Joan Gastó I de Mèdici (l'ultim)

Joan Gastó I de Mèdici o Joan Gastó I de Toscana (en italià: Gian Gastone de' Medici) ( Florència, Gran Ducat de Toscana 1671 - íd. 1737 ) fou l'últim Gran Duc de Toscana de la família Mèdici, regnant entre 1723 i 1737.

Orígens familiars

Va néixer el 24 de maig de 1671 a la ciutat de Florència sent el fill petit del Gran Duc Cosme III de Mèdici i Margarida Lluïsa d'Orleans. Fou nét per línia paterna de Ferran II de Mèdici i Victòria della Rovere, i per línia materna de Gastó d'Orleans i Margarida de Lorena.
Fou germà d'Ferran de Mèdici, príncep hereu de la família, i d'Anna Maria Lluïsa de Mèdici, casada amb Johann Wilhelm von der Pfalz.

Joventut

Fill petit dels Grans Ducs de Toscana, va créixer sense l'empara de la seva mare, la qual havia tornat a França el 1675 després de separar-se del seu marit. Sent el fill petit de la parella el seu pare es preocupà més de l'educació del seu germà gran, Ferran de Mèdici, el qual era considerat l'hereu del Regne, i de la seva germana Anna Maria, considerada una peça molt important per establir aliances amb alguna potència europea.
Joan Gastó s'interessà per la ciència, establint molt bona relació amb el seu oncle, el cardenal Francesc Maria de Mèdici. Així mateix establí una forta amistat amb Giuliano Dami, un servidor del marquès Ferdinando Capponi, amb el qual estarà unit la resta de la vida.

Hereu al tron i núpcies

A la mort, sense fills, de Ferran de Mèdici l'any 1713, Joan Gastó va esdevenir l'hereu del Gran Ducat de Toscana. Immediatament Cosme III i Anna Maria Lluïsa buscaren una esposa per Joan Gastó per tal de donar-li l'hereu tant esperat, prometent-lo en matrimoni amb la cunyada d'Anna Maria Lluïsa, Anna Maria Francesca de Saxònia-Lauenburg, amb la qual es casà el 2 de juliol de 1697 a la ciutat de Düsseldorf.
El matrimoni finalitzà ràpidament amb la incompatibilitat dels dos esposos, abandonant la residència que Anna Maria Francesca no havia volgut ocupar a Florència (havia preferit quedar-se a Reichstadt, un petit poble en les muntanyes de Bohèmia) i es va dirigir primer a París i després a Praga al costat de Giuliano Dami, amb el qual es creu que tingué una relació amorosa homosexual.
El 1708 Joan Gastó va tornar definitivament a Florència, residint al Palau Pitti, on va dur una vida simple i retirada, deslligat completament dels assumptes d'estat, pels quals no va mostrar mai un gran interès. Passava el temps llegint obres científiques, de botànica i recollint objectes d'anticuaris, dels quals era un gran entenedor.
Mentrestant, Cosme III havia intentat una tragicòmica temptativa de tenir un hereu alternatiu a Joan Gastó fent abandonar els hàbits cardenalicis al seu germà Francesc Maria i casar-se per tal de tenir descendència legítima. Aquesta esperança, però, es trencà al morir Francesc Maria de forma prematura.

Gran Duc de Toscana

A la mort de Cosme III, ocorreguda l'octubre de 1723, fou nomenat Gran Duc de Toscana, tot i que el poder real del Gran Ducat estava en aquell moment a mans del Sacre Imperi Romanogermànic, amb el qual Cosme III havia establert grans vincles polítics.
Sabent que Joan Gastó no tenia hereus, i per tant s'extingia la família Mèdici al tron ducal, les potències europees volgueren repartir-se el Gran Ducat. Inicialment s'establí que el territori passés a mans de l'infant Carles de Borbó, fill de Felip V d'Espanya i Isabel Farnese. Al convertir-se aquest en rei de Nàpols i Sicília, es decidí que el Gran Ducat anés a parar a mans de Francesc III de Lorena, promés amb l'arxiduquesa Maria Teresa d'Àustria, filla de l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic.
Sense posar resistència a aquest repartiment territorial Joan Gastó desenovlupà reformes en els seus anys de regnat: impulsant el creixement de la Universitat de Pisa, la reducció del poder de l'Església Catòlica, retent tribut a Galileu Galilei a la Basílica de la Santa Creu de Florència, i derrogant diversos decrets contra la prostitució, els jueus i les festes paganes.

Mort i successió

Després d'alguns excesos sexuals i de disputes amb la seva germana Anna Maria, a la qual considerava culpable del seu matrimoni, enmalaltí de gota i morí el 9 de juliol de 1737 a la ciutat de Florència.
A la seva mort s'extingí la dinastia dels Mèdici governants de la ciutat de Florència, passant el govern d'aquesta ciutat i del Gran Ducat de Toscana a mans de Francesc III de Lorena. Aquest sepultà les restes de Joan Gastó en lloc de la "Capella dels Prínceps" de la Basílica de Sant Llorenç ho feu en una cantonada amabada de darrera l'altar de la Cripta de la Capella dels Mèdici.

Cosme III de Mèdici

Cosme III de Mèdici o Cosme III de Toscana ( Florència, Gran Ducat de Toscana 1642 - íd. 1723 ) fou un membre dels Mèdici que va esdevenir Gran Duc de Toscana entre 1670 i 1723.

Orígens familiars

Va néixer el 14 d'agost de 1642 a la ciutat de Florència sent el fill primogènit del Gran Duc Ferran II de Mèdici i Victòria della Rovere. Fou nét per línia paterna de Cosme II de Mèdici i Maria Magdalena d'Àustria, i per línia materna de Frederic Ubald della Rovere i Clàudia de Mèdici. Fou germà del cardenal Francesc Maria de Mèdici.

Educació

Si bé el seu pare, persona interessada en la ciència i la literatura, hauria desitjat donar al seu fill una educació laica i científica, va cedir a les pressions de la seva esposa, dona beata, que exigí per a l'hereu una educació religiosa.
Aquesta elecció es va revelar desastrosa per al jove príncep i conseqüentment per a l'estat: Cosme va desenvolupar de fet un caràcter extremadament beat i la seva religiositat va arribar nivells patològics. Des de jove va rebutjar tots els passatemps i divertiments dels seus coetanis (la caça, el teatre, l'equitació) dedicant-se solament a les pràctiques devocionals, pelegrinatges i cants religiosos.
No obstant això, no va ser immune als interessos científics, que van caracteritzar a tota la branca granducal dels Mèdici. En particular, es va interessar per les ciències naturals, la botànica i la zoologia. Va patrocinar al metge Francesco Redi i, en les seves viles fora de la ciutat, es va dedicar a col•leccionar espècies botàniques i animals provinents de terres llunyanes, amb particular atenció, per les aberracions, el tòrrid i el grotesc molt al gust dels ideals barrocs, amb col•leccions de plantes i animals deformes. Una part de la seva col•lecció es troba avui en el Museu Nacional d'Antropologia i Etnologia de Florència, mentre queden traces pictòriques o arquitectòniques de les seves col•leccions a les viles mediceas de la Topaia i dell'Ambrogiana.

