Detail de la cupula de la Basílica de San Pedro del Vaticano.

Puente San Angelo

Piazza Campo de las Flores

Piazz Farnese

Raffaello Sanzio,

Raffaello Sanzio, o Rafael d’Urbino, o simplement Rafael(Urbino, actual Itàlia, 6 d'abril de 1483 – Roma, 6 d'abril de 1520)[1], fou un pintor i arquitecte italià de l'alt renaixement. És cèlebre per la perfecció i gràcia de les seves pintures i dibuixos. Juntament amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci forma la tradicional trinitat de grans mestres del període.

Va morir el dia en què feia els trenta-set anys, i va nàixer i va morir en Divendres Sant[3]. Malgrat la seva mort prematura va ser immensament productiu, creant una inusual gran col·lecció de pintures. Encara es conserva una gran part de la seva obra, sobretot als Museus Vaticans. Aquests alberguen les Estances de Rafael, que foren el treball central i alhora més gran de la seva carrera, i restaren sense acabar a causa de la seva mort.

Després dels seus anys de joventut a Roma, gran part de la seua obra, tot i haver estat dissenyada per ell va ser executada pel seu taller, amb una considerable pèrdua de qualitat. Va exercir una gran influència en la seua època, tot i que fora de Roma la seua obra va ser coneguda sobretot a través de la producció que en van fer els tallers de gravat que col·laboraven amb ell. Després de la seua mort, la influència del seu principal rival, Miquel Àngel, va ser més intensa fins els segles XVIII i XIX, quan les qualitats més serenes i harmonioses de Rafael van ser considerades de nou com un model superior.

La seua carrera es divideix de manera natural en tres fases i tres estils, descrits inicialment per Giorgio Vasari: els seus primers anys a Úmbria; el període posterior de quatre anys a Florència (1504-1508), on va absorbir les tradicions artístiques de la ciutat; i finalment el seu darrer i triomfal període de dotze anys a Roma, treballant per als papes i llur cort.

Tiziano Vecellio

Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià (Tiziano en italià), nascut vers el 1490 a Pieve di Cadore i mort el 28 d'agost de 1576 a Venècia, és un pintor renaixentista italià, autor d'una obra pictòrica notable. Hom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges.

El Renaixement: el Cinquecento

Durant els primers anys del segle XVI assoleixen la maduresa totes les conquestes artístiques que s’havien anat donant al llarg del XV .És el que anomenem el classicisme renaixentista, del qual formen part artistes com Rafael, Bramante, Miquel Àngel o Ticià.El principal centre artístic deixa de ser Florència i és Roma la ciutat que podrà permetre’s acollir la flor i la nata dels artistes i finançar els seus projectes. Aquest canvi l’hem d’atribuir als Papes Juli II i Lleó X, qui amb els seus encàrrecs convertiran Roma en una ciutat cosmopolita i a l’avantguarda artística. Amb la invasió de Roma per les tropes de l’emperador espanyol Carles V el 1527 s’acaba amb l’univers que sustentava l’ideal harmoniós de l’humanisme. La divisió de l’església cristiana entre catòlics i protestants farà la resta.La monarquia espanyola també serà un comitent rellevant en el sentit que amb els seus encàrrecs farà pòssible l’entrada a la península dels aires renaixentistes. mitjançant artistes estrangers (Ticià…) però també gràcies a artistes locals de formació humanista (Herrera, Machuca…).

simplement maco

Incestos, orgías, asesinatos, pactos con el demonio

Incestos, orgías, asesinatos, pactos con el demonio... Durante siglos, el archivo secreto vaticano ha atesorado documentos inéditos sobre esta poderosísima familia del Renacimiento. Ahora ha decidido hacerlos públicos. ¿La leyenda negra de los Borgia tiene los días contados? Los historiadores tienen la palabra.

