Quan el joveníssim Neró va ser proclamat príncep amb disset anys, semblava que tot es conjuminava per a l'inici d'una era daurada. En efecte, educat per Sèneca, que en va esdevenir el principal conseller, al costat de Burrus, el prefecte del pretori, havia de retornar als principis augusteus de moderació i conciliació amb el senat i complir amb l'ideal estoic de la monarquia clement. Ni tan sols la immediata i sospitosa mort del seu germanastre Britànnic desfarà aquesta il·lusió. Tanmateix, al cap de cinc anys de govern tutelat d'una banda pels seus consellers i, de l'altra, per la seva mare Agripina, fa matar aquesta i la seva esposa Octàvia per casar-se amb la fascinadora Popea. En endavant la política de Neró s'endureix: recomença el règim de terror i augmenten els impostos. Escandalitza Roma amb la seva gosadia de executar en públic les seves aficions de poeta, músic i actor. L'incendi que va arrasar la major part de Roma el 64 d.C., tot i que probablement fortuït, va fer sospitar que Neró havia volgut destruir la ciutat per reconstruir-la de nou al seu gust. Neró en va acusar aleshores els cristians i va desencadenar la primera persecució contra aquesta secta. L'any següent es descobreix l'àmplia conspiració de Pisó per derrocar Neró i n'és conseqüència una repressió ferotge que afecta culpables i innocents, entre els quals els millors exponents de la literatura del seu temps -Sèneca, Lucà i Petroni. Finalment l'any 68, afeblit per revoltes dels exèrcits a les províncies i sense suport a Roma, Neró és deposat pel senat i se suïcida en la seva fugida tot exclamant: "Quin artista mor amb mi!".