El difícil matrimoni

El 1658 el gran duc Ferran II II va iniciar alguns sondejos a les corts europees amb l'objectiu de buscar una esposa al jove Cosme, esperant que el matrimoni pogués desprendre al seu fill del seu extremada religiositat. Al final l'escollida, després de llargs intents i maniobres protagonitzades pel cardenal Mazzarino (que desitjava el suport dels Mèdici per a les seves aspiracions a esdevenir papa) i Piero Bonsi, un frare toscà resident a París, va ser Margarida Lluïsa d'Orleans, filla de Gastó d'Orleans i Margarida de Lorena, neboda de Lluís XIII de França i cosina de Lluís XIV de França.
L'únic beneficiari del matrimoni, celebrat el 20 de juny de 1661 a la catedral de Florència, va ser Bonsi, el qual fou nomenat bisbe de Besiers i després cardenal com a recompensa pels seus esforços. El matrimoni, però, va ser un complet desastre, tant per a Mazzarino, mort aquell mateix any, com per als dos esposos. No era de fet possible esperar un bon resultat de la unió entre el beat i misàntrop Cosme i Margarida Lluïsa, dona culta, graciosa, de caràcter alegre i acostumada a l'entorn festiu de la cort francesa. El seu matrimoni de va caracteritzar pels continus litigis entre els cònjuges, per les fugides de la princesa a les viles dels Mèdici de Poggio a Caiano i Lappeggi; pels continus viatges de Cosme per Europa per a allunyar-se de la seva dona, i per breus períodes de reconciliació, durant els quals van néixer tres fills:

Els anys de regnat

El maig de 1670, a la mort de Ferran II de Mèdici, Cosme fou nomenat Gran Duc de Toscana. Els primers anys de regnat no van ser decebedors: el nou sobirà es va interessar personalment per l'administració i les finances de l'estat, animant als seus súbdits a dirigir-se a elll directament per a qualsevol petició. Aquest sistema no va durar molt i el nou gran duc va preferir tornar a les seves ocupacions religioses, mentre esclatava un forta rivalitat entre la gran duquessa i la gran duquessa mare pel poder.
El 1672 Margarida Lluïsa abandonà per a sempre el Palau Pitti per a refugiar-se a la vila de Poggio a Caiano i, el 1675 retornà definitivament a França on va morir el 1721. Els successius anys de govern de Cosme III van estar caracteritzats per la seva religiositat patològica, que va dur a la Toscana a la vora de la ruïna: es recorden, entre les decisions més extravagants, l'ordre de treure de l'Església de San Giovannino degli Scolopi l'espasa i l'elm de Guglielmino Ubertini, el bisbe guerrer de la diòcesi d'Arezzo mort a la batalla de Campaldino el 1289, que es trobava allí des dels temps de la batalla, perquè el gran duc no considerava convenient recordar a un bisbe dedicat a les armes; el retir de l'altar de la catedral de Florència de l'escultura de Baccio Bandinelli que representava a Adam i Eva nus perquè la considerava pornogràfica, i la prohibició de celebrar l'antiga festa del Calendimaggio.
Al costat d'aquestes disposicions ridícules però innòcues es van prendre altres de condicions encara més greus: es recorden els edictes contra els jueus, que fins a aquell moment havien gaudit a la Toscana, i especialment a Livorno, d'una gran tolerància (es va arribar a prohibir qualsevol contracte entre famílies catòliques i hebrees), i que van arribar a pressions inaudites per a induir-los al baptisme; la institució del Ufficio del Decoro Pubblico, dotat d'una guàrdia especial contra les prostitutes, els "amors il•lícits" i els sodomites; i una forta pressió fiscal sobre el poble.
Enfront de tanta pietat religiosa, feien contrast les exorbitants despeses del gran duc, finançats amb sempre noves taxes que gravaven sobre el poble (i on els religiosos estaven exempts), del fast de la cort amb la finalitat d'aparentar enfront dels visitants estrangers. Així destaca una gran festa en honor del rei Frederic IV de Dinamarca el 1709.
Cosme III havia tingut sempre a més l'ambició de transformar el gran ducat en regne. Per aquest motiu la major part dels ingressos s'anaven en despeses de representació. La correspondència de Cosme III amb els seus ambaixadors en Madrid, París, Viena i Londres va estar dominada per la mania d'obtenir l'anomenat "tractament regi" (aquest tractament consistia exclusivament en el fet que ell, de cara als altres reis, no hauria de treure's el barret). Quan Víctor Amadeu II de Savoia, sent solament un duc, va obtenir el dret al tractament regi, Cosme III va caure en una veritable i pròpia malaltia, inundant a les corts europees amb cartes de protesta en les quals afirmava que, en la jerarquia italiana, el Gran Ducat de Toscana sempre havia estat per davant del Ducat de Savoia. Finalment, per a Cosme III va ser com haver vençut en una guerra quan des de Viena, va ser autoritzat a usar la corona reial i fer-se anomenar "altesa reial", però en el transcurs de la seva vida va haver de solucionar diversos incidents diplomàtics amb els estats que contestaven el seu tractament regi. A més, no va deixar de gastar grans quantitats fins que va obtenir del papa el títol honorífic de "Canònic del Laterà".

La descendència

Fallida va ser també la seva política lligada al matrimoni dels seus fills: el 1689 Cosme III va obligar al seu fill primogènit, Ferran de Mèdici, a casar-se amb la princesa Violant Beatriu de Baviera, matrimoni infeliç que no va tenir fills: a part de l'hostilitat de Ferran vers a la seva dona, es va afegir la sífilis que l'hereu va contreure a Venècia i que el va dur a la demència i posteriorment a una prematura mort. Anna Maria Lluïsa de Mèdici va tenir un matrimoni feliç, però no tingué hereus, i el seu últim fill i herey, Joan Gastó I de Mèdici, tampoc aconseguí donar un hereu a la família.
Enfront del perill d'una possible extinció de la dinastia Mèdici, Cosme III va intentar un moviment desesperat, obligant al seu propi germà, Francesc Maria de Mèdici, a abandonar els hàbits cardenalicis i casar-se amb la princesa Elionor Lluïsa Gonzaga. La seva edat avançada i la seva precària salut tampoc aconseguiren aportar un hereu a la família.

El problema de l'extinció de la casa

Amb la mort del primogènit Ferran (1713) i sent impensable que Joan Gastó I pogués tenir fills a causa de la seva suposada homosexualitat, la qüestió de la successió al tron del Gran Ducat de Toscana es va convertir en una qüestió europea, també pel fet que bona part del territori toscà, com l'antiga República de Siena i les capitanies de la Lunigiana, eren feus imperials.

Cosme III va proposar llavors que, a la seva mort, fos restaurada l'antiga República de Florència. El projecte va ser aprovat pel el Regne Unit i les Províncies Unides, però el gran duc va portar a terme una imprevista marxa enrere, nomenant hereva a la seva filla Anna Maria Lluïsa en cas de mort de Joan Gastó. Aquest va ser l'inici d'una desesperada temptativa entre Cosme III i les potències europees que certament no consideraven dignes les propostes del vell gran duc. El 1718, després d'infinites temptatives en les quals van ser exclosos els diplomàtics dels Mèdici, va ser establert amb el Tractat de Londres que sense hereus legítims els Gran Ducat passés a Carles de Borbó. Al vell Cosme III li va ser negada fins i tot la petita satisfacció de rebre els Estat dels Presidis i el Principat de Piombino, territoris que havia demanat com contrapartida per a donar la seva conformitat al tractat.
Finalment Cosme III va morir el 31 d'octubre de 1723 a la ciutat de Florència.

Ferran I de Mèdici

Ferran I de Mèdici o Ferran I de Toscana ( Florència, Ducat de Florència 1549 - íd. 1609 ) fou un membre de la família Mèdici que va esdevenir Gran Duc de Toscana entre 1587 i 1609.

Fou germà, entre d'altres, dels Grans Ducs Francesc I i Ferran I de Mèdici; d'Isabella de Mèdici, casada amb Paolo Giordano I Orsini; de Maria de Mèdici; i de Lucrècia de Mèdici, casada amb Alfons II d'Este.

Vida religiosa
Va ser ordenat cardenal de l'Església Catòlica el 1562, amb 14 anys d'edat, i a Roma creà la Vil•la Mèdici, on adquirir nombroses obrs d'art. Va retenir aquest càrrec fins i tot en ser nomenat Gran Duc de Toscana el 1587, renunciant a ell el 1589, any en el qual es va casar.

