LA VIDA A LA BANDA DEL REBRE

Per Matthew Tree1

Allà als anys seixanta –en temps del Franco, quan la llengua catalana era encara en bona part il•legal més enllà de la privacitat de la llar- hi va haver un incident a l’emissora de ràdio espanyola Cadena SER que encara avui es recorda a Catalunya. La veu més coneguda de l’època, un presentador anomenat Bobby Deglané –que, en paraules de l’escriptor Quim Monzó, solia escometre els seus convidats com un “cavaller almivarat”- va convidar la comediant catalana Mary Santpere, molt coneguda també arreu d’Espanya, al seu espai de cap de setmana. Només començar, el locutor va dir “Mary, no és cert que els catalans, més que no parlar, bordeu com els gossos?” Sorpresa, la Santpere va respondre després de pensar-s’ho un instant: “Jo no ho diria pas, això, però el que sí que et puc dir és que, a Catalunya, és molt típic posar el nom de Bobby a un gos...”

Els que hem vingut a viure a la Catalunya postfranquista trobàvem i encara trobem inexplicable que a la resta d’Espanya aquest tipus de befes bobbydeglanesques –o pitjors- siguin molt més habituals del que seria raonable esperar després de 30 anys de democràcia. Les anècdotes es succeeixen, any democràtic rere any democràtic: de l’altra banda dels límits de Catalunya ens van arribant testimonis de catalans que fan un volt per l’Espanya monolingüe, i que tan bon punt són identificats pel seu origen se’ls mira malament, se’ls tracta malament, se’ls insulta al carrer, i són distingits amb tot un reguitzell d’atencions similars. Per exemple, conec un càmera de TV que em va explicar que el 2004, ell i el seu equip van entaular-se en un restaurant de Burgos per ser rebuts per l’encarregat amb un –i són paraules exactes- “Si queréis hablar en catalán, mejor lo hacéis en otro sitio.” Ara, que la meva anècdota preferida és la que fa un parell d’anys va descriure per ràdio l’escriptora en llengua catalana Empar Moliner. Explicava que tan aviat com havia pujat a un taxi a l’aeroport de Madrid, li va sonar el mòbil. Un amic de Barcelona. Va respondre. Van començar a xerrar, en català. Al cap de pocs segons, el taxista ja es girava per etzibar-li: “Aquí a Espanya, parlem espanyol!” La Moliner es va apropar per mentir-li a cau d’orella: “Ei, que estic parlant italià, val?” Resposta: “Ah bé, aleshores d’acord. No pasa nada.”

Personalment, trobo incomprensible que els catalans que han passat per experiències d’aquest estil mai semblen sortir-ne gaire afectats. Jo, si algú em digués que deixi de parlar anglès a un altre angloparlant, en qualsevol entorn, m’enfadaria molt. Tal vegada aquestes anècdotes, abundants com són, no deixen de ser això: anècdotes, episodis, casos aïllats de sparring regional prou habituals a molts països d’arreu
del món. Potser, he pensat alguna vegada, els catalans fins i tot fan bé de descartar aquests incidents com simples tempestes en un got d’aigua.
Però el 2006 –quan el Parlament de Catalunya estava confegint el tercer Estatut d’Autonomia- vaig conèixer dos incidents que em va semblar que anaven molt més enllà d’una mera antipatia interregional.

En tots dos casos, jo era al programa matinal de la cadena de ràdio RAC1. El músic Miqui Puig i jo

1 Conferència de Matthew Tree al London School of Economics, novembre de 2008. Traduït de l’anglès per L. Bosch i S. Xicola. Les cites de textos catalans i castellans fetes en anglès per l’autor s’han traduït d’aquesta darrera versió sense anar a buscar-ne l’original. S’han deixat en castellà només aquelles cites que estaven també en castellà al text de la conferència. Totes les notes a peu de pàgina són dels traductors, i s’han inclòs per contextualitzar aspectes de la cultura britànica que, tot essent obvis per a un públic culte anglès, poden no ser-ho per a un de català.

