lunes, 30 de noviembre de 2009
Som gilipolles els pares?

Som gilipolles els pares? Jo no se els altres, però a mi de tant en quan m’hi fan sentir. No es que els nostres estimats fills adolescents ho facin a propòsit, no... simplement el “pensar en ells mateixos i altres coses divertides” els hi ocupa tant de lloc, tanta energia, que no son capaç de pensar en lo que s’està fent per ells i menys de ficar-se en la pell del altre. A mes, tenen aquest vici de pensar que no els hi pot passar res, doblat de la falsa virtut de pensar que ja no necessiten a ningú, que ja son grans i que es busquen la vida els solets. Ja m’agradaria ja! Ostres com m’agradaria. No hauria de fer mes de despertador els matins i pot ser aniria una mica mes fresc i amb una mica mes d’alegria durant el dia. No els hi hauria de preparar l’esmorzar, ni ficar les mans al cap entrant a la seva habitació i veure tota la roba bruta de la setmana per el terra, ni ficar totes aquelles rentadores, de pantalons ficats un cop. No els hi hauria d’estar a sobre a l’hora de recollir lo que sembren per tot a reu, ni estudiar la geografia del mon quan es queden en blanc (ja que no saben com han d’estudiar, i mes fort, algunes vegades ni que han d’estudiar). No els hauria de donar suport en totes circumstancies, a vegades en contra meu. I s’hauria acabat el servei de taxi, restaurant a casa i càtering i sobre tot la funció de caixer automàtic. Ja m’agradaria tot això, però per sobre de tot, no hauria d’aguantar mes els seus sals increïbles d’humor, que ni els saben com els tenen. Ostres si, però mira, m’hauré de conformar amb ser un papa gilipolles a estones, un mes entre tants. I tot sigui dit, no em puc queixar mes del que em toca. Tinc la sort de tindre nenes bastant normals, no conflictives fora de lo que toca ser-ho.
Bon dia a tots!
Entre un 20 y un 30% de los enfermos de gripe A no sufren ni dolores de cabeza ni musculares ni de garganta
PALABRAS CLAVE
Carlos III
Es de presuponer que los porcentajes reales son bastantes más altos que los que figuran en los informes mencionados, señalan los expertos del Carlos III, ya que estas cifras han sido recogidas mayoritariamente por la red de médicos centinelas; es decir, de una muestra aleatoria de los pacientes que han acudido a los servicios sanitarios. Los expertos presumen que un buen número de infectados con este virus que apenas han tenido algunas décimas de fiebre (no han alcanzado los 38º de temperatura) y ni siquiera han tenido tos se han abstenido de acudir al médico, por lo que la tasa de contagiados por gripe A podía ser más alta que la que en este momento se baraja.
También se sabe que hay un grupo indeterminado de personas que pueden padecer la gripe sin presentar siquiera los síntomas habituales, como dolor muscular (un 30% no lo sufre), de cabeza (28%) o de garganta (22%), ni tan siquiera escalofríos (39,5%) ni malestar general (17%).
Hay quienes piensan, cuando comprueban que los síntomas que sufren no corresponden exactamente con los explicados por los especialistas, que lo más probable es que tengan la gripe convencional. Pero la realidad es que, según los datos del Carlos III, en España el virus H1N1 está campando a sus anchas; entre el 96 y el 98% de los virus de la gripe que circulan corresponden a la gripe A, circunstancia que ya se comprobó durante la temporada invernal del hemisferio sur.
Los epidemiólogos creen, sin embargo, que en los próximos días se reducirá el porcentaje de infectados que no presenten fiebre. La explicación a sus palabras habría que buscarla en la propia evolución del virus: tras haber afectado muy especialmente a los grupos de entre 5 y 14 años y de entre 15 y 65 años, ahora todo parece indicar que circula con mayor fluidez en el grupo de los más pequeños, de entre 0 y 4 años. Y en los pequeños la subida de temperatura es más habitual que en los mayores. Pero también es verdad que responden mucho mejor a los antitérmicos que los adultos.
