No es pot parlar del emperi roma sense parlar del cristianisme, i per temps i per localisacio...
L'església primitiva o cristianisme primitiu és el període del cristianisme des de la crucifixió de Jesús de Natzaret (c. 30) fins el Primer Concili de Nicea (325). En un sentit més restringit, tanmateix, es pot referir només als primers deixebles de Jesús de Natzaret i llur fe i predicació, i a llurs contemporanis i successor immediats, època que també és coneguda com l'Era apostòlica.

El cristianisme primitiu que sorgí a partir del judaisme del primer segle, com a secta que creia en l'arribada del messies jueu en la persona de Jesucrist, se separà a poc a poc del judaisme rabínic. Continuaren reverenciant la Bíblia jueva, generalment fent ús de la versió de la Septuaginta, en especial els jueus de la diàspora i els gentils conversos, o el Targums, entre els parlants d'arameu, així com de diversos escrits—els relats de la vida de Jesús i algunes de les cartes dels apòstols mateixos—que posteriorment es convertirien en el Nou Testament. L'església primitiva defensà les creences cristianes del criticisme dels jueus no cristians i els seguidors d'altres religions romanes i gregues, sobrevisqué diverses i severes persecucions, jutjà casos d'heretgia, i desenvolupà una jerarquia eclesiàstica. El que començà com a moviment religiós i secta del judaisme es convertí, el segle IV, en la religió afavorida de l'Imperi Romà de Constantí I el Gran, i una religió important fora de l'Imperi. El Primer Concili de Nicea marca la fi d'aquesta era i el començament del període dels primers set concilis ecumènics.

L'església primitiva tenia com a centre principal Jerusalem. Jaume, el germà de Jesús, líder de l'església local, hi fou martiritzat, el Temple jueu fou destruït, i els jueus foren exiliats de la ciutat, i hi tingué lloc la revolta de Bar Kokhba, per les quals coses l'església de Jerusalem es debilità, i els nous centres del cristianisme foren Roma i Antioquia. A causa d'aquesta bipolaritat, el cristianisme occidental desenvolupà una litúrgia llatina, mentre que el cristianisme oriental desenvolupà la litúrgia grega, que segles després dugueren a la primera divisió major de l'església cristiana.