teníem el que ben segur deu haver estat la feina més fàcil i ben pagada del món occidental: durant mitja hora no ens calia fer gaire res més que anar-nos explicant les coses que ens havien agradat i desagradat de la setmana anterior. De tant en tant, quan això ens resultava massa exigent, el presentador obria els micròfons i deixava que els oients hi diguessin la seva. Un divendres, ens va trucar un taxista barceloní: el cap de setmana anterior s’havia comprat un Mercedes, i havia decidit celebrar-ho fent un viatget fins a la capital de l’Aragó, Saragossa, per lluir la seva nova eina de treball –ja llampant, és clar, amb els colors groc i negre que fan que els taxis de Barcelona es vegin d’una hora lluny- davant dels seus amics aragonesos. Tan aviat com es va aturar al primer semàfor de Saragossa, els conductors dels cotxes a banda i banda van començar a baixar les finestretes per dedicar-li tot tipus d’insults, amanits amb serioses recomanacions de marxar de la ciutat, clarament provocats per la naturalesa catalana del seu cotxe. Va aconseguir arribar a casa dels seus amics, que li van pregar que no aparqués l’automòbil al carrer, perquè no podien garantir que es mantingués d’una peça gaire estona. O sigui que el va portar a un pàrquing, però va ser aturat a l’entrada per un grup de joves irats que van amenaçar de trencar-li els vidres,
aparqués on aparqués. Després d’això, el nostre taxista es va rendir i va abandonar Saragossa a tota velocitat per buscar refugi rere la frontera catalana.
El divendres següent, vam rebre una trucada similar, aquest cop d’una ciutat propera a Barcelona –crec recordar que de Mataró. La trucada era de la mare d’una noia de setze anys que feia poc havia fet un viatge escolar a Madrid per veure el Museu del Prado. Al metro madrileny, la noia i les seves companyes anaven xerrant en català entre elles, quan un home gran assegut al davant els va comminar que parlessin espanyol. Ella s’hi va negar, dient que parlaria espanyol amb ell, però no a les seves amigues. El vell va respondre que si fos més jove -i cito- “Et trencaria la cara”. En aquell moment, un noi assegut al costat que havia seguit la conversa es va aixecar tot oferint-se per fer-ho. La mare de la noia ens va explicar que ella i les mares de totes les noies de l’escola ja els havien donat instruccions ben explícites abans que sortissin cap a Madrid: sota cap concepte no havien de portar cap símbol català o del Futbol Club Barcelona, i si els preguntaven la seva opinió sobre qualsevol tema polític havien de callar, canviar de tema o fer-se fonedisses. Totes aquelles mares consideraven aquestes precaucions absolutament essencials. I bé, podria semblar que estem novament davant d’un parell més d’anècdotes, i que a base d’anar acumulant anècdotes aïllades una rere l’altra estaríem pretenent confegir-ne una categoria general. Però en aquests casos, penso que aquí el que compta és la lletra petita, diguem-ne, en el sentit que el que fa que totes dues històries siguin significatives és que tant els amics aragonesos del taxista barceloní com les mares de les noies que marxaven de viatge escolar donaven per fet que hi havia –a Saragossa i a Madrid, respectivament- una antipatia general (i no anecdòtica o residual) contra els catalans que podia tornar-se molt lletja, i amb possibilitat de tenir conseqüències violentes. Això em va sorprendre com a indicatiu d’un fenomen més ampli que era tan desagradable com –en certes circumstàncies- explosiu en potència. De fet, quan més endavant vaig fer una mica de recerca sobre els prejudicis anticatalans a Espanya, em vaig trobar amb aquesta observació de l’historiador espanyol José Antonio Maravall: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o alguna altra gran ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil.” No escrivia sobre l’Espanya de 2006, sinó la de 1931. I què passava el 1931? Els catalans negociaven el seu primer Estatut d’Autonomia amb el govern central. I què feien el 2006, quan el taxista i la mare de l’adolescent ens truquen per explicar aquestes històries d’anticatalanisme? Doncs com dèiem abans, negociaven el seu tercer Estatut d’Autonomia. O sigui que això, vaig pensar, és la clau de tot? Són justament els estatuts d’autonomia el que fomenta l’anticatalanisme a Espanya en moments concrets de la història? O ja existia abans? s manifesta també quan no hi ha cap estatut d’autonomia a l’horitzó?
***
A Espanya, qualsevol controvèrsia relacionada amb Catalunya –o, sigui dit de passada, amb el País Basc- és camp adobat per a tot tipus de manipulacions periodístiques i polítiques de la terminologia clau. Es fa difícil abordar el tema sense trepitjar mines semàntiques ocultes. O sigui que abans de continuar,