Los expertos consideran que esta circunstancia se puede prolongar entre unaodos semanas, dando fin a la primera ola epidémica de este virus. De hecho, y pese a que la tasa de incidencia se situó en la semana del 15 al 21 de noviembre en 371,68 casos por cien mil habitantes en España, se aprecia un ligero descenso de la pendiente de la onda pandémica en varias comunidades. Pero hay que ser precavido, señalan, ya que el descenso de las temperaturas que se prevé en los próximos días podría retrasar el fin de esta primera ola de gripe A, ya que el virus de la gripe circula mejor con bajas temperaturas.
Este descenso térmico también puede afectar a la mortalidad de la gripe A, según los epidemiólogos, que en este momento es de 0,13 por cada mil contagios (en total, 135 muertes). Según consta en el informe del Instituto de Salud Carlos III, esta baja mortalidad –muy inferior a la de la gripe convencional– podría, sin embargo, verse influenciada por las temperaturas moderadas que se han registrado en España hasta el momento. Sin embargo, los expertos aclaran que la baja mortalidad registrada revela, además de que el virus de la gripe A es menos virulento de lo que en principio se preveía, que los ciudadanos han acudido en masa a los centros sanitarios –en contra de lo que ha ocurrido en otras temporadas–, loque ha hecho descender la tasa de mortalidad respecto al número de enfermos.
domingo, 29 de noviembre de 2009
La lista de Forbes de los futbolistas
Ronaldinho, 24,6 millones de euros, AC Milan
Thierry Henry, 21 millones de euros, Barcelona
Kaka, 16,7 millones de euros, AC Milan
Cristiano Ronaldo, 15,8 millones de euros, Manchester United
Lionel Messi, 13,6 millones de euros, Barcelona
Frank Lampard, 13,6 millones de euros, Chelsea
Wayne Rooney, 13,6 millones de euros, Manchester United
John Terry, 13,6 millones de euros, Chelsea
Steven Gerrard, 13,6 millones de euros, Liverpool
A si.... FC Barcelona 1 - Madrid 0
viernes, 27 de noviembre de 2009
6 hores
D’aquí menys de 6 hores s’haurà donat un pas mes cap a lo inexplicable. D’aquí 6 hores la ex, la mare de les també meves criatures tindrà una demanda de modificació del conveni al jutjat, amb molta argumentació i com ha de ser, freda i dura, judicial, sin mas. Segur que no li agradarà, però es lo que hi ha. Tard o d’hora tenia que passar, tot i que hi van haver unes quantes oportunitats per no arribar fins en aquell punt. No va ser possible, i ara, ja que com se sol dir les parts no es van posar d’acord, quan no queda altre cosa que fer, es fa lo que es volia evitar fos com fos. Dema serà un altre dia...
jueves, 26 de noviembre de 2009
Despertar....

mmmm.... que bé! Per fi una bona nit, llarga ja que vaig anar dormir a les 9 ahir, i ben dormida. Tots els ossos em fan mal! Normal, la ressaca dels dos últims dies de estres. M’he pres un bany supercalent i ara se’m tremolen les cames i mes aviat tinc ganes de tornar a ficar-me sota la manta. Però res, d’aquí 5 minuts toca despertar la Rosa, esmorzar amb ella i el nou dia ja estarà en marxa. Avui intentaré pintar una mica, fer abstracció de les coses. Ahir vaig estar mig dia preparant papers i coses en relació amb el tema Rosa, i l’altre mig dia, ficat a la cuina, per moments amb la canalla. Mussaka, arros amb llet, endívies gratinades, princeses i botifarra... i jo que se que mes. A si, al vespre varem preparar això mexica, buritos, amb la Rosa... Van sortir molt bons, guayyy! Va.... les campanes ja toquen les 7. Temps de ficar-se en marxa. Molt bon dia a tots!