Diciembre de 1497.Lucrecia Borgia, apenas una adolescente, hija ilegítima del papa valenciano Alejandro VI, comparece ante un tribunal de cardenales. Jura en latín, con sangre fría y una sonrisa en los labios, que es virgo intacta. Nadie osa pedirle a las matronas que comprueben su virginidad. Disimula con un amplio vestido la barriga de un embarazo de cinco meses, fruto de un amor adúltero. Y consigue con esta cínica genialidad, ordenada por su padre –al que ya no le interesaba la alianza con los señores de Milán– la anulación de su primer matrimonio. Giovanni Sforza, el marido ultrajado, nunca pudo superar que se declarase a los cuatro vientos y nada menos que desde el Vaticano que era impotente. Se vengó propagando la leyenda negra sobre los Borgia. Fue el primero de una larga lista de agraviados que habló de incestos, venta de cargos eclesiásticos, doble moral, asesinatos, orgías, envenenamientos e incluso pactos con el demonio, mezclando algunas verdades y muchas mentiras… Una leyenda negra que perdura hoy, cinco siglos más tarde, a pesar de los esfuerzos de los historiadores más escrupulosos. Pero que tiene sus días contados.

Els BORJA

Noble família valenciana, probablement sortida de Borja (Aragó) i establerta a Xàtiva.Inicialment assolí fama universal en arribar Alfons de Borja al pontificat (Calixt III, 1456-1458); més tard hi arribà també Roderic de Borja (Alexandre VI, 1492-1503). Posteriorment Sant Francesc de Borja, primer marquès de Lombai, lloctinent de Catalunya, duc de Gandia, esdevingué tercer general del Companyia de Jesús (1565-1572).

Com ha dit algun historiador, l’Europa dels Borja és el trànsit de l’edat mitjana a la moderna (l'hhumanisme renaixentista), la de l'inici de la creació dels estats europeus (Itàlia, Espanya, França i Alemanya) i d'un nou equilibri geocontinental (l'amenaça islàmica turca).El nepotisme practicat per ambdós papes (no diferent de l’existent en diferents nivells a l’època i que no era motiu aleshores d’escàndol), el ressentiment de la Cúria romana (La Chiesa romana in mani dei catalani! esdevingué un tòpic i cal llegir-lo dins del marc de la política de la Corona d’Aragó a Itàlia, especialment des d’Alfons el Magnànim) i la vida immoral d’Alexandre VI (no diferent a la que portaven altres personatges eclesiàstics) envoltà la família d’una llegenda negra només parcialment certa. El Diarium del seu mestre de cerimònies, Johannes Burckard (1445-1506), ha estat una de les principals fonts d’aquesta consideracióe la llegenda negra.D’Alexandre VI descendeixen les tres línies principals de la família: la dels ducs de Gandia, dividida en cinc branques; la dels ducs de Valentinès, originada en Cèsar Borja o Borgia i la dels prínceps de Squillace.Altres membres de la família varen tenir un destacat paper polític a Catalunya: Sant Francesc de Borja i Pere Lluís Galceran de Borja i Castre-Pinós foren lloctinents de Catalunya entre 1439-1442 i 1540-1587.

Alguns frescos de la Sixtina

La Capella Sixtina

La Capella Sixtina és un dels més famosos tresors artístics de la Ciutat del Vaticà, construïda entre el 1471 i el 1484, en l'època del papa Sixt IV, d'on procedeix el nom pel qual és coneguda, encara que inicialment es va anomenar Capella Palatina.

El seu arquitecte va ser Giovannino de Dolci. És coneguda en tot el món tant per ser la sala on se celebra el conclave i altres cerimònies oficials com les coronacions papals, com per haver estat decorada per Michelangelo Buonarroti. Es troba a la dreta de la Basílica de Sant Pere, després de la Scala Règia, i originalment servia com capella a l'interior de la fortalesa vaticana.

La capella te forma rectangular i fa 40,93 m de longitud per 13,41 d'amplària (les dimensions del Temple de Salomó segons l'Antic Testament). La seva altura és de 20,7 m.

La seva decoració pictòrica al fresc es va iniciar just al acabar-se i en ella van participar Sandro Botticelli, Lucca Signorelli, Perugino, Pinturicchio i Ghirlandaio entre d'altres.

La paret sobre l'altar major, amb una superfície de 13,7 m per 12,2, l'ocupa el Judici Final. En el centre de la volta es representen nou escenes rectangulars sobre la Creació i la caiguda de l'home, flanquejades per profetes i sibil·les, els avantpassats de Jesús i arquitectures i escultures fingides.