Gran Duc de Toscana
A la mort del seu germà gran, Francesc I de Mèdici, ocorreguda l'octubre de 1587, fou nomenat hereu i successor, esdevenint Gran Duc de Toscana. Oposat al su germà, fou accessible i generós i governà de indulgent, restablint el sistema judicial i preocupant-se sincerament pel benestar dels seus súbdits. Durant el seu govern, Toscana va ressuscitar i va recuperar la independència perduda davant el sotmetiment al Sacre Imperi Romanogermànic.
Ferran I va fomentar el comerç i va obtenir grans riqueses a través dels bancs dels Mèdici, que estaven presents en les majors ciutats d'Europa. Va promulgar un edicte de tolerància vers els jueus i els heretges, de manera que Livorno es va convertir en un port d'acollida dels jueus espanyols, expulsats de la península Ibèrica el 1492, així com per a altres forasters perseguits. Va millorar el port d'aquesta ciutat, que el seu pare havia construït, alhora que va desviar part del curs del riu Arno en un canal anomenat Naviglio, a través del qual va estimular el comerç entre Florència i Pisa. Va fomentar un projecte d'irrigació a la Val di Chiana, que va permetre conrear les planes d'al voltant de Pisa i Fucecchio, així com a la Val di Nievole.
Respecte a la seva política exterior, va intentar alliberar Toscana de la dominació espanyola. Després de l'assassinat d'Enric III de França el 1589, va donar suport al futur Enric IV de França en les seves disputes amb la Lliga Catòlica. Ferran I va deixar diners al rei francès i, juntament amb el papa Gregori XIII, fou un dels principals instigadors de la seva conversió al catolicisme. La relació entre els dos posteriorment es refredà, esforçant-se Ferran I a mantenir la seva independència. Va donar suport a Felip II de Castella en la seva campanya a Algèria, i al Sacre Imperi Romanogermànic contra l'amenaça dels turcs otomans. Va obtenir finalment el reconeixement oficial de la seva possessió sobre Siena, ciutat que el seu pare havia conquistat.

També va enfortir la flota toscana, assistint a importants victòries sobre els pirates berberiscos (1607), i vencent a una flota superior dels otomans a l'any següent.

Francesc I de Mèdici

Va néixer el 25 de març de 1541 a la ciutat de Florència sent el segon fill, el primer mascle, del duc Cosme I de Mèdici i Elionor de Toledo.
Ascens al poder

A la mort del seu pare, ocorreguda l'abril de 1574, fou nomenat Gran Duc de Toscana, si bé a diferència del seu pare, que sabé mantenir la independència del Gran Ducat, el seu govern estigué sopeditat a la voluntat imperial. De caràcter despòta, incrementà molt els impostos per poder fer front a les demandes provinents de l'Imperi.

Creà un centre manufacturer especialitzat en porcellana i gres, si bé aquests centres no prosperaren fins a després de la seva mort. Continuà amb la tradició de patricini de les arts, creant el Teatre Mèdici i fundant l'Accademia della Crusca. A l'igual que el seu pare fou un apassionat de l'alquímia.
Francesc I morí el 19 d'octubre de 1587, el mateix dia que Bianca Cappello, a la ciutat de Florència, sent enterrat a la Basílica de Sant Llorenç d'aquesta ciutat. La mort dels dos esposos el mateix dia feu pensar d'una mort per enverinament i no pas per malària, raons oficials de la mort. A la mort sense descendents masculins fou succeït pel seu germà Ferran I de Mèdici.

Cosme I de Mèdici

Omnipresent a Florència, Entre les seues moltes realitzacions es troba la creació dels Uffizi, edifici originalment concebut per ser la seu del govern, i que avui dia és un dels museus d'art més importants del món. També va acabar el Palau Pitti com a residència de la família Mèdici i va crear els magnífics Jardins de Boboli, darrere del palau. Va ser un gran mecenes, i va donar suport entre d'altres als pintors i escultors Vasari, Benvenuto Cellini, Pontormo, Bronzino, a l'arquitecte Lanci i als historiadors Scipione Ammirato i Benedetto Varchi. A la Piazza della Signoria - principal plaça de Florència - hi ha una gran estàtua eqüestre de Cosme de Mèdici, feta l'any 1598 per Giambologna.
Va ser també un gran apassionat de l'alquímia, afecció que va heretar de la seua àvia Caterina Sforza.

Cosme I de Mèdici ( Florència, República de Florència 1519 - Villa di Castello, Gran Ducat de Toscana 1574 ) va ser duc de Florència des de 1537 fins el 1569, moment en el que va esdevenir Gran Duc de Toscana fins a la seva mort.
Va nàixer el 12 de juny de 1519 a la ciutat de Florència, fill del famós condottiere Giovanni dalle Bande Nere de Forlì i de Maria Salviati. Per línia paterna fou nét de Giovanni de Mèdici i Caterina Sforza, i per línia materna de Jacopo Salviati i Lucrècia de Mèdici.
Duc de Florència
Va ascendir al poder als disset anys d'edat, quan el duc Alexandre de Mèdici fou assassinat l'any 1537 a mans del seu parent Lorenzino de Mèdici. Atés que tots els descendents varons d'Alexandre eren il•legítims, fou escollit Cosme I, pertanyent a una branca de la família Mèdici i que havia residit habitualment a Mugello, per la qual cosa era pràcticament desconegut a Florència. No obstant, la major part dels personatges influents de la ciutat li van fer costat, en alguns casos potser esperant poder manipular-lo atesa la seua curta edat. Però com va dir Benedetto Varchi en una frase que s'ha fet cèlebre «El golafre en feia un compte i el taverner en feia un altre» [1] . Cosme I va mostrar-se tenaç, astut i ambiciós, i aviat va rebutjar la clàusula que havia signat i que el sotmetia massa al poder del consell dels Quaranta-vuit.
Quan els exiliats florentins van assabentar-se de la mort d'Alexandre, van aliar-se amb França i amb els veïns enemics de Florència. Durant aquesta època, Cosme I va tenir una filla il•legítima, Bia (1537-1542), que va ser retratada poc abans de la seua prematura mort per Bronzino [2] .
A finals de juliol de 1537 els exiliats van marxar sobre la Toscana sota el comandament de Bernardo Salviati i Piero Strozzi. Quan Cosme va assabentar-se que s'acostava l'enemic va enviar-hi les seues millors tropes, sota el comandament d'Alessandro Vitelli. Els exèrcits es van enfrontar a Montemurlo, una fortalesa que havia pertangut als Nerli. Després de vèncer l'exèrcit dels exiliats, Vitelli va atacar la fortalesa, on Strozzi i un grapat dels seus companys s'havien refugiat. La fortalesa va caure en qüestió d'hores i Cosme va poder celebrar així la seua primera victòria. Els presoners prominents van ser decapitats a la Piazza o al Bargello. El cos de Filippo Strozzi va ser trobat al costat d'una espasa tacada de sang i amb una nota que citava palaules de Virgili, però hom creu que el seu pressumpte suïcidi va ser una farsa.
Al juny de 1537 Cosme va ser reconegut com a cap de l'estat Florentí per l'emperador Carles V, a canvi de la seua ajuda contra França en el curs de les Guerres d'Itàlia. Amb aquesta jugada, Cosme va poder restaurar fermament el poder dels Mèdici, que haurien de governar Florència fins a la mort del darrer dels Grans Ducs, Joan Gastó de Mèdici (1671-1737).
De seguida, Cosme es va fixar en la República de Siena. Amb el suport de l'emperador va vèncer els senesos a la Batalla de Marciano (1554), i va sotmetre a setge la ciutat. Malgrat la desesperada resistència dels ciutadans de Siena, el 17 d'abril de 1555, després d'un setge de 15 mesos, la ciutat va caure: la població va disminuir des de quaranta mil a vuit mil habitants. L'any 1559 va ser anexionat als territoris de Cosme el darrer reducte senès: Montalcino.
Gran Duc de Toscana
L'any 1569 es va constituir el Gran Ducat de Toscana, sent-ne escollit el primer Gran Duc. Va ser un generós mecenes d'artistes i va desenvolupar l'armada florentina, que participaria a la batalla de Lepant, i que va confiar a la seua nova creació, l'Orde Militar de Sant Esteve. També va ser un actiu promotor d'infraestructures militars en un intent de protegir el seu Estat del freqüent pas d'exèrcits estrangers (en són exemples les noves fortaleses de Siena, Arezzo o Sansepolcro; les noves muralles de Pisa i Fivizzano; i els fortins de Portoferraio, a l'illa d'Elba, i Terra del Sole). A canvi de l'ajuda financera que va prestar a Carles V va aconseguir la retirada de la Toscana de les guarnicions imperials espanyoles, el que va ajudar a disminuir l'àmplia influència espanyola a Itàlia.
Cosme era un governant despòtic, que a més va gravar la població amb feixucs impostos per finançar els seus projectes. Per a evitar els atemptants contra la seua persona va crear una guàdia personal de mercenaris suïssos. L'any 1548 va fer assasinar a Venècia al seu parent Lorenzino, el darrer Mèdici aspirant al tron de Florència.
En els últims 10 anys del seu regnat, enfonsat per la mort de dos dels seus fills a causa de la malària, Cosme va delegar el poder en el seu fill i successor Francesc. Va retirar-se a la seua Vil•la de Castello, a la rodalia de Florència, on morí el 21 d'abril de 1574. Està enterrat a la Basílica de Sant Llorenç de Florència.

