Quan erem milionaris o com a mínim ens ho creiem.Avui he anat a comprar una aixeta de cuina i me l’he instal·lada, i funciona. Fins aquí, res d’extraordinari! O si...
Mira, jo tot el que tenia a veure amb feina de lampista em posava però que molt nerviós. Tot el que es llum perquè no hi entenc casi res, i tot el que es aigua perquè solo acabar xop com un ànec. Així que abans hauria trucat al lampista i li hagués dit, portem una aixeta que estigui bé, i m’hauria comprat una de 150 euros, i l’hauria instal·lada i m’hagués sortit tot plegat per 200 euros, i tots contents. Avui per primera vegada m’he estat mirant aixetes d’aigua. N’hi havia de mil preus, però la veritat, una aixeta a 600 euros... quina barbaritat, i això que era guapa. També he vist la meva, la que tenia, estava a 180 euros, i ara em sembla una barbaritat també. Finalment en he comprada una a 35 euros, i realment es nota que es barata, però tu, també dona aigua, gira i a mes em permet obrir bé una finestra que el trasto de 180 era 3 cm mes alt que la finistre. L’he instalada jo amb lo que els 30-50 euros del lampista també s’han quedat a casa. Lo que mes sorprèn en realitat no es que m’he estalviat 160 euros, sinó que abans no em feia res donar-los. Com han canviat els temps. Abans anava al restaurant cada dos per tres, ara entrepans i motxilla si marxem d’excursió. Abans un viatge de 4 dies a Europa, ara un o dos dies a prop. Abans un cafè al bar, ara un cafè a casa, i puc seguir així amb mil coses. Ja no soc milionari, ni els meus veïns, ni els meus amics. Ja em après a tornar a la normalitat, a passar amb menys. El diner ja torna a tindre valor. Visca la crisis, ja que ens obliga a tocar de peus a terra.
