Hem vaig enfadar amb la meva canalla avui, i m’explico. La gran, sembla que nomes tingui ulls per les amigues. Per lo vist ja no s’han recorda que te germaneta, ni papa. Fins a cert punt es normal, però allà on ja no ho es, es quan sembla constantment trista i fora de lloc quan no esta envoltada del seu mundillo d’amigues. Això es dependència, i no pot ser. En quan a la Elyse, m’han he cansat de fer de “Maria”. Sembla que no sàpiga fer res soleta... ni dormir per començar (i te 6 anys). Però clar, si dorm amb mi, soc jo el que no dormo. I necessito dormir! A mes la Elyse te una gran frase, que es “m’avorreixo”. Al cine, a la piscina, d’excursió, per tot a reu i amb tothom, tret de moments contats. Pues amb això també ha d’aprendre que un es pot ocupar sol, no sempre, però si a vegades. No tenen un pare avorrit, mes aviat tot lo contrari, però també necessito els meu espai, com tothom. D’acord que serà que vol mes afecte, però jo nomes arribo fins allà on puc, no mes allà, i fent de major d’home, cuiner, taxista i un llarg etc que te també el nom de papa, per moments es fa difícil. No puc estar constantment donant a mes tota l’atenció que ella voldria, i que es molta per moments. Estan al final de les vacances i sembla que tinguin el cap en zona catastròfica. La rosa te un blog, i aquest mati hi vaig entrar, i en una frase hi havien 9 faltes. Jo també en faig, però vaja, d’aquí a això, hi ha un pas. Total, que han tingut totes dues dret a una llarguíssima hora de discurs de com s’haurien de fer les coses, i com no m’agraden que estan anant. Una de les idees era que la Rosa no veuria les amigues avui, així que quan a les 4 varem anar portar la Elyse al casal, varem anar comprar. Jo veia que el discurs estava funcionant. Al súper estaven fent una llista mental de lo que ens agradaria menjar, i hem va dir, saps que, avui et faig gaspatxo. Així que va comprar lo que necessitava per la seva preparació (llegint el llistat d’ingredients dels gaspatxos industrials) i un cop que ho teníem tot, cap a casa. I qui ens trobem allà? Les amigues! Així que, sobre tot per que elles tampoc no hi tenen cap culpa del discurs d’abans, tots cap a dins, i entre una cosa i un altre ens trobem la Rosa, la Elena, l’Arranxa i jo, fent gaspatxo. I desprès la Arranxa... que si se preparar all i oli, i hem demana si ho pot fer. Així que li dono lo que hem demana, ou i alls, i sal, un morter i comença. De m’entres la rosa estava encara amb el gaspatxo i la Elena que diu... eeee, jo també en se... però amb el mini-pimer. Repetició de la jugada, i així que tenia les tres noietes fent de les seves, espiant, criticant-se. Entre mig es va acabar una rentadora i vaig enviar la Rosa i la Elena cap a dalt, a penjar la roba neta. Vaig seguir preparant el gaspatxo, i la Arranxa va fallar el seu primer all i oli. Però no es quedem amb el fracàs i ho torna a provar. De tornada, la Elena també el va fallar, però de lo seu en va fer una truita d’alls! Al final tenim un gaspatxo que ha sortit com beguda de deus, all i oli, una meravella, una truita increïble, i tres noietes esplèndides. Clar que al final tenia un somriure d’orella a orella content com un pèsol de veure com s’havien mogut per la cuina i com havia reaccionat la Rosa. Son lo que son, però els mals moments, el desgast de la tasca educativa, i mes coses, al final es trobaran compensats per els bons moments i aquest en era un, un entre tants. Un dia normal a casa meva en definitiva.
martes, 26 de agosto de 2008
tarda de cuina
Hem vaig enfadar amb la meva canalla avui, i m’explico. La gran, sembla que nomes tingui ulls per les amigues. Per lo vist ja no s’han recorda que te germaneta, ni papa. Fins a cert punt es normal, però allà on ja no ho es, es quan sembla constantment trista i fora de lloc quan no esta envoltada del seu mundillo d’amigues. Això es dependència, i no pot ser. En quan a la Elyse, m’han he cansat de fer de “Maria”. Sembla que no sàpiga fer res soleta... ni dormir per començar (i te 6 anys). Però clar, si dorm amb mi, soc jo el que no dormo. I necessito dormir! A mes la Elyse te una gran frase, que es “m’avorreixo”. Al cine, a la piscina, d’excursió, per tot a reu i amb tothom, tret de moments contats. Pues amb això també ha d’aprendre que un es pot ocupar sol, no sempre, però si a vegades. No tenen un pare avorrit, mes aviat tot lo contrari, però també necessito els meu espai, com tothom. D’acord que serà que vol mes afecte, però jo nomes arribo fins allà on puc, no mes allà, i fent de major d’home, cuiner, taxista i un llarg etc que te també el nom de papa, per moments es fa difícil. No puc estar constantment donant a mes tota l’atenció que ella voldria, i que es molta per moments. Estan al final de les vacances i sembla que tinguin el cap en zona catastròfica. La rosa te un blog, i aquest mati hi vaig entrar, i en una frase hi havien 9 faltes. Jo també en faig, però vaja, d’aquí a això, hi ha un pas. Total, que han tingut totes dues dret a una llarguíssima hora de discurs de com s’haurien de fer les coses, i com no m’agraden que estan anant. Una de les idees era que la Rosa no veuria les amigues avui, així que quan a les 4 varem anar portar la Elyse al casal, varem anar comprar. Jo veia que el discurs estava funcionant. Al súper estaven fent una llista mental de lo que ens agradaria menjar, i hem va dir, saps que, avui et faig gaspatxo. Així que va comprar lo que necessitava per la seva preparació (llegint el llistat d’ingredients dels gaspatxos industrials) i un cop que ho teníem tot, cap a casa. I qui ens trobem allà? Les amigues! Així que, sobre tot per que elles tampoc no hi tenen cap culpa del discurs d’abans, tots cap a dins, i entre una cosa i un altre ens trobem la Rosa, la Elena, l’Arranxa i jo, fent gaspatxo. I desprès la Arranxa... que si se preparar all i oli, i hem demana si ho pot fer. Així que li dono lo que hem demana, ou i alls, i sal, un morter i comença. De m’entres la rosa estava encara amb el gaspatxo i la Elena que diu... eeee, jo també en se... però amb el mini-pimer. Repetició de la jugada, i així que tenia les tres noietes fent de les seves, espiant, criticant-se. Entre mig es va acabar una rentadora i vaig enviar la Rosa i la Elena cap a dalt, a penjar la roba neta. Vaig seguir preparant el gaspatxo, i la Arranxa va fallar el seu primer all i oli. Però no es quedem amb el fracàs i ho torna a provar. De tornada, la Elena també el va fallar, però de lo seu en va fer una truita d’alls! Al final tenim un gaspatxo que ha sortit com beguda de deus, all i oli, una meravella, una truita increïble, i tres noietes esplèndides. Clar que al final tenia un somriure d’orella a orella content com un pèsol de veure com s’havien mogut per la cuina i com havia reaccionat la Rosa. Son lo que son, però els mals moments, el desgast de la tasca educativa, i mes coses, al final es trobaran compensats per els bons moments i aquest en era un, un entre tants. Un dia normal a casa meva en definitiva.
