Som gilipolles els pares? Jo no se els altres, però a mi de tant en quan m’hi fan sentir. No es que els nostres estimats fills adolescents ho facin a propòsit, no... simplement el “pensar en ells mateixos i altres coses divertides” els hi ocupa tant de lloc, tanta energia, que no son capaç de pensar en lo que s’està fent per ells i menys de ficar-se en la pell del altre. A mes, tenen aquest vici de pensar que no els hi pot passar res, doblat de la falsa virtut de pensar que ja no necessiten a ningú, que ja son grans i que es busquen la vida els solets. Ja m’agradaria ja! Ostres com m’agradaria. No hauria de fer mes de despertador els matins i pot ser aniria una mica mes fresc i amb una mica mes d’alegria durant el dia. No els hi hauria de preparar l’esmorzar, ni ficar les mans al cap entrant a la seva habitació i veure tota la roba bruta de la setmana per el terra, ni ficar totes aquelles rentadores, de pantalons ficats un cop. No els hi hauria d’estar a sobre a l’hora de recollir lo que sembren per tot a reu, ni estudiar la geografia del mon quan es queden en blanc (ja que no saben com han d’estudiar, i mes fort, algunes vegades ni que han d’estudiar). No els hauria de donar suport en totes circumstancies, a vegades en contra meu. I s’hauria acabat el servei de taxi, restaurant a casa i càtering i sobre tot la funció de caixer automàtic. Ja m’agradaria tot això, però per sobre de tot, no hauria d’aguantar mes els seus sals increïbles d’humor, que ni els saben com els tenen. Ostres si, però mira, m’hauré de conformar amb ser un papa gilipolles a estones, un mes entre tants. I tot sigui dit, no em puc queixar mes del que em toca. Tinc la sort de tindre nenes bastant normals, no conflictives fora de lo que toca ser-ho.
Bon dia a tots!
