la Gola

La "adicción" a la comida, ¿explica la explosión de obesidad?
Por Nanci Hellmich, USA TODAY
La obesidad ha sido siempre atribuida a una voluntad débil, al comer en exceso, a la genética y a la falta de ejercicio. Ahora los científicos, en forma creciente, están viendo señales que sugieren que puede haber un contribuyente adicional: la adicción a la comida.Docenas de los investigadores líderes en la nación sobre la obesidad, nutrición y adicción, discuten si la comida tiene propiedades adictivas para algunas personas."Creemos que hay suficiente ciencia como para sugerir que hay algo como esto, así que reunimos a las autoridades líderes para decidir si la adicción a la comida es real, y qué podría ser bajo la subyacente psicología y biología" dijo Kelly Brownell, director del Rudd Center."Es sorprendente que nuestro campo haya pasado por alto este concepto durante tanto tiempo" dijo. "La sociedad atribuye la obesidad solamente a las personas que la padecen, y ha cerrado su mente a otras explicaciones.""El apoyo a la idea de la adicción a la comida proviene de estudios en animales y humanos, incluyendo investigación de imágenes cerebrales en humanos" dice Mark Gold, jefe de medicina para la adicción en McKnight Brain Institute de la Universidad de Florida, que es un co-presidente del evento.En un marco médico, "nosotros evaluamos a las personas que eran demasiado pesadas para abandonar sus sillas reclinables y demasiado grandes para salir por la puerta" dijo. "Ellos no comen para sobrevivir. Ellos aman comer y se pasan el día planificando sus nuevas opciones de comida para llevar."La psiquiatra Nora Volkow, directora del National Institute on Drug Abuse, una conferencista en el encuentro, dijo que la investigación en esta área es complicada, pero la mayoría de los problemas de peso de la gente no están causadas por la adicción a la comida.Algunos estudios hacen foco en la dopamina, un neurotransmisor en el cerebro que está asociado al placer y la recompensa. "El funcionamiento defectuoso del sistema cerebral de la dopamina puede hacer que algunas personas sean más vulnerables a comer compulsivamente, lo cual puede conducir a la obesidad mórbida," dijo Volkow. Ella hizo una novedosa investigación en esta área mientras estaba en la U.S. Department of Energy's Brookhaven (N.Y.) National Laboratory."Para los comedores compulsivos, el impulso de comer es tan intenso que eclipsa a la motivación de engancharse en otras actividades gratificantes, y se vuelve difícil ejercer el autocontrol. Esto es similar a la compulsión que un adicto siente hacia tomar drogas" sigue diciendo. "Cuando esto ocurre, la conducta compulsiva de comer puede interferir con su bienestar y su salud.""Pero hay muchas diferencias entre la adicción a las drogas y la intensa compulsión por la comida, " dijo ella. "La comida es necesaria para sobrevivir, y comer es una conducta compleja que involucra a muchas diferentes hormonas y sistemas del cuerpo, no solamente el sistema de placer/recompensa" continúa Volkow. "Hay múltiples factores que determinan cuánto come la gente y qué comen."Ella no cree que la mayoría de las personas tienen sobrepeso porque los sistemas de dopamina de sus cerebros no funcionan debidamente. "Hay muchas causas para el exceso de peso, incluyendo hábitos no saludables de comida, falta de ejercicio, vulnerabilidad genética, y stress" sigue diciendo.Aunque no hay una definición oficial de la adicción a la comida, Gold lo define bastante de la misma manera que de otras dependencias de substancias: "Comer mucho a pesar de las consecuencias, aún con consecuencias graves para la salud; estar preocupado por la comida, preparación de alimentos y comidas; tratando y fallando en disminuir la ingesta de comida; sintiéndose culpable acerca de comer y comer en exceso."El cree que algunas comidas son más adictivas que otras. "Puede ser que las rosquillas con mucha grasa y azúcar causen más recompensa cerebral que la sopa."Otros abuchean la idea de la adicción a la comida. "Es una simplificación estúpida del término 'adicción' " dice Rick Berman, director ejecutivo del Center for Consumer Freedom, un grupo financiado por la industria de restaurantes y alimentos. "El término está siendo sobreutilizado. La gente no está asaltando las tiendas para poner sus manos sobre los Twinkies."
"Mucha gente adora las tartas de queso y las comerían siempre que se las ofrezcan, pero yo no llamaría a eso una adicción," dice. "El problema aquí es la intensidad de las ganas de la gente, y eso difiere mucho."