Girolamo Savonarola

No es Medici, pero no s'han pot deslligar tampoc. Girolamo Savonarola va nàixer en Ferrara el 21 de setembre de l'any 1452 i morí en Florència el 23 de maig de 1498.

Savonarola era un monjo dominic, predicador italià, confessor de Lorenzo de Mèdici i Pico della Mirandola, organitzador de fogueres de vanitat on els florentins estaven convidats a anar a cremar les seues pertinències més luxoses, però també els llibres de Bocaccio i Petrarca. Predica contra el luxe, la recerca del benefici, la depravació dels poderosos i l'Església, la recerca de la glòria.

Fou un dels precursors de la Reforma protestant.

En predir que un nou Cir travessaria el país per posar-hi ordre, l'entrada de l'armada francesa de Carles VIII en Toscana en 1494 confirmà el seu vaticini.

Les seues crítiques violentes contra els Mèdici acusant-los de corrupció, van contribuir a l'expulsió de Piero de Mèdici pels florentins el 1495.

A causa dels seus atacs contra el papa Alexandre VI va rebre l'excomunió i més tard, en haver estat lliurat a Roma per la burgesia florentina, fou condemnat a la foguera per un tribunal la Inquisició.

Giovanni de Mèdici (della banda nera)

Quan visites els uffizi, al carrer tens la galeria de les estàtues representant les persones importants relacionades amb la ciutat de Florència, i n’hi havia una que sempre m’havia preguntat, qui deu ser, Giovanni della banda nera, una estàtua que mira cap al riu Arno. Avui ho se........

Giovanni dalle Bande Nere, també conegut amb el seu nom de naixement Joan de Mèdici, ( Forlì, Estats Pontificis 1498 - Màntua, Ducat de Màntua 1526 ) fou un condottiero italià del Renaixement pertanyent a la família Mèdici.

Va néixer el 5 d'abril de 1498 a la ciutat de Forlì fill de Giovanni de Mèdici i Caterina Sforza. Fou nét per línia paterna de Pierfrancesco di Lorenzo de' Medici i Laudomia Acciajuoli, i per línia materna del duc Galeàs Maria Sforza.
Des de ben jove va mostrar una gran aptitud per a activitats físiques i de combat, aprenent esgrima i hípica. Als 12 anys va cometre el seu primer assassinat i a causa del seu comportament fou expulsat dues vegades de Florència.
Giovanni es va fer condottiero, prestant els seus serveis al papa Lleó X, cosí de la seva mare, i va rebre el su baptisme de foc als 18 anys, en la guerra contra el duc Francesc Maria I della Rovere, al qual vencé. A la mort de Lleó X, ocorreguda el 1521 afegí a la seva insígnia unes bandes negres, en senyal de duel pel seu protector i parent, d'aquí el seu apel•latiu de Giovanni delle Bande Nere i el de la seva esquadra mercenària, les Bandes Negres.

Després d'una curta, però il•lustre vida militar, Giovanni morí a causa de la gangrena a la ciutat de Màntua el 30 de novembre de 1526, després d'una batalla prop de Governolo contra les tropes imperials.

Llorenç de Pierfrancesco de Mèdici

Amb Caterina de Medici tanco la part del Medici descendents de Cosme el vell. De fet n’hi van haver molts mes, jo nomes m’he limitat a escollir-ne una de cada generació, tal com faré ara amb la branca descendents de Llorenç el vell, germà de Cosme. No son menys interessant, però segurament no tant coneguts com els primers. Es que la primera branca... regents de França, papes, grans mecenes, espectacular realment.

Llorenç de Pierfrancesco de Mèdici va néixer el 4 d'agost de 1463 a la ciutat de Florència sent el fill primogènit de Pierfrancesco de Llorenç de Mèdici i Laudomia Acciajuoli. Fou nét per línia paterna de Llorenç de Mèdici el Vell i Ginevra Cavalcanti. Fou germà de Giovanni de Mèdici.

A la mort del seu pare, fet ocorregut el març de 1469, fou tutoritzat juntament amb el seu germà per Llorenç el Magnífic, i va estudiar al costat de figures com Marsilio Ficino i Agnolo Poliziano.

El 1483 inicià la seva carrera diplomàtica representant la República de Florència davant el Regne de França. Posteriorment la relació amb Llorenç el Magnífic es deteriorà per motius econòmics, ja que aquest es negà a retornar el patrimoni de Llorenç i el seu germà. A la mort del Magnífic es posicionà en la facció contrària del seu successor, Pere II de Mèdici, sent exiliat de la ciutat el 1494. Després de la invasió de la península Itàlica realitzada per Carles VIII de França aquell mateix any aconseguí retornar a Florència. En aquesta ciutat donà suport a Girolamo Savonarola, el qual havia instaurat una autèntica república i havia expulsat Pere II del poder. Fou Savonarola qui li donà l'apel•latiu de Il Populano (en català: "el Popular").

A la mort de Savonarola fou un dels candidats a rebre el control de la República, si bé refusà l'oferiment. Morí el 20 de maig de 1503 en aquesta ciutat.


Lorenzo es va convertir en un dels més destacats mecenes del Renaixement, sent considerat per molts com l'hereu cultural de Llorenç el Magnífic. Protegí artistes de la talla de Sandro Botticelli, Michelangelo Buonarroti, Filippino Lippi, Bartolomeo Scala, i el 1494 va fundar un taller de ceràmica a la Vil•la Mèdici de Cafaggiolo.
Llorenç il Popolano és conegut per haver encarregat a Sandro Botticelli dues de les seves obres més importants, l'Al•legoria de la primavera i El naixement de Venus, aquesta última una de les més famoses pintures del Renaixement.

Giulio di Medici i el saqueig de Roma (1527)

Les tropes que defensaven Roma no eren massa nombroses, consistint en 5.000 milicians comandats per Renzo da Ceri, a més de la Guàrdia Suïssa. Les fortificacions de la ciutat incloïen la ressistent Muralla Aureliana, i comptaven amb una bona força d'artilleria, de la qual careixia l'exèrcit imperial. El duc Carles necessitava conquerir la ciutat ràpidament, per a evitar quedar atrapat entre la ciutat assetjada i les forces de la Lliga.

El 6 de maig, l'exèrcit imperial va atacar els murs al Gianicolo i al turó Vaticà. El duc Carles va ser ferit de mort en l'assalt, suposadament per Benvenuto Cellini. La mort del darrer cap respectat pels soldats va provocar que l'últim rastre de contenció desapareguera entre la tropa, i l'exèrcit va capturar fàcilment la ciutat el mateix dia. Una de les gestes més notables de la Guàrdia Suïssa va ocórrer en l'enfrontament. Gairebé tots els seus membres van ser massacrats per l'exèrcit imperial en les escales de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. De 189 guàrdies, només 42 hi van sobreviure, però el seu valor va possibilitar que el papa Climent VII puguera fugir sà i estalvi pel passetto di Borgo, un passadís secret que encara uneix la Ciutat del Vaticà amb el Castel Sant'Angelo.

Després de l'execució de vora 1.000 defensors, va començar el pillatge. Esglésies i monestirs, però també palaus dels prelats i cardenals, van ser destruïts i espoliats de qualsevol objecte preciós. Monges i altres dones van ser violades lliurement; els homes van ser torturats i assassinats. Fins i tot els cardenals pro-imperials van haver de pagar per a salvar les seues riquesses de la rapinya dels soldats. El 8 de maig, Pompeo Cardinal Colonna, un enemic personal de Climent, va aplegar a la ciutat. Anava acompanyat per camperols de les seues propietats, vinguts per a venjar-se'n dels previs saquejos als que havien estat sotmesos per ordre del Papa. No obstant això, Colonna va sentir-se colpit pel despietat estat de la ciutat, i va hostatjar al seu palau alguns ciutadans romans.