Rome, 1559... Juan Valverde de Amusco

Juan Valverde de Amusco (c.1525 - c.1587) fue un anatomista español, nacido en Amusco (antiguamente Hamusco) en la provincia de Palencia. Graduado en humanidades por la Universidad de Valladolid; debido a las restricciones existentes en aquel entonces en España para las disecciones anatómicas, en 1542 se trasladó a Italia, donde estudió en Padua y Pisa con Realdo Colombo y en Roma con Bartolomeo Eustachio. Fue en Italia donde coincidió con los anatomistas españoles Rodríguez de Guevara, Pedro Jimeno y Bernardino Montaña de Monserrate. Ejerció la medicina en el hospital del Santo Spirito de Roma, ciudad en la que se estableció hasta su muerte y en la que ganó fama como médico reputado entre la nobleza.

Basílica de San Pedro (2/2)

TV ÉS PETRVS ET SVPER HANC PETRAM ÆDIFICABO ECCLESIAM MEAM ET TIBI DABO CLAUS REGNI CÆLORVM

La configuració actual de la basílica en creu llatina va ser obra de Carlo Maderno, que durant el pontificado de Pablo V va afegir tres crujías noves i va projectar la façana.L'últim arquitecte a intervenir en la seva construcció va ser Gian Lorenzo Bernini, que va escometre la tasca d'afegir dues torres laterals a la façana. Iniciats els treballs de construcció, la inestabilitat del subsòl va obligar a deixar-les inacabades, quedant com meres extensions de la façana. També va projectar la immensa plaça ovalada de San Pedro i les columnatas perimetrales. Damunt d'elles i per tot el perímetre de la plaça s'aprecien nombroses estàtues de sants i santes de totes les èpoques i llocs. Damunt de la façana de la basílica estan les estàtues dels 12 Apòstols, San Juan Bautista i, en el centre, Crist.Bernini també va fer l'espectacular baldaquino de bronze macizo sobre l'altar major de la basílica. El bronze utilitzat en la construcció del baldaquino va ser extraido dels casetones de la cúpula del Panteón Agripa de Roma. Aquest baldaquino està decorat amb abelles, símbol heráldico de la família Barberini, a la qual pertanyia el Papa Urbà VIII, baix que el seu pontificado es va completar.

Basílica de San Pedro (1/2)

La Basílica de San Pedro, principal edifici del Vaticà, estat sobirà dintre de Roma, es troba en la riba dreta del riu Tíber. És el més important edifici religiós del catolicisme, tant en termes de volum (193 m de longitud i 44,5 m d'altura) com de renom. És la segona major basílica del món.

No és la catedral de la diòcesi de Roma, però sí l'església del Papa, en la qual celebra les cerimònies litúrgicas més importants. En el seu interior es troba la Cathedra Petri, o "tron de San Pedro". L'autèntica catedral de Roma és l'archibasílica de San Juan de Letrán.

En la basílica està enterrat San Pedro, el primer Papa segons les investigacions realitzades per l'arqueòloga i epigrafista Margherita Guarducci en 1965.

Història

La basílica és l'obra de diversos segles. Va començar per ser un monument commemoratiu, en el lloc on San Pedro va ser martirizado i enterrat, no lluny del circ de Nerón. A partir de 324 l'emperador Constantino va fer construir una basílica. En el segle XV la basílica paleocristiana amenaçava amb esfondrar-se pel que els Papes decideixen demolir-la.Antiga Basilica

La construcció de l'edifici actual s'inicia el 18 d'abril de 1506, durant el pontificado de Juliol II, sent acabada i consagrada en 1626, durant el pontificado d'Urbà VIII. (De fet, en la façana es pot veure en lletres enormes el nom de Paulo V, el Papa baix que el seu pontificado es va culminar la basílica; aquest Papa va pertànyer a la família Borghese). Nombrosos arquitectes i artistes van participar d'aquesta obra: Bramante, Rafael, Sangallo, Miguel Àngel i Maderno. Gian Lorenzo Bernini va projectar la plaça i la seva columnata.
El projecte inicial va ser encarregat a Bramante, que va dissenyar un edifici amb planta de creu grega inscrita en un quadrat i coberta per cinc cúpules (un clar exemple de planta centralitzada, típica del renacimiento i el seu interès per la geometría); la central en el creuer i les restants en els angles. Però a la seva mort sol s'havia edificat poc més que els quatre grans pilars que havien de sostenir a la gran cúpula central. L'encarregat de prosseguir la construcció va ser Rafael, qui va modificar la idea inicial de Bramante projectant una planta de creu llatina en lloc de grega, però la seva intervenció real va ser encara més reduïda que la del seu predecessor. Li va succeir Sangallo, amb una també escarida intervenció.