miércoles, 25 de noviembre de 2009
España no alcanzará ninguno de los objetivos de Educación y Formación fijados por la UE para 2010
En los últimos años han empeorado la mayoría de los indicadores "clave" como la tasa de abandono escolar(EFE).- España no alcanzará ninguno de los objetivos fijados por la UE sobre Educación y Formación para 2010, ya que en los últimos años ha empeorado en la mayoría de los indicadores "clave" -como la tasa de abandono escolar-, según un informe presentado por la Comisión Europea (CE). El estudio analiza si los estados miembros llegarán a las metas establecidas dentro de la Estrategia de Lisboa sobre Crecimiento y Empleo hasta 2010.
Los objetivos se basan en los indicadores de abandono escolar, proporción de personas que completan la enseñanza secundaria superior, nivel de competencias básicas de los escolares, participación en la formación continua y número de licenciados en carreras científicas y tecnológicas.
Sólo la meta sobre el aumento de licenciados en las citadas áreas será alcanzada por el conjunto de la UE -la media de los resultados de los Veintisiete-, mientras que en el caso de España, no se cumplirá ninguno de los cinco objetivos establecidos para 2010.
La proporción de abandono escolar ha aumentado en España en los últimos ocho años desde el 29% hasta el 32%, una proporción que duplica la actual media europea (14,9%) y triplica el objetivo fijado por la UE para 2010 (del 10%).
España también está muy lejos de alcanzar en 2010 una proporción del 85% de la población de entre 20 y 24 años que haya completado estudios secundarios posobligatorios (bachillerato, grado medio o FP), ya que actualmente este porcentaje es del 60%, seis puntos menos que en 2000 y 18 por debajo de la media europea.
Además, entre 2000 y 2008 este país ha aumentado su proporción de alumnos de 15 años con un nivel insuficiente de comprensión al leer, que superan el 25%, cuando este nivel debería reducirse al 17%.
El informe destaca que se han logrado "grandes avances" en el número de licenciados en carreras de las áreas de matemáticas, ciencia y tecnología, pero actualmente esta proporción es del 12%, tres puntos menos que el objetivo del 15% para 2010 y menos de la mitad de la media europea (34%). La diferencia de género en estos campos "aún debe ser reducida", subraya la CE. En España, la proporción de mujeres con títulos universitarios en las citadas áreas es inferior a un tercio del total, similar a la de la UE.
Sólo el 10% de los españoles de entre 24 y 64 años participan en actividades de formación complementarias, 2,5 puntos por debajo del objetivo para 2010.
martes, 24 de noviembre de 2009
Sense vaselina…
El dia 12 hi va haver reunió entre la mare i el pare de les criatures i els seus respectius lletrats. Va ser una reunió llarga i penosa. Al final es va arribar a un acord sobre els dos temes que estaven sobre la taula. Primer, s’accepta que la Rosa visqui amb mi i s’accepten els dies de visita que ja estàvem fent des de fa 2 mesos amb la Rosa i la Elyse. De fet, aquest punt no va implicar cap tipus de discussió ja que les dues parts ho veien igual. Les dues hores de reunió es van centrar sobre tot en la part econòmica. Lo lògic quan cada un te un fill, es que cada un paga les despeses del fill que te. Era evident que això seria inacceptable per part de la mare, amb lo qual vaig fer una proposta que era de pagar jo totes les despeses de les dues filles. Tampoc no era acceptable, així que a la llarga vaig acceptar igualment de pagar 120 euros amb lo qual les filles realment li sortien 100% de franc. La proposta va ser acceptada per les dues parts, amb una ultima condició, que era que pagues la pensió alimentaria endarrerida. Es tractava d’un mes i mig en realitat, que havia deixat de pagar quan la Rosa ja vivia