Després de tres dies de pillatge, Philibert va ordenar el cessament del saqueig, però hi van obeir ben pocs soldats. Mentrestant, Climent continuava presoner al Castel Sant'Angelo. Francesco Maria della Rovere i Michele Antonio de Saluzzo van arribar amb algunes tropes l'1 de juny a Monterosi, al nord de la ciutat. Llur capteniment, probablement massa caut, els va impedir obtenir una fàcil victòria sobre els ara completament indisciplinats soldats imperials. El 6 de juny, Climent es va rendir, i va accedir a pagar un rescat de 400.000 ducats a canvi de la seua vida; a més de la cessió de Parma, Piacenza, Civitavecchia i Mòdena al Sacre Imperi Romanogermànic (tot i que només la darrera havia estat ocupada de fet). Alhora, Venècia va treure profit de la situació capturant Cervia i Ravenna, amb Sigismondo Malatesta tornat a Rimini.

Conseqüències

Carles V es va trobar molt amoïnat i impotent per aturar les seues tropes, però per altra banda no li va desagradar el fet que aquest colp havia estat decisiu en la seua lluita contra el Papat, arribant fins i tot a empresonar al Papa. Climent VII passaria la resta de la seua vida intentant evitar qualsevol enfrontament amb Carles V, rebutjant qualsevol decisió que puguera desagradar-li (per exemple, va refusar l'anulació matrimonial d'Enric VIII d'Anglaterra i Caterina d'Aragó, que era tia de Carles).

El saqueig va marcar el final del Renaixement a Roma, va danyar el prestigi del Papat i va deixar les mans lliures a Carles V per a actuar en contra de la Reforma a Alemanya. No obstant això, Martí Luter va comentar: "Crist regna de tal manera que l'Emperador que persegueix Luter a causa del Papa es veu forçat a destruir el Papa a causa del Luter" (LW 49:169).

En commemoració del Saqueig i de la valentia de la Guàrdia Suïssa, els nous membres de la Guàrdia juren el seu càrrec el 6 de maig de cada any.

Giulio di Medici

Giulio di Medici ( Florència, República de Florència 1478 - Roma, Estats Pontificis 1534 ) fou un membre dels Mèdici que va esdevenir senyor de Florència entre 1519 i 1523, i que posteriorment fou papa de Roma amb el nom de Climent VII.
Orígens familiars

Va néixer el 26 de maig de 1478 a la ciutat de Florència, sent fill il•legítim de Julià de Mèdici i Fioretta Gorini. Fou nét per línia paterna de Pere I de Mèdici i Lucrezia Tornabuoni, nebot de Llorenç el Magnífic i cosí del papa Lleó X.

El seu pare va morir abans que ell nasqués, durant la conspiració dels Pazzi, i al néixer va ser reconegut com a fill legítim de Giuliano (en una butlla emesa l'any 1513 per Lleó X) i educat pel seu oncle Llorenç. Aquell mateix any fou nomenat arquebisbe de Florència, càrrec que va ocupar fins el 1523.
Quan el seu cosí Giovanni di Medici va esdevenir Papa, amb el nom de Lleó X, el va nomenar cardenal el 23 de setembre de 1513, sent consagrat el 29 de setembre, i el va convertir en un dels seus consellers, esdevenint un dels homes més influents de la Cúria roman.

El 1519, a la mort del seu parent Llorenç II de Mèdici sense fills mascles fou nomenat senyor de Florència, abandonant el càrrec el 1523 per esdevenir papa.
Pontificat

La posició influent que va mantenir durant el pontificat d'Adrià VI fou determinant per la seva posterior elecció com a papa, fet ocorregut el 26 de novembre del 1523.

Antecedents

Va fracassar tant en la política com en la religió, segurament pel seu caràcter indecís, les seves arriscades apostes polítiques i els interesos de la seva famiía, circumstàncies que el van convertir en el més desgràciat dels Papes, com va dir l'històriador Ferdinand Gregorovius.
El 1521, poc abans de morir Lleó X, les tropes aliades del Papa i l'emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, amb l'ajuda d'Anglaterra, havien expulsat els francesos de Milà. El rei Francesc I es va proposar recuperar la ciutat, però va ser derrotat i fet presoner per Carles V a la batalla de Pavia (1525). Reclòs a Espanya, va obtenir la llibertat a canvi de la firma del Tractat de Madrid (1526), pel qual els Habsburg recuperaven el ducat de Borgonya i el rei francès renunciava a qualsevol pretenció sobre Itàlia i Flandes.


Amenaça real

El desastre francès a Pavia traspassava a la Monarquia Hispànica l'hegemonia a la península Itàlica, cosa que va inquietar Climent VII, que veia com Carles V es convertía en l'amo de gran part de la península i constituía una amenaça potencial pel predomini dels Estats Pontificis i pels interessos de la seva família, els Mèdici, al front de Florència. Va actuar seguint la tàctica que Juli II havia utilitzat contra els francesos, aplicant-la contra els espanyols: aliar-se amb uns per desfer-se dels altres.
Així doncs, Climent VII va buscar l'ajuda de Francesc I, a qui va animar a trencar el Tractat de Madrid, que li impedia intervenir a Itàlia, alegant que allò que es firma sota coacció no té valor. Amb el perdó papal legitimant la seva resistència, Francesc I va formar el 22 de maig de 1526 la Lliga de Cognac (també coneguda coma Lliga Clementina) per fer front a l'emperador, integrada pels Estats Pontificis, França, Venècia i Florència.
Carles V, sentint-se estafat per Climent VII, li va demanar explicacions que mai se li van donar. Els enviats de l'emperador, sentint-se defraudats, van unir les seves forces als Colonna, van entrar a la ciutat i van tancar al Papa al castell Sant'Angelo. Carles no va aprovar l'acció, però li va servir per que el pontífex li prometés fidelitat i segellés una pau de compromís, únida al pagament de 60.000 ducats. Aquell que havia conveçut a Francesc I que els tractats firmats per coacció no lliguen a la consciència, no va actuar pas en desacord amb la seves idees, negant-se a pagar i empenyent la lliga a actuar rapidament.
Davant de l'amenaça, Carles V va enviar a Itàlia un potent exèrcit per defensar les seves possessions, format per mercenaris professionals espanyols, italians i sobre tot alemanys, comandats per Carles de Borbó, un revel francès que s'havia canviat al bàndol imperial, auxiliat per l'alemany Georg von Frundsberg. Degut a la crisi de les finances de Carles V, els 45.000 mercenaris que hi havia a Itàlia van deixar de rebre els seus salaris durant dos mesos, a més de patir escassetat d'aliments i d'avituallament. Això va provocar que amenacessin amb amotinar-se i deixar de lluitar i quan els va arribar la noticia de què Climent havia de pagar una gran suma i s'hi negava, van començar a veure el Vaticà com la solució de les seves penúries i Roma com una font inesgotable de riquesa que tenien a l'abast. Les tropes alemanyes eren, majoritàriament, luteranes i el seu cap, Frundsberg, un visceral antipapista que va despertar en els seus homes un sentiment de croada contra l'anticrist en la persona del Papa, tenint Carles de Borbó una oportunitat d'or per animar als seus homes de marxar sobre Roma i cobrar-hi els salaris endarrerits. El 6 de maig de 1527, les tropes imperials van assaltar Roma, i durant l'atac va morir Carles de Borbó, deixant a les tropes sense lideratge i mogudes per l'avaricia, que van saquejar la ciutat. Climent VII es va refugiar al castell de Sant'Angelo, on va esdevenir presoner durant set mesos. Per obtenir la llibertat va haver de pagar una gran quantitat de diners, 400.000 ducats.
Carles V va negar qualsevol implicació en el Saqueig de Roma, si més no, això és el que va dir, però el resultat va ser que el Papa es va trobar derrotat, humiliat i presoner i es va veure obligat a canviar les seves aliances. A més a més, necessitava l'ajuda de Carles per aturar l'expansió del luteranisme al Sacre Imperi i per restituir els Mèdici, que havien estat expulsats del poder a Florència. Climent va cedir a totes les condicions de l'emperador i va entregar-se a la seva causa com un aliat fidel. Carles, per la seva banda volia guanyar-se el Papa perquè aquest havia de posicionar-se en el procés de divorci de Caterina d'Aragó, tieta de l'emperador, amb Enric VIII d'Anglaterra, que es volia casar amb Anna Bolena.