Article prestat sense permís en el blog http://dieta-evolutiva.blogspot.com/2007/07/adiccion-la-comida-una-posibilidad.html

supèrbia

Una historia maca sortida de la mitologia grega (wikipedia). Aracne, una teixidora de gran anomenada, famosa per la seva habilitat al teler. Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella, que era molt orgullosa, com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la deessa Atena. Aquesta, incrèdula, baixà a la terra a veure el tapís en persona. Primer va adoptar la figura d'una velleta que va recomanar a l'Aracne que no fos tan orgullosa, ja que a Grècia el pecat de supèrbia es considerava gravíssim. La noia va desoir els seus consells, i Atena va recuperar la seva forma veritable. Aleshores les dues van iniciar un concurs a veure qui feia el millor tapís. Després del concurs, però, Atena va clavar la seva llança al tapís d'Aracne i la noia, embogida, es va suïcidar penjant-se d'un arbre. Però l'Atena, adonant-se que s'havia deixat dur per la gelosia, va decidir convertir-la en aranya, de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiraria.

La persona superba es creu millor que els altres, rebaixen els que l'envolten. Es a dir que en el fons no es tracte d’una qüestió d’orgull, sinó d’un tema de menyspreu, però al tanto, que tampoc es pot confondre la supèrbia amb el un sobresalt de virtut. No m’agraden la gent súbers, m’incomoden perquè son intolerants i tot plegat dona un sentiment que no es gens sa.

l'ira

Dues nits consecutives en tensió han passat els veïns del barri de les 200 Vivendes de Roquetes de Mar (Almeria) després que la mort d'un senegalès per un assumpte de drogues acabés en una brutal baralla amb una família gitana. Els compatriotes del mort van decidir fer justícia pel seu compte i van cremar ahir a la matinada la casa del presumpte agressor, que encara és buscat, i van impedir l'actuació dels bombers. Ahir a la nit, els disturbis es van reprendre, fet que va obligar a intervenir la Guàrdia Civil i la policia local. Tot i les crides a la calma, molts subsaharians demanen venjança. (periodico de catalunya).

Això son casos que surten a diari en els nostre diaris, si no aquí, en altres parts del mon. L’ira, la ràbia, l’enuig, son sentiments realment molt primitius, molt naturals, una reacció de contrarietat i agressivitat per una amenaça real o imaginària. Ens tensem, s’accelera el cor, la tensió puja, i reaccionem ràpidament. Es tot química del cervell, una cosa ben primitiva gracies a la qual hem pogut sobreviure com a especia durant tots aquests mil•lennis. Ara nomes tenim una sensació de negativitat en relació amb aquest sentiment, sinònim de pèrdua de control. En el mon del islam diuen que el fort no es el que vens amb la seva força, sinó el que controla la seva forca m’entres te un atac de ira. Qui sap? L’historia ens a ensenyat tot lo contrari. Però lo que es ben cert es que hauríem de ser mes estoics en relació amb el mon que ens envolta. Pot ser veuríem mes cares somrients al nostre voltant.

Peresa

“Oh, Peresa, tingues pietat de la nostra llarga misèria! Oh, Peresa, mare de les arts i de les nobles virtuts, sigues el bàlsam de les angoixes humanes.” Paul Lafargue: El dret a la peresa


La peresa, mandra o galvana és la falta de desig, esma o coratge per a fer quelcom, com ara, ecruire sobre aquest tema. Bon diumenge a tots…