amb mi. Doncs, com home de paraula, vaig fer el pago el dia seguint, i des de fa uns dies estava esperant la redacció de lo que s’havia acordat el dia 12. Estranyament no venia res, així que fa uns dies vaig trucar la ex per demanant-li que passava ja que la primera fase de la redacció del nou conveni depenia de ella, i em va contestar que aviat tindria noticies seves. Efectivament, ja tinc noticies seves. Ja no esta d’acord amb res de lo acordat i m’amenaça de denunciar-me a la primera que deixi de pagar la pensió alimentaria, caso que serà d’aquí 7 dies, ja que no la penso pagar mes, passi el que passi. Avui parlaré amb la meva lletrada, i a veure com encarem una denuncia contra ella, des de ja. El meu sentiment d’ara mateix es que m’han donat ben donat per el cul i sense vaselina. Tots som ben lliures de canviar d’idea, però la meva impressió a hores d’ara es que la reunió nomes ha servit per fer-me pagar el relatiu retard en el pago de la pensió alimentaria. A mes, una cosa pactada no es canvia així com així sense que això representi una pèrdua total de confiança. A hores d’ara, ni em passaria per el cap seguir negociant amb ella per exemple. Total, no te paraula, no te amor propi, no es ni persona ja. Si m’equivoco en l’opinió que tinc sobre ella ho faré saber. De fet li he demanat per correu que em torni part de la pensió que li vaig pagar i que tancava el tracte del dia 12. Si no ho fa, sabre que la reunió era un enganya.Ahir vaig rebre un sms que deia... "Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno es realmente fuerte, que uno realmente vale, y que aprende y aprende y con cada adios uno aprende. (Borges)"
domingo, 22 de noviembre de 2009
“Celda 211″: Un motín soberbio
Escrito por Jordi Revert el 10.11.09 a las 14:24“Celda 211″ es un excepcional triunfo del cine de género en nuestro país. Una película soberbia en su manejo de los tiempos, de brío y estética contundentes, y con un inmenso Luis Tosar como verdadero protagonista.
Triunfo sin peros, sin concesiones a cánones pero sin renunciar a identidades. “Celda 211″ es uno de los mayores logros de la industria española de los últimos años, porque no hay aquí género mascado, disimulado y listo para producir efecto-llamada dirigido a grandes públicos, sino una asunción poderosa de los mecanismos, la lección bien aprendida y mejor aplicada por Daniel Monzón. Todo vítor que gane su película será poco para recordar que ésta es una excelsa representante para exigir la normalización, la mayor frecuencia de ese otro cine, el que se sitúa al margen de los géneros “oficiales” y los lugares comunes perpetuados. Una oportunidad de oro.
Desde un escalofriante prólogo que ya augura la condición trágica del filme, “Celda 211″ demuestra una habilidad extraordinaria adentrándose en el submundo carcelario y viste su imagen de estética sucia, ambientación áspera y siempre hostil. Más tarde se demostrará, también, sobrada construyendo personajes magnéticos, una galería de perdedores y tarados, abandonada escoria social que fluctúa entre el caos y la artimaña, entre la sumisión al líder o el ardid por cuenta propia: Carlos Bardem o Luis Zahera componen personajes extremos, pero siempre creíbles. Sin embargo, son las reservas iniciales de Monzón a destapar tempranamente el rostro del antagonista las que denotan sus intenciones de introducir con solemnidad al monstruo que encarna Luis Tosar. Malamadre es terroríficamente carismático, bestia hipnótica y fascinante en la que la brutalidad y un personalísimo código de valores se dan la mano. La habitual inmensidad del actor alcanza, aquí, una alianza soberbia con la inmensidad del personaje, diluyendo límites entre el antihéroe desesperado y el asesino instintivo, imprevisible, capaz además de ganarse una empatía imposible del espectador.
