Avui llegia una nova entrada del blog de la Emilià que anava sobre el seu viatge cap a Madagascar, mes concretament, Ampanihy, al sud de Madagascar... no conec el sud, però hem va agradar molt llegir el seu escrit perquè hem va recordar les mateixes escenes viscudes de Antananarivo. De nens per el carrer, de mirades intenses de gent alegra tot i que moltes vegades no tenien res mes que una mica d’arròs per seguir sobre vivint fins al dia seguint. Allà aprens que moltes de les coses que tenim, per capritxos o simplement per tindre les, acumular, les tenim gracies al fet de que els no tinguin res. La historia de Oliva, m’ha recordat aquella nena del vestit Rosa, devia tindre 3, 4 anys. No l’oblidaré mai, ni ella, ni tota la escena en general. El mercat de Tana semblava sortit de l’edat mitja, ple de fang, brutícia, alguna animal corrent per allà, i moltes cols, ja que era temporada de cols, i no hi havia res mes que cols i arròs, i gracies. O mes aviat se semblava a la primera escena de la pel•lícula, “el perfum”. Tot estava per terra, de qualsevol manera. I allà estava jo, esperant dintre del cotxe atrotinat de l’orfenat que ens portava per tot a reu, amb el xofer, Bernat, hem sembla que es deia, un pobre feliç, que cada cop que hem volia dir una cosa, semblava que hem cantava una melodia trista malgaix. Ens faltava no se quin paper per l’adopció de la Elyse, o era alguna suborn? Estàvem a prop del ministeri que donava davant del mercat central i no podia sortir del cotxe per no triplicar la “propina”, i també per seguritat, així que hem tocava esperar, i mirar al meu voltant la multitud, i apareix aquella criatura. Vestidet Rosa, de peus nus, allà caminant entre els excrements d’algun porc o una cabra, fang, fulles de cols i no se que mes. La vaig veure que agafava una cosa de terra, era una patata, se la va mirar un moment i se la va ficar a la boca. I vet aquí la noia, rosegant com una rateta aquella patata crua. De cop es torna a ajupir, puja una mica el seu vestidet Rosa (que la veritat, cridava l’atenció entre la grisor general), i comença a fer pipi, allà al mig. De sobte s’obre la porta del cotxe, i hem donen el paper que faltava, i perdo de vista la noieta un moment i ella desapareix del escenari que tenia davant dels ulls. Hem pensava que no la veuria mai mes, però m’equivocava. Dies mes tard tornem a estar de nou en el mateix sector, aquest cop passant de llarg per el mercat central. Inconscientment estava buscant un vestidet rosa. De sobte la vaig veure. Una visió que dura un segon, i que et dura tot una vida. Estava la noieta del vestit rosa estirada a sobre d’un mon de deixalles, i sincerament no crec que estava dormint... Al meu país diuen que quan un nen es mort al cel neix un àngel. Si un dia trobeu un àngel amb el vestidet de color rosa ja sabreu qui es. Jo no se ni el seu nom i cada cop que hi penso hem venen ganes de plorar.
jueves, 28 de agosto de 2008
el vestidet de color rosa
Avui llegia una nova entrada del blog de la Emilià que anava sobre el seu viatge cap a Madagascar, mes concretament, Ampanihy, al sud de Madagascar... no conec el sud, però hem va agradar molt llegir el seu escrit perquè hem va recordar les mateixes escenes viscudes de Antananarivo. De nens per el carrer, de mirades intenses de gent alegra tot i que moltes vegades no tenien res mes que una mica d’arròs per seguir sobre vivint fins al dia seguint. Allà aprens que moltes de les coses que tenim, per capritxos o simplement per tindre les, acumular, les tenim gracies al fet de que els no tinguin res. La historia de Oliva, m’ha recordat aquella nena del vestit Rosa, devia tindre 3, 4 anys. No l’oblidaré mai, ni ella, ni tota la escena en general. El mercat de Tana semblava sortit de l’edat mitja, ple de fang, brutícia, alguna animal corrent per allà, i moltes cols, ja que era temporada de cols, i no hi havia res mes que cols i arròs, i gracies. O mes aviat se semblava a la primera escena de la pel•lícula, “el perfum”. Tot estava per terra, de qualsevol manera. I allà estava jo, esperant dintre del cotxe atrotinat de l’orfenat que ens portava per tot a reu, amb el xofer, Bernat, hem sembla que es deia, un pobre feliç, que cada cop que hem volia dir una cosa, semblava que hem cantava una melodia trista malgaix. Ens faltava no se quin paper per l’adopció de la Elyse, o era alguna suborn? Estàvem a prop del ministeri que donava davant del mercat central i no podia sortir del cotxe per no triplicar la “propina”, i també per seguritat, així que hem tocava esperar, i mirar al meu voltant la multitud, i apareix aquella criatura. Vestidet Rosa, de peus nus, allà caminant entre els excrements d’algun porc o una cabra, fang, fulles de cols i no se que mes. La vaig veure que agafava una cosa de terra, era una patata, se la va mirar un moment i se la va ficar a la boca. I vet aquí la noia, rosegant com una rateta aquella patata crua. De cop es torna a ajupir, puja una mica el seu vestidet Rosa (que la veritat, cridava l’atenció entre la grisor general), i comença a fer pipi, allà al mig. De sobte s’obre la porta del cotxe, i hem donen el paper que faltava, i perdo de vista la noieta un moment i ella desapareix del escenari que tenia davant dels ulls. Hem pensava que no la veuria mai mes, però m’equivocava. Dies mes tard tornem a estar de nou en el mateix sector, aquest cop passant de llarg per el mercat central. Inconscientment estava buscant un vestidet rosa. De sobte la vaig veure. Una visió que dura un segon, i que et dura tot una vida. Estava la noieta del vestit rosa estirada a sobre d’un mon de deixalles, i sincerament no crec que estava dormint... Al meu país diuen que quan un nen es mort al cel neix un àngel. Si un dia trobeu un àngel amb el vestidet de color rosa ja sabreu qui es. Jo no se ni el seu nom i cada cop que hi penso hem venen ganes de plorar.
