4 anys per perdre tot una vida

Tinc uns amics que 4 anys en darrere tenien de tot. El havia treballat dur des dels 10 anys (eren altres temps) i a base d’esforç, circumstancies i sort, havia construït un bon patrimoni lligat al mon de la construcció. Ella havia dedicat molts anys de la seva vida al la família, i la empresa familiar abans d’ajudar la seva filla a muntar un petit negoci on finalment ella també treballaria. 4 anys en darrere les coses els hi anaven bé. Pagaven les seves deutes amb el banc, tenien diners a la caixa i es parlava de “un any mes i ens jubilem”. Jo feia 4 anys que no els veia, perquè a vegades perds persones de vista, i els tornes a trobar i es com si l’últim cop que els vas veure era abans d’ahir. Ara la situació es la seguint. Del patrimoni que hi havia ja casi no queda res. Les deutes que hi havia no es van poder tornar i es va fer una línea de Credit amb uns interessos molt importants i gradualment el patrimoni es va fondre en garanties bancàries. L’empresa esta tancada, també per falta de diners per mantindre la dreta, i clar esta, per falta de feina (construcció). El crèdit gros ja esta a punt de desaparèixer a canvi de bona part del patrimoni. Queda una hipoteca, que poc a poc també els esta menjant vius. Sense casi entrada de diners, amb una jubilació mínima d’autònim i una deute encara existent que no els deixarà viure tranquils durant molts anys, el panorama es realment desolador. I com els, “a petades”. Tot una vida dedicada a fer coses, guanyar diners, i no pocs, i al final per res. Per tindre una jubilació de pobre. Fa pensar molt en com esta de fràgil tot plegat. Anímicament la cosa esta molt tensa, els dos esta molt tocats. Ara son grans, la crisis promet ser llarga i tornar a començar es com un impossible. Sap greu veure això, però també em fa pensar que això em pot passar a mi, i a altres coneguts que tinc. Es inquietant.