida' amb un remix 'techno' que la banda va aprofitar per tornar al gran escenari principal i interpretar 'Politik'. 
Les imatges dels cirerers en flor en la pantalla gegant van donar pas a una aclamada 'Lovers in Japan', que va brillar més si és possible amb una pluja de 'confetti' en forma de papallones. L'ambient se n'anava tornant més èpic a mesura que s'acostava el final i així ho indicava la gran pancarta que amb el lema 'Viva' es va desplegar a l'escenari quan va començar a sonar 'Death and all his friends'. Així va acabar --aparentment-- el concert, que, després de les reverències de comiat i una pausa en la qual el públic va entonar els cors de 'Viva la vida', va continuar amb Martin demanant perdó pels problemes de so. Després de ficar-se el públic a la butxaca va començar els bisos amb un dels seus grans èxits, 'The Scientist'. Va tornar a sonar 'Life in technicolor' anunciant un final que va arribar amb 'The Escapist' i el deliri del públic després d'un breu castell de focs. Un concert realmente guapo… si tornen a passar per BCN, m’emporto la filla gran també!
