Estic al sofà, (mala posició per l’esquena), amb de rerefons patito feo que la Elyse esta mirant per el Disney channel, i tinc la Rosa navegant una mica per Internet desprès d’haver passat 3 hores fent unes redaccions per la setmana que ve. Primers moments de relax del dia. Aquesta tarda varem anar a Roses a veure si podíem fer el seguro per la moto, i o sorpresa, no va ser possible, per un fet una mica intrigant. Resulta que una persona que no soc jo esta utilitzant el meu numero de DNI per contractar el seu seguro de moto. Bé, suposo que es un error de l’asseguradora, però no deixa de sorprendrem i em recorda un temps on un altre personatge em va buidar el comte bancari fent se passar per mi. Tot sigui dit, es deia com jo, i havia nascut el mateix dia que jo. Eren altres temps, l’informàtica tot just començava, Internet era d’us militar. Suposo que la setmana que ve el tema se solucionarà.
Desprès de això em vaig ficar a la cuina, preparant coses per dema, amb la Elyse fent me companya tot fent deures. I ara estic tranquil i es temps de reflexionar una mica sobre lo que va passar dimecres, la famosa vista al jutjat numero 3 de figueres, per tractar de les mogudes “Rosa”...
Dimecres mati la Rosa no va anar a d’institut. Li tocava declarar, o si mes no aquella possibilitat existia, explicar perquè va marxar de casa de la seva mare, com va viure els últims 4 mesos, i com pensava encarar el seu futur mes immediat. Però finalment no va ser necessari ja que abans d’arribar en aquest punt, la seva mare va finalment acceptar la mateixa proposta que havia en un primer moment acaptades i mes tard rebutjades, tot plegat en una jugada que com a mínim no va ser honesta, francament bruta de fet. 2 mesos i 3000 euros mes tard, finalment s’accepta lo que ja no es podia evitar, ni negar.
La Rosa ja no viu a casa seva, i això implica molts canvis a tots nivells, un dels quals es l’econòmic. D’un dia per l’altre s’han acabat les pensions alimentaries es a dir, el seu medi de vida en coberta. Queda un petit pago molt simbòlic, i el compromís per part meva de cobrir la totalitat de les despeses de les dues filles, però ja sense tindre que passar mes per la desastrosa gestió de la mare, sinó pagant i comprant directament jo. Amb això s’han aconseguit dues coses. Primera, que les necessitats bàsiques de la canalla estiguin realment cobertes, i segona, que fent t’ho així, jo també m’estalvio un mon de diners, que es podran tornar a invertir directe o indirectament de nou en la canalla. El quan a la seva mare, tot i que no em treu la son, em pregunto que fera d’ara en davant. Un dia de aquests tindré segurament els seus extractes de banc, ja que això va ser demanat per el jutge el dia abans de la vista, i entendré millor on han anat a parar tots aquests diners que he estat pagant en pensió alimentaria per les meves filles i que evidentment no han servit a aquest fi. Per mi es una necessitat tindre resposta a aquella pregunta. Durant la vista que finalment era un judici vaig sentir en varies ocasions aquella senyora insinuar que no complia amb les meves obligacions, deixant entreveure que era lo mes semblant a un lladre. Però mes allà de això, se que les meves filles van patir moltes mancances, a tots nivells, dons també econòmiques, m’entres qui tenia que procurar en primer lloc per el seu benestar mirava per un altre banda. Sempre va cobrar el dia que tocava lo acordat, sempre al·legant que la vida era cara, i que amb lo que rebia, no n’hi havia prou. Vull saber, vull resposta, perquè si un altre dia, em tornen a fer algun comentari com els que vaig sentir a la vista, o en altres ocasions, pugí ja fer callar aquella veu que no suporto mes, de manera contundent i estan totalment segur de lo que estic dient.
Prou per avui, però seguirà, ja que la setmana va ser especialment rica en petites i grans vivències.... Bona nit, jo tinc son!
