Una generació desesperada
Dani Pajuelo Pallarès
La vida em somriu. Tinc 30 anys, una bona feina i pocs motius per queixar-me. Crec que m'ho he guanyat a pols. El problema ve quan al teu entorn veus injustícies majúscules en companys i amics que també s'han deixat la pell -i els estalvis- en el camí. Com és possible que un professor universitari, a punt de presentar la tesi doctoral, amb vuit anys d'experiència docent no sàpiga encara si tindrà feina el proper curs? És lògic que un dissenyador que ha invertit 6.000 euros durant cinc anys de carrera en una universitat de prestigi, surti al mercat laboral i cobri menys de 1.000 euros al mes en una reconeguda empresa? És depriment veure injustícies com aquestes al teu voltant i constatar que les perspectives no són millors. Els arguments per donar ànims s'esgoten.
Es diu sovint que som la generació més ben preparada de la història d'aquest país. La desesperació arriba quan els que han apostat per professions de futur veuen com surt més a compte treballar de caixer en un supermercat o en el servei domèstic que en feines qualificades. Ens està passant com al continent africà, on els talents del país han de marxar fora per fugir d'una frustració continuada.