Final del pontificat

El juny de 1529 Climent i Carles van firmar el Tractat de Barcelona, que va marcar la pau, tot i que a vegades força precària, entre l'imperi i el pontificat.
El Papa va mantenir a partir de llavors, una política d'acontentar l'emperador i per aquest motiu el 24 de febrer de 1530 el va coronar en una cerimònia molt hostentosa a Bolonya, i per una altra banda es va negar a permetre el divorci entre Enric VIII i Caterina d'Aragó. Les seqüeles d'aquesta decisió van ser que Enric VIII va tallar els seus lligams amb el catolicisme, va crear l'Església Anglicana i se'n va proclamar líder espiritual, amenaçant amb la mort els seus subdits que no és convertissin.
Francesc I, per la seva banda va emprendre noves accions contra l'emperador i Anglaterra el va recolzar en la seva lluita, ja que estava politicament en contra de l'imperi i de Roma. Al final Climent va donar per acabada la seva col•laboració amb Carles, que es tornava a fer massa poderós a Itàlia i buscant el favor del monarca francès va casar la seva neboda, Caterina de Mèdici, amb l'hereu de Francesc I, el futur Enric II de França.
L'aliança del Papa amb Francesc I no li va servir de res, ja que l'exèrcit imperial, ara comandat per Andrea Doria, va derrotar els francesos provocant la firma forçosa de la pau de de Crépy el 1544. Climent, però, no va gaudir d'aquesta pau, ja que morí el 25 de setembre d'aquell mateix any, sent enterrat a l'Església de Santa Maria sopra Minerva.

Les Guerres de Religió i els Hugonots

Els hugonots van sofrir persecució des del començament de la Reforma Protestant, però el rei Francesc I de França (que va regnar de 1515 - 1547), els va protegir de les polítiques parlamentàries que s'havien planejat per a exterminar-los. Després de l'Afer de Placards de 1534, el rei va canviar d'opinió, i va permetre'n la persecució, que va ser feroç. El nombre d'hugonots, però, va créixer ràpidament entre 1555 i 1562, principalment entre els nobles i els habitants de les grans ciutats. Els opositors al moviment aleshores van anomenar "hugonots" als membres d'aquest moviment, però ells es van referir a si mateixos com a "reformats". El 1562 el nombre d'hugonots va arribar als dos milions, especialment al sud i centre del país. En aquest any es va proclamar l'Edicte d'Orleans, que declarava la fi de la persecució, però la tensió augmentava amb la violència als carrers.

Les Guerres de Religió a França van començar amb la massacre a Vassy l'1 de març de 1562. Els hugonots es van transformar en un moviment polític, després d'això. Els predicadors protestants van agrupar un potent exèrcit, sota el lideratge de l'almirall Gaspard de Coligny. Enric III de Navarra i la Casa de Borbó es van aliar als hugonots, donant recursos al moviment, el qual va tenir 60 ciutats fortificades i va ser una amenaça seriosa per la corona catòlica i al poder de París.

Durant la Massacre del dia de Sant Bartomeu (24 d'agost de 1562), més de 70.000 hugonots van ser assassinats. Es va signar l'amnistia el 1573, però l'any següent va començar una altra guerra que va acabar quan Enric III de Navarra, llavors rei de França, es va convertir al catolicisme, i va proclamar l'Edicte de Nantes, el qual donava igualtat de drets als protestants i als catòlics, per bé que declarava el catolicisme com a religió oficial de l'estat i en protegia llurs interessos atès que prohibia la fundació de noves esglésies protestants en àrees controlades per catòlics.

Caterina de Mèdici

Caterina de Mèdici, ( Florència 1519 - Blois 1589 ) fou una princesa italiana; comtessa d'Alvèrnia (1519-1589); reina consort de França (1547-1559) i regent de França (1560-1563).

Orígens familiars

Nasqué a Florència el 13 d'abril de 1519 sent filla del duc Llorenç II de Mèdici i de l'aristòcrata d'origen francès Magdalena de La Tour. Era néta per línia paterna del duc Pere II de Mèdici i de la princesa Alfonsina Orsini, i per línia materna del comte Joan III d'Alvèrnia i de la princesa Joana de Borbó-Vendome.

Núpcies i descendents

Es va casar el 1533 a Marsella amb el príncep i futur rei Enric II de França. D'aquesta unió nasqueren:

* SM el rei Francesc II de França (1544-1560), rei de França.

* SAR la princesa Isabel de Valois (1546-1568), casada el 1559 amb el rei Felip II d'Espanya.

* SAR la princesa Clàudia de Valois (1547-1575), casada el 1559 amb el duc Carles III de Lorena

* SAR el príncep Lluís III d'Orleans (1549-1550), duc d'Orleans.

* SM el rei Carles IX de França (1550-1574).

* SM el rei Enric III de França (1551-1589).

* SAR la princesa Margarida de Valois (1553-1615), casada el 1572 amb el rei Enric III de Navarra i futur rei de França amb el nom d'Enric IV de França.

* SAR el príncep Francesc de França (1555-1584), duc d'Anjou i d'Alençon.
* SAR la princesa Victòria de Valois (1556)
* SAR la princesa Joana de Valois (1556)


Durant el regnat del seu marit no va exercir cap tipus d'activitat política, vivint a l'ombra de Diana de Poitiers, amant del seu marit.

A la mort del rei i del seu fill, i hereu, Francesc II de França, Caterina de Mèdici és proclamada regent del nou rei, Carles IX de França. Fou en aquell moment que va revelar els seus grans dots de poder polític, que exercirà durant el regnat d'aquest fill i del seu successor, Enric III de França.

Davant les Guerres de Religió, va intentar conciliar els dos bàndols implicats: els catòlics i els hugonots. Així, va concertar el matrimoni de la seva filla Margarida amb el rei protestant Enric III de Navarra, però davant la intransigència mostrada per les dues faccions va decidir acabar amb els principals líders dels hugonots que van acudir a París convidats a les núpcies.

La massacre de Sant Bartomeu, perpetrada la nit del 24 d'agost de 1572, va comportar la mort de més de 70.000 hugonots a tota França. Una massacre que molts historiadors atribueixen a la pròpia Caterina de Mèdici.

El 1573 el seu fill Enric de Valois fou proclamat rei de Polònia, però la mort de Carles IX l'any següent provocà el seu retorn immediat.

Caterina va morir el 5 de gener de 1589, mesos abans de l'assassinat d'Enric III, a Blois i fou enterrada a la Catedral de Saint-Denis.

El protestantisme i Giovanni di Lorenzo de Mèdici

Situació del Papat

La construcció de la Basílica de Sant Pere del Vaticà empresa per Lleó X demandava quantioses inversions d'or i plata, metalls esgotats en les arques de la església de Roma; calia reunir-los per via de tributs especials i recaptacions extraordinàries. Atabalats els Estats Pontificis per les cada vegada més engruixades mesures fiscals, el Papa va acudir al recurs de la venda d'indulgències, sota la promesa evangèlica d'obtenir el cent per un en l'altra vida. El 31 de març de 1515 va publicar una butlla sol•licitant els donatius dels fidels cristians per a l'obra basilical, sent el monjo alemany Johann Tetzel el primer en iniciar la recol•lecta dels diners.

Condemna Papal

L'escandalosa transacció d'indulgències per diners va ser el detonant perquè Martí Luter, amb la seva rebel•lia enfront del papat, iniciès el 1517 una reforma eclesiàstica que hauria d'escindir la comunitat cristiana. Lleó X va condemnar les tesis luteranes el 1520 mitjançant la butlla Exsurge Dómine, que Luter en un acte de sopèrbia va cremar públicament i, en no rectificar, el papa va pronunciar la seva excomunió i la dels seus partidaris el 1521.

mecenatge de Giovanni di Lorenzo de Mèdici

Lleó X va tenir una formació erudita i artística concorde amb la tradició Mèdici, de manera que es pot parlar d'un important paper de mecenatge de les arts; va gastar fortes sumes de diners en projectes duts a terme per mestres com Rafael i Bramante. Les seves extravagàncies com a mecenes, la reconstrucció de la Basílica de Sant Pere del Vaticà li van donar un gran prestigi com a home d'una amplia cultura. La vida opulenta i desenfrenada de la cort papal contrasta amb la vida particular de Lleó X, més apegada a les regles i preceptes de la Religió Catòlica.

