Roma, any 200

L’habitatge a Roma

Domus Aurea

L’habitatge, un problema absolutament preocupant en l’actualitat, no era tan digne a Roma ni tan sumptuós com ens transmeten les pel.lícules de Romans. De fet només una petita part de entre els patricis romans i alguns enriquits amb el comerç es podien permetre de viure en una domus luxosa, amb peristil ple d’estàtues i fonts, jardins, amb termes privades, estàncies decorades amb pintures murals dels millors artistes, mosaics fascinants a terra, mobles i orfebreria de disseny … i un exèrcit d’esclaus per cuidar-se’n. Alguns, com C. Verres, van aprofitar els seus càrrecs per embellir casa seva. D’altres, com Neró, eren emperadors i en podien fer fins i tot d’or. Però la immensa majoria de ciutadans vivien en apartaments mal ventilats, petits, obscurs, cars…i encara molts no aconseguien pagar més que una habitació en una insula o bloc de pisos. Aquestes insulae eren tan nombroses i estaven tan mal construïdes i distribuïdes que Neró no va necessitar incendiar Roma: el foc podia propalar-se fàcilment de punta a punta de la Urbs en qüestió d’hores. Al camp passava el mateix. Els propietaris de les terres, com imagineu els pocs grans propietaris, gaudien de luxoses villae, mentre que uns pocs més tenien cases més modestes i molts vivien a les cases que els seus senyors, per als quals treballaven, els prestaven. Alguns posseïen villae al camp, a la muntanya o a la platja com a segona o tercera residència, per escapar del bullici i de les responsabilitats de la ciutat, per fer una vida retirada. Com sempre, hem de reconèixer amb el poeta allò que “poderoso caballero es don dinero”.En fi, mireu la presentació i, si voleu, completeu-la amb les dedicades a la pintura i el mosaic.

Gladiador (3/3)

El dia de la festa, els gladiadors luxosament vestits es dirigien a l'amfiteatre creuant la ciutat. Un cop a l'arena efectuaven un simulacre amb armes de fusta o sense punta (arma lusoria) que era una preparació per a la lluita. Per donar la senyal de començament del combat es feia sonar un corn. Llavors, els lanistes escollien als gladiadors que havien d'actuar i delimitaven l'espai del combat a la sorra marcant-lo amb un bastó. En arribar els gladiadors al moment final del triomf preguntaven al públic si havia de matar al vençut o no. Si els espectadors entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaben la mà amb el dit polze (que representava la seva espasa) i per decretar la seva mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall senyalant l'Hades. Durant el Baix Imperi, tan sols l'emperador tenia el dret de perdonar o condemnar a mort. Els gladiadors guanyadors rebien com a premi palmes, corones adornades amb cintes i als temps de l'Imperi una quantitat de diners. Quan a un gladiador se li entregava en premi una espasa roma (rudi) era la senyal de l'autorització per abandonar la professió de gladiador.

Els gladiadors que morien a la arena eren arrossegats a l'espoliari pels esclaus que eren al servei de l'amfiteatre els quals feien servir un garfi de ferro i els treien per la porta anomenada de la Mort. Aquesta porta portava al espoliari, dependència de l'amfiteatre destinada a dipositar els cadàvers de la sorra per desposseir-los de les seves armes i vestimentes, acte que determina molt bé el concepte d'espoliar d'on provenia la paraula.

Gladiador (2/3)

S'han descobert molts exemplars, principalment a Pompeia i, d'altra banda els monuments figurats referents als gladiadors son abundants i rics en detalls. Les principals son:

* Casc. És la peça més característica entre les armes defensives del gladiador que recorda el que feien servir als últims temps de l'edat mitjana. Duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar. Els diferents models de cascos s'explica per la varietat de combats, però també pel desig dels lanistes d'equipar als seus homes amb la major riquesa possible de forma que produïssin un efecte teatral.