Monzón imprime brío e intensidad a una narración siempre poderosa, logrando tensiones insostenibles e infiernos viscerales y perfectamente coreografiados. Cierto que hay debilidades que impiden la maestría, que la subtrama de los disturbios en el exterior de la prisión resulta impostada para desencadenar un viraje irreversible en el devenir de los acontecimientos. Pero a cambio, el realizador demuestra brillantez utilizando a tres etarras como sutilísimo macguffin sin amenaza de politización de la trama, planteando desmoronamientos de la moralidad (el personaje de un correcto Alberto Ammann, eso sí, siempre achantado ante la presencia de Tosar) y hasta consistentes caminos hacia la insospechada fraternidad de sus dos personajes principales. El desenlace, a la altura de los méritos logrados hasta el momento, revela en Monzón un sentido magnífico de la épica que es el mejor aliado para la contundencia de la que puede presumir “Celda 211″. Sin duda, una de las muestras de género más importantes que nuestra cinematografía ha dado en los últimos tiempos.
Treball historia de la religió de tercer d'ESO.
1. Introducció.
Resulta curiós, però sabies que el mariner que va cridar “Tierra” per primera vegada en l’expedició de Colom per descobrir una nova ruta cap a les Índies, i que en realitat acabaria descobrint les Amèriques es deia Rodrigo De Triana, i era jueu? I no era l’ únic jueu a bord. En total eren cinc. Un metge, un cirurgià i dos mariners més. Curiós sobre tot perquè en el mateix temps, els Reis Catòlics que finançaven l’ expedició, expulsaven els jueus de la península. Rodrigo De Triana forma part de les petites curiositats de la història.
1.1.- Celebritats de la història.
N’hi han d’altres que si que estan en la història, amb majúscules. Alguns fins i tot, han escrit pàgines complertes d’ ella i han canviat el mon, i sinó, miri els noms que venen a continuació.
Albert Einstein, per exemple, que va transformar el mon de la física i es va permetre de demostrar que les lleis de Newton no eren exactes al canviar-les per les lleis de la relativitat, i súper relativitat. No es l’únic científic de renom, però sí segurament el més conegut del segle passat. Pot ser no tant conegut, però no menys important, Baruch Spinoza. Era matemàtic, pensador i filòsof del racionalisme, crític de la bíblia i impulsor del moviment de la Il•luminació.
Que seria el nostre mon sense Josua Ben Joseph o més conegut Jesús de Nazaret, el crucificat, i la seva reforma religiosa que amb el pas del temps dona naixement al cristianisme.
I que dir de Moisés, que a travès de les seves lleis ens va donar un principi de base jurídica per regir la nostra vida. I com no mencionar Abraham, que va demostrar al seu Déu la seva fidelitat i ell li va prometre ser pare de tot un poble, dels jueus.
1.2.- Una mica d’ història.
El judaisme és un món apart, tancat sobre si mateix, per preservar la puresa de les seves creences i la seva manera de ser. Desprès de la destrucció del segòn temple a l’any 70, molts jueus van immigrar arreu del món Romà en un moviment conegut com la diàspora. Desprès van ser perseguits, moltes vegades pels cristians, no tant pel món musulmà. Això va ser un continu de la seva història... immigrar, assentar-se i progressar en un lloc, fins que per una raó o una altre es veuen obligats a tornar a fer maletes. Això fa que trobem jueus a reu.
1.3.- Els jueus i els diners.
Durant l’Edat Mitjana era considerat pecat donar préstecs, i mal vist fer comerç. Es considerava que aquestes tasques no eren dignes d’un bon cristià, així que com era natural els jueus hi van veure una oportunitat de progressar dins de la seva sempre delicada situació, ja que com a no cristians ells sí poden fer tasques de banquer.
D’ allà ve la seva habilitat en tot allò relacionat amb el món comercial i de les finances. Al llarg dels segles han anat creixent poderoses famílies de banquers i financers jueus, com ara els Rothschilds, August Belmont i Co., J. i W. Seligman i Co., Kuhn Loeb i Co. (Warburg), Hermanos de Lehman, Goldman, Sachs i Co, Alan Greenspan o Madoff (que va ser a l’origen de la mes gran estafa mai coneguda en el món de les finances).