Giovanni di Lorenzo de Mèdici

Lleó X, nascut amb el nom de Giovanni di Lorenzo de Mèdici fou un cardenal florentí que va esdevenir senyor de Florència entre 1512 i 1513, i Papa de l'Església Catòlica del 1513 al 1521.
Orígens familiars
Va néixer l'1 de setembre de 1475 a la ciutat de Florència, sent el segon fill mascle de Llorenç el Magnífic i de Clarice Orsini. Fou nét per línia paterna de Pere I de Mèdici i Lucrezia Tornabuoni, i per línia materna de Giacomo Orsini i Maddalena Orsini. Fou germà, entre d'altres, de Lucrècia de Mèdici, Pere II de Mèdici i Julià de Mèdici.

Vida política

El 1494 la revolta popular de la ciutat de Florència feu fora del poder els Mèdici, expulsant el seu senyor titular, Pere II de Mèdici, i instaurant l'autèntica República de Florència sota el govern de Girolamo Savonarola. Després del govern de Pier Soderini, que finalitzà el 1512, els Mèdici foren de nou nomenats titulars de la ciutat, sent escollit Giovanni de Mèdici senyor de la ciutat, càrrec que ocupà un any fins a ser escollit papa.

Vida religiosa

Va rebre les ordres menors als vuit anys d'edat per ser nomenat cardenal el 1488, amb tant sols 13 anys.
A la mort de Juli II, el cardenal Giovanni di Mèdici, que llavors comptava trenta-vuit anys d'edat, va ser escollit Papa en un conclave en el qual es va evitar la compra de vots i es van posar en pràctica les mesures contra la simonia que havia dictat el seu predecessor.
Morí l'1 de desembre de 1521 a la ciutat de Roma, sent enterrat a l'Església de Santa Maria sopra Minerva d'aquesta ciutat.
Consideracions polítiques, religioses i artístiques
Perspectiva política
Va aconseguir evitar la invasió francesa de la península Itàlica, encara que el 1515 va ser derrotat per Francesc I de França. Un any després les relacions entre la Santa Seu i França van quedar regulades per un concordat, que va suposar el final del gal•licanisme (independència de l'Església a França respecte del Papa i, en canvi, subjecció a l'autoritat de l'Estat); el Rei va rebre el poder de nomenar bisbes i altres alts càrrecs, però era compromís del Papa confirmar-los.
El 1519 la mort de Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic deixava vacant el tron de l'Imperi. Lleó X va romandre indecís sobre a qui dels dos candidats, Francesc I de França o Carles I de Castella, prestar el suport que ambdós li sol•licitaven. Desconfiava de tots dos i del seu poder acumulat si unien als ceptres de les seves respectives nacions a l'imperial; finalment es va decantar pel francès, però aviat va rectificar, car quan va haver d'admetre com a inevitable que l'espanyol fos el designat i va prendre partit pel presumpte guanyador. Més tard subvencionaria les campanyes italianes de Carles I (ara també V d'Alemanya) amb grans sumes de diners.

La Conspiració

Orígens
La família Pazzi no va ser la instigadora de la conspiració, sinó que aquest fet es degué als Salviati, banquers papals a Florència. Sixt IV, ferm enemic dels Mèdici, havia comprat el senyoriu d'Imola, un baluard en la frontera entre el territori papal i el toscà, un senyoriu que Llorenç volia per a Florència. La compra va ser finançada pel banc Pazzi, fins i tot encara que Francesco de Pazzi havia promès a Llorenç que no ajudarien al Papa.
Com a recompensa, el papa Sixt IV va garantir als Pazzi un monopoli a les mines de sulfat de tolfa, un element essencial a l'hora de tenyir, i va assignar al banc Pazzi lucratius drets sobre el maneig dels ingressos papals. El papa va escollir el seu nebot Girolamo Riario com el nou governador d'Imola, i Francesc Salviati com a arquebisbe de Pisa, una ciutat que era anteriorment rival comercial però que ara estava sotmesa a Florència. Aquest últim fet no agradà gens a Llorenç de Mèdici, i ordenà l'expulsió del nou arquebisbe de la ciutat.

Els fets
La Conspiració dels Pazzi, una conspiració per tal d'assassinar a Llorenç i Julià de Mèdici, fou posada en pràctica el diumenge dia 26 d'abril de 1478. Salviati i Francesco de Pazzi van planejar assassinar els dos senyors de Florència, i Riario va romandre a Roma. Així durant la missa solemne de Pasqua a la catedral de Florència Julià de Mèdici fou apunyalat 19 vegades per una banda que incloïa a un sacerdot, i es va dessagnar fins a morir sobre el sòl de la catedral, mentre el seu germà Llorenç va aconseguir escapar amb ferides serioses, les quals però no amenaçaven la seva vida, i es refugià a la sagristia juntament amb l'humanista Angelo Poliziano. L'intent immediat i coordinat de capturar Llorenç va ser frustrat quan l'arquebisbe i cap del clan Salviati va quedar atrapat en una habitació les portes de la qual tenien un pestell ocult.

El cop d'estat fracassà i els enfurits florentins van atrapar i van matar als conspiradors. Jacopo dei Pazzi va ser llançat per una finestra, i rematat per la munió, i arrossegat nu a través dels carrers i llençat al riu Arno. La família Pazzi va ser privada de les seves possessions a Florència, i destruït tot vestigi del seu nom. Salviati, encara que era arquebisbe, va ser penjat als murs del Palau de la Senyoria. Encara que Llorenç va demanar a la munió que no executés justícia sumària, molts dels conspiradors, així com moltes persones acusades d'estar involucrades, van ser assassinats. Llorenç va aconseguir salvar al nebot de Sixt IV, el cardenal Raffaele Riario així com a dos parents dels conjurats.

Conseqüències posteriors
Com a conseqüència de l'anomenada Conspiració Pazzi, el papa Della Rovere va posar a Florència en interdicte, prohibint la missa i la comunió, per l'execució de l'arquebisbe Salviati. Sixt IV va reclutar al tradicional braç militar del Papat, el rei Ferran I de Nàpols perquè ataqués a Florència. Sense cap ajuda dels aliats tradicionals de Florència, Bolonya i Milà, només l'hàbil diplomàcia personal del propi Llorenç va assolir triomfar. Va embarcar rumb a Nàpols i es va posar en les mans de Ferran I, que el va tenir captiu durant tres mesos abans d'alliberar-lo amb regals. El valor de Llorenç i la seva maquiavèlica realpolitik van mostrar a Ferran I com el papa es tornaria contra ell si es tornava molt poderós al nord.
Després de la conspiració, els Pazzi van ser rehabilitats i van regressar a Florència.

Implicació del Papat
El pla era bastant conegut pel Papat. S'ha documentat al papa dient "El suport— mentre ningú sigui assassinat." El 2004, una carta xifrada dels arxius de la família Ubaldini va ser descoberta per Marcello Simonetta, un historiador de la Universitat Wesleyana de Connecticut (Estats Units) i decodificada. Va revelar que el condottiere i duc d'Urbino Frederic III Montefeltro, al servei del Papat, estava profundament involucrat en la conspiració, comprometent-se a situar 600 homes als afores de Florència, esperant el moment.

Juliano de Médicis

Lorenzo de Mèdici

Conegut per Lorenzo il Magnifico fou un polític, humanista i mecenes italià que va esdevenir Senyor de Florència entre 1469 i 1492.

Va néixer l'1 de gener de 1449 a la ciutat de Florència sent el tercer fill del senyor Pere I de Mèdici i Lucrezia Tornabuoni. Abans d'assumir la senyoria de Florència tingué ocasió d'ensenyar la seva habilitat diplomàtica gràcies a la missió que li fou confiada tot just complerts els setze anys a Nàpols, Roma i Venècia. Se'n sortí, a més a més, amb l'oferiment d'honors i d'or als Mèdici per part de Luca Pitti, el més gran aliat entre els seus adversaris polítics.
Senyor de Florència

A la mort del pare, ocorreguda el desembre de 1469, Lorenzo, tot just amb vint anys, assumeix el poder a Florència, juntament amb el seu germà Julià. Aquest, reconeixent-li les seves qualitats superiors, li cedí immediatament les competències de govern. Lorenzo va reformar completament les institucions estatals durant el període comprès entre el 1469 i el 1472, va apaivagar totes les rivalitats entre les famílies i va ajudar a resoldre tots els conflictes, esdevenint l'àrbitre suprem en totes les disputes. Amb petites modificacions a la constitució comunal, es va garantir el poder sense perdre l'estima del poble: va fer conservar les magistratures comunals, les quals, privades de tota autonomia, foren simples instruments en les seves mans.