* Escut. Podia ésser quadrat, ovalat o circular, més lleuger i elegant que l'escut militar.

* Braçalets. Protegien la mà i el braç que no protegia l'escut. Podien ésser de bronze o simplement amb forma de corretges entrelligades. Les cames eren defensades per òcrees o gamberes.

* Llances

* Gladius, que de vegades podien substituir per un estoc puntegut.

* Punyal, recte o encorbat.

Els gladiadors portaven el pit descobert i la part inferior del cos amb un vestit curt, una tela, que fixaven amb un cinturó, baixava per davant fins els genoll i anava recollit als malucs per no molestar al moviment de les cuixes.

Gladiador (1/3)

Rep el nom de gladiador qui batalla amb un altre, o amb un animal, als jocs públics de l'antiga Roma. La teoria més acceptada sobre l'origen d'aquest mot és que deriva de la paraula Gladuis, l'espasa que feien servir.

Història

L'origen dels combats de gladiadors s'ha de buscar en els costums funeraris dels etruscs, als monuments dels quals apareixen representats i, remuntant-se una mica més, és probable que es trobi alguna relació amb el costum, practicat per alguns pobles primitius, d'immolar els presoners a la tomba de l'heroi mort a la guerra.
Constituïen una part dels jocs funeraris dels etruscs i sembla que es referien al culte de Saturn, probablement en un principi celebrats durant les Saturnals. Aquests combats es van introduir a Roma cap al segle III aC. Com no sempre hi havia presoners per combatre mentre el cadàver era cremat a la pira, moment en el que es produïa el duel gladiatori, en què la sang que es vessava era com un holocaust en ofrena al difunt, no mancaven homes temeraris que s'oferien lliurement a combatre. Aquests foren els primers gladiadors.

Com va succeir amb moltes d'altres costums de l'antiguitat, els combats de gladiadors, que havien començat per ser un ritus de significació religiosa, van acabar essent un espectacle barbar i sanguinari que va arribar a generar una passió desenfrenada.

Segons Valeri Màxim, els germans Marc i Dècim Brutus van donar el primer munus gladiatorium a l'any 490 de Roma, 264 aC, al fòrum Boari amb motiu dels funerals del seu pare.
Com eren molts els sistemes pensats per combatre i diverses totes les armes de cada combatent, es van fixar normes a l'art del gladiador, l'ensenyament dels quals era encarregat als lanistes o gladiadors vells. A càrrec d'aquests, hi havien els gladiadors fiscals, o dependents del fisc, car era l'Estat el que els mantenia sota un règim especial. D'altres lanistes reclutaven i mantenien nois per combatre a l'arena, que després llogaven per als funerals, menjars i d'altres solemnitats. No van mancar tampoc particulars opulents que tenien gladiadors i els cèsars, que posseïen els millors.

Els autors antic, especialment Suetoni, dóna molts detalls dels combats de gladiadors i de la intervenció que dins aquestes festes varen prendre algunes vegades els emperadors. Per exemple, Neró va fer lluitar un dia a l'amfiteatre a quatre-cents senadors i dos-cents cavallers. Trajà, de tornada de la seva expedició al Danubi, va aconseguir que durant els 123 dies de les festes que s'organitzaren combatessin deu mil gladiadors.

Els gladiadors educats a les escoles per els lanistes es llogaven o venien, de forma que els lanistes eren al mateix temps els mestres i els empresaris. Aquestes escoles, que la gent rica mantenia als últims anys de la República, eren repartides per diferents punts del territori romà. L'Imperi en va fundar moltes d'altres: Domicià en va establir quatre a Roma, anomenades ludus: Gallicus, Dacicus, Magnus i Matutinus. A Preneste, Ravenna i Alexandria, a causa de la bonança del seu clima, es van establir aquesta classe d'institucions imperials i l'escola d'esgrima de Càpua va mantenir molt de temps la seva antiga reputació.