En la política tenim primeres figures. Per exemple quasi tots els dirigents del partit comunista que va portar Rússia a la revolució del 1917 eren jueus. Per nombrar-ne nomes dos, Lenin i Trotsky. Des del 1948 els jueus tenen estat propi, l’estat d’Israel que havien deixat fa 2000 anys, amb la qual cosa ara segurament la majoria dels politics jueus es troben en el seu nou i tant antic país. Però aquí una excepció de pes com Henry Kissinger, que va tenir un pes enorme a la política americana dels anys 60 i 70. De fet el món jueu funciona més en política a través de lobbies, és a dir grups de presió que obliguen els governants a agafar certes orientacions politiques. Evident, per exemple, és la força que te el lobby jueu als Estats Units en relació amb la qüestió palestina.
1.3.- Els jueus amb les arts.
Part dels diners que generava el poder jueu es tornava a invertir en altres activitats com ara el món de l’art, on trobem diferents mecenes, com ara La Fundació Elie Wiesel.
Sense deixar el món de l’art, pintors com Chagall, Isidore Kaufmann, Mauricy Gottlieb, Simeon Solomon, Gustav Bauernfeind, Max Liebermann, Abel Pann per només anomenar-ne alguns.
En el món de la música és on potser trobem més artistes reconeguts, com ara Felix Mendelssohn, o la familia Strauss, Jacques Offenbach, Anton Rubinstein, Gustav Mahler, Mario Castelnuovo Tedesco, Benny Goodman Leonard Bernstein o George Gershwin. Com es pot veure, la llista de famosos jueus és inacabable.
Però potser serà en el món de l’espectacle que trobarem noms que ens sonen més propers. Agafem per exemple deu actors: Cary Grant, William Shatner, Harrison Ford, Paul Newman, Dustin Hoffman, Harvey Keitel, la familia Douglas, Sarah Bernhardt i finalment Richard Dreyfuss.
Qui diu cinema diu productors i realitzadors: Steven Spielberg (Indiana Jones, ET), Stanley Kubrick (2001, full metal jacket), Mel Brooks o el món apart de Woody Allen, Roman Polanski, Oliver Stone. Que seria del cinema sense històrics com Louis B. Mayer, Samuel Goldwyn o Billy Wilder. I realment seria el setè art sense Sergei Eisenstein, Brian Epstein o Otto Preminger?
En el món musical actual trobem per exemple Barbara Streisand, Lou Reed, Bette Midler, Billy Joel, Leonard Cohen, Randy Newman, Neil Diamond, Lenny Kravitz o David Lee Roth per dir-ne només alguns dels més destacats.
Per no fer d’ aquest treball una llista inacabable de noms m’agradaria centrar-me en dues personalitats jueves i les seves trajectòries en camps molt diferents, com pot ser el cinema i la ciència. Us parlaré de Steven Spielberg i Sigmund Freud.
2. Steven Spielberg
2.1.- Biografia
Steven Spielberg va créixer en els suburbis de Haddonfield (Nova Jersey) i Scottsdale (Arizona). Steven Spielberg personifica l'esperit de Peter Pan, algú que ha crescut però encara manté la visió infantil. Spielberg no va créixer en un país de somni, més aviat al contrari. Els anys següents, a la fi de la Segona Guerra Mundial, van ser especialment durs, amb el record dels milers de morts encara fresc en la memòria col•lectiva.
Als dotze anyets, l'Steven va escriure el seu primer guió, i poc temps després va dirigir un migmetratge anomenat "Escape to Nowhere", protagonitzat per amics i familiars, amb el qual ja va guanyar el seu primer premi. Vuit anys més tard Spielberg va impactar els assistents al festival de cinema d'Atlanta. Ningú es va acabar de creure que "Amblin" estava dirigida per un noi de vint anys. Els que sí s'ho van creure van ser els executius dels estudis Universal, que ràpidament li van oferir incorporar-se a la seva divisió televisiva.
2.2.- Spielberg i el passat del seu poble.
