El dia 12 hi va haver reunió entre la mare i el pare de les criatures i els seus respectius lletrats. Va ser una reunió llarga i penosa. Al final es va arribar a un acord sobre els dos temes que estaven sobre la taula. Primer, s’accepta que la Rosa visqui amb mi i s’accepten els dies de visita que ja estàvem fent des de fa 2 mesos amb la Rosa i la Elyse. De fet, aquest punt no va implicar cap tipus de discussió ja que les dues parts ho veien igual. Les dues hores de reunió es van centrar sobre tot en la part econòmica. Lo lògic quan cada un te un fill, es que cada un paga les despeses del fill que te. Era evident que això seria inacceptable per part de la mare, amb lo qual vaig fer una proposta que era de pagar jo totes les despeses de les dues filles. Tampoc no era acceptable, així que a la llarga vaig acceptar igualment de pagar 120 euros amb lo qual les filles realment li sortien 100% de franc. La proposta va ser acceptada per les dues parts, amb una ultima condició, que era que pagues la pensió alimentaria endarrerida. Es tractava d’un mes i mig en realitat, que havia deixat de pagar quan la Rosa ja vivia amb mi. Doncs, com home de paraula, vaig fer el pago el dia seguint, i des de fa uns dies estava esperant la redacció de lo que s’havia acordat el dia 12. Estranyament no venia res, així que fa uns dies vaig trucar la ex per demanant-li que passava ja que la primera fase de la redacció del nou conveni depenia de ella, i em va contestar que aviat tindria noticies seves. Efectivament, ja tinc noticies seves. Ja no esta d’acord amb res de lo acordat i m’amenaça de denunciar-me a la primera que deixi de pagar la pensió alimentaria, caso que serà d’aquí 7 dies, ja que no la penso pagar mes, passi el que passi. Avui parlaré amb la meva lletrada, i a veure com encarem una denuncia contra ella, des de ja. El meu sentiment d’ara mateix es que m’han donat ben donat per el cul i sense vaselina. Tots som ben lliures de canviar d’idea, però la meva impressió a hores d’ara es que la reunió nomes ha servit per fer-me pagar el relatiu retard en el pago de la pensió alimentaria. A mes, una cosa pactada no es canvia així com així sense que això representi una pèrdua total de confiança. A hores d’ara, ni em passaria per el cap seguir negociant amb ella per exemple. Total, no te paraula, no te amor propi, no es ni persona ja. Si m’equivoco en l’opinió que tinc sobre ella ho faré saber. De fet li he demanat per correu que em torni part de la pensió que li vaig pagar i que tancava el tracte del dia 12. Si no ho fa, sabre que la reunió era un enganya.Ahir vaig rebre un sms que deia... "Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno es realmente fuerte, que uno realmente vale, y que aprende y aprende y con cada adios uno aprende. (Borges)"