Lorenzo compendiava el poder polític i l'econòmic, amor per l'art i per la cultura, representant l'encarnació ideal del príncep renaixentista: estava a punt per regnar com a senyor absolut. Ell garantí, a més a més, un període d'equilibri entre les diverses potències italianes, fins al punt de merèixer l'apel•latiu d'"agulla de la balança italiana".

Després d'haver dominat la rebel•lió de Prato i de Volterra, després de deu anys de govern, els germans Mèdici van haver de fer front a la recrudescència dels atacs de les famílies rivals, sobretot la dels Pazzi, que orquestraren la cèlebre Conjura dels Pazzi amb la intenció de matar els germans, pero que va ser un fracas. (veure la conjura dels Pazzi)

Reforçat per aquests successos, Lorenzo, aprofitant el moment favorable, assegurà el poder a les seves mans instituint el Consell dels setanta, òrgan de govern format pels fidels de la família i que disminuí l'autoritat del Priori i del Gonfaloniere de justícia. Amb el nou pontífex, Innocenci VIII, els Mèdici es lligaren més amb el Papa, car Lorenzo estava convençut que l'al•liança entre Florència, Nàpols i la Santa Seu mantindrien allunyats els estrangers d'Itàlia.
Lorenzo il Magnifico, destacat moderador de la política italiana, creà un equilibri que fou la garantia d'una pau entre els estats italians que durà fins a la seva mort, sobrevinguda el 9 d'abril del 1492. El 1494, en reprendre's les discòrdies entre els estats, Carles VIII envaí la península.

Lorenzo no fou només un polític astut, també va ser poeta i protector de l'art. Enamorat de la cultura i de la poesia, li agradava de conèixer-ne totes les manifestacions pel plaer intel•lectual que li produïa. L'extrema varietat de gèneres, models literaris, tonalitats i estils que admirà i conreà fan molt difícil d'establir un perfil únic a la personalitat cultural de Lorenzo. Hom l'ha definit com a un "diletant" de la cultura.
Mecenatges
Escriptors i artistes en general trobaren en Lorenzo un mecenatge intel•ligent i receptiu, fins el punt de fer-li merèixer l'apel•latiu de Magnifico. Entre els humanistes que freqüentaren la seva cort recordem: Pico della Mirandola, Marsilio Ficino, Angelo Poliziano i Luigi Pulci. Aquests mateixos escriptors enriquiren la biblioteca de la família, enviant els estudiosos que freqüentaven la cort a fer recerca de manuscrits preciosos, a Itàlia i a l'estranger. Organitzà la seva col•lecció d'estàtues antigues prop del Giardino di San Marco, propietat seva i fundà una exclusiva escola per joves artistes, reconeguda com la primera acadèmia d'art d'Europa, on estudià, entre d'altres, un jovencell Michelangelo Buonarroti.
Els millors pintors d'aquells temps, Antonio Pollaiuolo, Filippino Lippi i Sandro Botticelli, treballaren per ell, així com l'escultor Andrea del Verrocchio i l'arquitecte Giuliano da Sangallo.

Els últims anys de la seva vida foren, però, trasbalsats per l'agitador popular Savonarola, que l'acusava d'haver corromput, amb el paganisme humanístic, la Florècia cristiana i republicana.

Pere I de Mèdici

Pere de Cosme de Mèdici o simplement Pere I de Mèdici, també anomenat Pere el Gotòs,
Va néixer el 1416 a la ciutat de Florència sent fill de Cosme de Mèdici el Vell i Contessina de Bardi.

Durant la vida del seu pare no va jugar cap rol important a causa de la seva permanent dolenta salut, motiu pel qual fou anomenat el gotòs. Al rebre del seu pare el banc familiar, Pere ja tenia un panorama financer del negoci; el resultat el va dur a requerir la devolució de diversos crèdits atorgats a llarg termini, molts d'ells a seguidors dels Mèdici, que el seu pare no havia volgut cobrar. Això va produir la immediata fallida de diversos mercaders, que es van sumar als opositors de la família.

A la mort del seu pare, ocorreguda l'agost de 1464, fou nomenat senyor de Florència. El seu període de govern en aquesta ciutat va estar marcat per un intent de cop liderat per Lucca Pitti i Niccoló Soderini, usant tropes proveïdes per Borso d'Este, duc de Ferrara, i encapçalades per Hèrcules d'Este. Pere I, però, va ser alertat per Giovanni Bentivoglio, amb el qual aconseguí fugir. Posteriorment aconseguí aturar un nou cop liderat per Bartolomeo Colleoni, i instigat per la República de Venècia.
Pere I va continuar el mecenatge artístic, enccarregant obres a Mino da Fiesole, Andrea del Verrocchio, Alessio Baldovinetti, Fra Angelico, Domenico Veneziano, Filippino Lippi i Benozzo Gozzoli. Així mateix Sandro Botticelli el retratà en la seva obra L'adoració dels Reis Mags.


Va morir el 2 de desembre de 1469 a causa de la gota i una malaltia pulmonar, i va ser sepultat en la Basílica de Sant Llorenç de Florència, al costat del seu germà Joan de Mèdici. Les seves tombes estan decorades per una escultura d'Andrea del Verrocchio encarregada pels seus fills Julià i Llorenç de Mèdici.

Mecenatge de Cosme de Mèdici

Amant de l'art i de les ciències, va ser l'impulsor del gran amor dels Mèdici pel mecenatge i va posar al servei dels artistes la seva fortuna amb la liberalitat d'un gran senyor. Va contractar el jove Michelozzo Michelozzi per crear el que avui és potser el prototip de palau florentí, l'auster i magnífic Palazzo Medici Riccardi. Va ser un mecenes i confident de Fra Angelico, Filippo Lippi, Michelangelo Buonarroti i Donatello. Amb aquest últim establí una gran amistat i es convertí en conseller de les seves adquisicions artístiques, realitzant per a ell el seus famosos David i Judith i Holoferne. El seu mecenatge permeté a Filippo Brunelleschi finalitzar la cúpula de Santa Maria del Fiore.

Judith i Holoferne de Botticelli

Cosme de Mèdici

Cosme de Mèdici també conegut amb el nom de Cosme el Vell o Cosimo Pater Patriae, fou un polític i banquer florentí, fundador d'una de les branques de la Dinastia Mèdici, que va esdevenir una de les figures més importans durant el Renaixement i fou senyor de Florència entre 1434 i 1464. Va néixer el 27 de setembre de 1389 a la ciutat de Florència sent fill de Joan de Mèdici i Riccarda Bueri. Fou germà de Llorenç de Mèdici el Vell, continuador de la Dinastia Mèdici.

A la mort del seu pare, ocorreguda el febrer de 1429 es va oposar al règim oligàrquic que en aquells dies establert a la ciutat de Florència, en el qual prevalia la família rival dels Albizzi. La influència de Cosme de Mèdici, dotat d'un excepcional sentit polític, va adquirir més importància quan el cap de l'oligarquia Rinaldo Albizzi el va fer arrestar l'any 1433 acusant-li de malversació, sent empresonat al el Palazzo Vecchio i enviat a l'exili durant deu anys. En aquells moments Cosme es va instal•lar a la ciutat de Venècia, sense perdre el contacte amb els partisans.
Albizzi va mantenir un dur enfrontament amb els seus enemics; ni el seu prestigi, ni els seus diners van intimidar als seus adversaris i, un any més tard, Cosme va retornar a Florència. Triomfant i aclamat pel poble va expulsar el seu rival, i fou nomenat gonfaloniere de Florència el 1434, el que el va permetre dur a terme els seus desitjos polítics, intentant convertir a la seva família en l'àrbitre de l'Estat florentí. Va impulsar la política exterior i va exercir, per mitjà de la mateixa, una gran influència a tota la península italiana. Va utilitzar per a aquesta fi, i en diferents direccions, la seva extraordinària fortuna provinent de la banca herència del seu pare, que posseïa diverses filials en diversos Estats italians i a l'estranger.
La seva influència dins del Papat es posà de manifest l'any 1439, quan aconseguí convèncer el papa Eugeni IV de traslladar el Concili de Ferrara a Florència, concili en el qual es discutí la unió entre l'Església llatina i l'Església Ortodoxa.