A partir d’ aquest moment Spielberg va iniciar una exitosa carrera que no sembla voler tenir fi amb pel•lícules com Minority Report, Saving Private Ryan, La llista de Schindler, El color púrpura, la serie d’ Indiana Jones, ET o jaws. Especialment amb la “llista de Schindler” que parla de la vida de l’industrial txec d’origen alemany Oskar Schindler conegut per haver salvat de l'holocaust 1.200 treballadors seus d'origen jueu durant la Segona Guerra Mundial, Spielberg ens apropa al que va ser el desastre més gran que mai havia conegut el poble jueu, “la shoah”, o l’extermini de 6 milions de jueus d’Europa per part dels nazis. Dos punt àlgids en la pel•lícula són la tràgica evacuació del gueto de Cracòvia, i el tren de transport de treballadors de Schindler que es perd i acaba en un camp de concentració. Desprès de finalitzar la pel•lícula va crear una fundació que te per finalitat la conservació de tots els documents visuals i auditius en relació amb la shoah.
3. Sigmund Freud.
3.1.- Qui és?
Finalment i per acabar, us voldria parlar d’un altre geni, Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi. Va començar a interessar-se per la hipnosi i en com podia utilitzar-la per ajudar els malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevinguèren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria i en la neurosi.
Tot i que Freud era ateu, no va renunciar a la seva condició de jueu, encara que tenia clar l'obstacle i el perill que podia representar l'antisemitisme en la seva vida. Les preocupacions de Freud per l'antisemitisme són tant a nivell personal, com en relació amb el seu treball teòric, i, també, com objecte d'estudi.
3.2.- Perseguit com a jueu.
Amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família va haver de marxar de la República Txeca, quan Freud era molt petit, cap a Viena (Àustria va ser el país on va viure pràcticament tota la seva vida), i, més endavant, el 1938, després de l'annexió d'Àustria per part de l'Alemanya nazi, va marxar cap a Londres (Regne Unit) on es refugià del Tercer Reich. Una part de la seva família va morir als camps d'extermini nazis. A vegades em pregunto quans futurs famosos no varen passar per les càmeres de gas de Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek o Sobibor.
viernes, 20 de noviembre de 2009
jueves, 19 de noviembre de 2009
hombres y mujeres....
1. - DIARIO DE ELLA :El sábado por la noche lo encontré raro.
Habíamos quedado en encontrarnos en un bar para tomar una copa. Estuve toda la tarde de compras con unas amigas y pensé que era culpa mía porque llegué con un poco de retraso a mi cita, pero él no hizo ningún comentario.
La conversación no era muy animada, así que le propuse ir a un lugar más íntimo para poder charlar más tranquilamente. Fuimos a un restaurante y él seguía portándose de forma extraña.
Estaba como ausente. Intenté que se animara, y empecé a pensar si sería por culpa mía o por cualquier otra cosa. Le pregunté y me dijo que no tenía que ver conmigo.
Pero no me quedé muy convencida.
En el camino para casa, en el coche, le dije que lo quería mucho y él se limitó a pasarme el brazo por los hombros, sin contestarme. No sé cómo explicar su actitud, porque no me dijo que él también > me quería, no dijo nada y yo estaba cada vez más preocupada.
Llegamos por fin a casa y en ese momento pensé que quería dejarme. Por eso intenté hacerle hablar, pero encendió la tele y se puso a mirarla con aire distante, como haciéndome ver que todo había terminado entre nosotros. Por fin desistí y le dije que me iba a la cama.
Más o menos diez minutos más tarde, él vino también y, para mi sorpresa, correspondió a mis caricias e hicimos el amor, pero seguía teniendo un aire distraído. Después, quise afrontar la situación, hablar con él cuanto antes, pero se quedó dormido. Empecé a llorar y lloré hasta quedarme adormecida. Ya no sé qué hacer.
Estoy casi segura de que sus pensamientos están con otra.. Mi vida es un auténtico desastre.
2. - DIARIO DE ÉL :
Ayer perdió el Atleti. Por lo menos follé.