Enveja

L'enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja alguna cosa, sigui material o no, que posseeix una altra. Parteix de la no acceptació del propi estat al món i de l'ànsia de tenir. És un grau més de la gelosia.
A vegades algú hem diu que te enveja sana. He arribat a la conclusió que això es una contradicció molt evident. Totes les persones, tu i jo inclosos passem en algun moment del dia o de la nostra vida per això, una sensació aclaparadora, espontània i irrefrenable, en una mena de competició amb “l'altre” en què sempre es perd. Col•loquem l’objecte de l’enveja en una posició de superioritat, abundància o, i benestar i això ens provoca impotència, frustració, desànim i un sentiment d’inferioritat. De volta, aquest mal estar crea una incomoditat que ràpidament passa a la ràbia i una dependència incomoda dolorosa i plena de disgustos i pot arribar fàcilment a derivar en una patologia. Que m’expliquen que es això de l’enveja sana... I qui no ha sentit a parlar de Cain l’agricultor i Abel el ramader, fills nascuts d’Adam i Eva desprès de l’expulsió del jardí del edèn. Tots dos un dia van fer una ofrena a deu, l’un portava fruits, l’altre animals, i deu va preferir l’ofrena de Abel i per pura enveja Cain el va acabar matant. L'historia no accaba aqui i a vegades hem pregunto si no som tots fills de Cain. Deu el va exiliar a terres no fèrtils i el va marcar perquè ningú no el mates i així prolongar la seva agonia. No va marxar sol, sinó amb una de les seves germanes amb qui va tindre un fill i fundar un assentament. Segons la tradició jueva, durant el seu exili Caín va conèixer la primera esposa del seu pare Adam, la primera dona creada per Jahvè i anomenada Lilit, qui li ensenyà l'art de la màgia i mantingueren relacions. Molts anys després, Caín fou assassinat per un descendent seu anomenat Tubal-Caín que, mentre estava caçant, el va confondre amb un animal i li va disparar una fletxa. Trist final....

avarícia

Posidó, déu del mar, va regalar un brau blanc al rei Minos perquè el sacrifiquès en el seu honor, però en comptes d’això, Minos va sacrificar un altre i va amagar la bèstia blanca en el seu palau. Com a càstig per la seva avarícia, Posidó va fer que Pasífae,l’ esposa del rei, s’enamorés de l’animal i donés a llum un monstre amb cap de brau i cos humà, el Minotaure. Llavors Minos, ple de vergonya, va encomanar al seu convidat Dèdal la construcció d’un laberint per tancar Asterió, el monstre, que, per si fos poc, sols s’alimentava de carn humana i es tornava més àvid i ferotge a mida que anava creixent........
El terme avarícia té sempre connotacions negatives .Es l'ànsia de posseir més que es té, especialment en tot allò relacionat amb els diners o les coses materials. Es relaciona l’ avarícia amb paraules com cobdícia, guany o ànsia. El budisme diu que l'avarícia surt del lligam erroni entre riquesa i felicitat i per això propugna eliminar el vincle amb el món material, fals i font de patiment. L’avarícia, tot un mon en si, vaja, el nostre. Mes, sempre mes, volem i volem lo que no ens fera mai feliç, perquè fa temps que hem confós lo que som amb lo que tenim. Lo important no es tindre sinó ser. I lo moral es que n’hi hagi per tothom, no com passa ara que uns tenen tot i la majoria no te ni un plat per ficar a taula.

la luxúria

Quan Cronos va tallar els genitals a Urà, gotes de sang caigueren al mar i de les ones fecundades en nasqué afrodita la deessa de l'amor, la bellesa i el matrimoni. Però no vull parlar de ella, sinó d’ells, anomenats així per l’església, set pecats capitals ja que en els pròxims dies les meves entrades aniran de això, començant per el primer, la luxúria, que no es mes que un desig sexual desordenat i incontrolable on es fa servir el sexe únicament com una forma de plaer. Mirant amb calma el mon on vivim, penso que moltes coses que ens envolten van lligades a la idea de luxúria, i lo mes curiós es que sempre va ser així. El sexe sempre ha segut un del motors basics de d’humanitat. Hi ha molts mites sobre el sexe, inclús podria dir que entre moltes famílies, encara ara, és un tema tabú. Em sembla sorprenent, però es veu que la marca invisible de la religió encara es molt forta. Espero poder educar els meus fills, no per caure en la luxúria, però com a mínim que puguin gaudir de les seves relacions sexuals amb satisfacció, seguritat i llibertat, que en puguin parlar tranquil•lament si un dia els hi ve de gust fer-ho. El sexe no es un pecat, es una cosa natural, inclòs bona. Tot i així, sexe sense sentiment, per mi personalment, no m’atreu. Massa fred. Com deia no se qui, l'amor és un poema de pells, on el sexe és l'accent d'un senzill llenguatge.