caldria clarificar tres termes clau. Primer, Catalunya2. “Catalunya”, en aquesta xerrada, fa referència només al Principat de Catalunya, capital Barcelona, i no inclou les altres àrees catalanoparlants amb què encara manté connexions culturals, és a dir València, les Illes Balears, part de l’est d’Aragó, la Catalunya
francesa, la ciutat de l’Alguer o Alghero, l’Estat d’Andorra i una petita llenca del nord de Múrcia. Avui no parlem de cap d’aquestes regions. Segon, els catalans. “Els catalans” fa referència aquí a tots els residents empadronats a Catalunya, sense tenir en compte d’on vénen, d’on vénen els seus pares, el color de la seva pell o la llengua que s’estimen més parlar. I per acabar, l’Espanya monolingüe. “Espanya monolingüe” ho usarem aquí per identificar les àrees del territori espanyol on el castellà o espanyol és l’únic idioma oficial, que són habitades per uns 25 milions de persones d’un total de població espanyola de poc més de 40 milions. Els 15 milions restants viuen en àrees on el basc, el gallec o el català són cooficials amb l’espanyol... Molt bé, doncs ara que ja hem aclarit tot això, podem continuar.
***
Qualsevol persona que visqui a Catalunya difícilment pot evitar adonar-se, tard o d’hora, que la cosmogonia dels catalans –és a dir, la seva percepció de qui són i d’on vénen- és sensiblement diferent a la dels habitants de l’Espanya monolingüe. Mentre que els llibres d’història d’aquests posen Castella i l’hegemonia castellana al centre de la seva història, els dels catalans expliquen la lenta però continuada
pèrdua de l’estat de gràcia històric. Atès que aquesta òptica catalana és poc coneguda, i atès que sense conèixer-la és impossible ni tan sols començar a entendre l’existència de l’anticatalanisme a Espanya, us faré ara una descripció, tan breu com pugui, de com la majoria de catalans mínimament ben informats veuen la seva pròpia història. Pels catalans, la famosa reconquesta cristiana de la Península iniciada pels volts del segle X, va ser assolida no només pels galaicoportuguesos obrint-se pas cap al sud per la franja occidental i els castellans fent el mateix pel centre; també els comtes catalans, més tard comtes-reis, van anar arrencant el control de la llenca nord-oriental de la Península de les mans dels àrabs o berbers, fins que el 1245 havien conquerit Tarragona i Lleida, però també València i les Illes Balears, per al cristianisme i també naturalment per a ells mateixos. Els successius comtes-reis van usar aquest territori eminentment costaner com una base per crear al segle XIV un imperi comercial, amb domini militar directe sobre Sardenya, Sicília, Nàpols, i un tros d’Anatòlia i de Grècia, Atenes inclosa... El comte-rei Pere III, commogut en ser el sobirà del Partenó, va manar el 1380 que una dotzena de ballesters el protegissin de forma permanent contra els lladres. Tota aquesta aventura militar va anar de la mà de l’aparició d’un dels corpus legislatius protodemocràtics més precoços d’Europa, sempre segons la perspectiva catalana. El codi civil conegut com els Usatges, que es va començar a crear al segle XII, va obrir el camí de les Corts catalanes, una espècie de precursor d’un Parlament en què els nobles, els eclesiàstics i fins i tot els menestrals, la protoburgesia en
2
“Catalonia” en anglès (i en altres idiomes com l’Alemany) té tradicionalment un
sentit més ampli del que habitualment donem aquí a “Catalunya”, i tendeix a incloure totes les terres de parla catalana, és a dir equival al que nosaltres en diem “Països Catalans”. cert sentit, hi eren inclosos. (La famosa Magna Carta anglesa, successora històrica dels Usatges, no va aparèixer en l’escena europea fins un segle més tard3). Aquesta protodemocràcia catalana eventualment va esdevenir un dels punts principals de discòrdia entre castellans i catalans: el rei d’aquests havia de ser ratificat per les Corts abans de seure al tron; en canvi, al rei castellà, de tradició reial absolutista, no li calia això. Si el nostre català imaginari fos una mica més cultivat del que és habitual, arribats en aquest punt es deliria per citar la famosa anàlisi de l’historiador francès Pierre Vilar: “Potser, entre 1250 i 1350, el Principat de Catalunya és el país d’Europa que seria menys inexacte, menys arriscat, descriure de forma aparentment anacrònica com un Estat-nació.” I si el nostre català fos un punt abrandat, també afegiria com qui no vol la cosa que en l’època a què es refereix l’afirmació de Pierre Vilar, la bandera que representava Catalunya és la mateixa que encara avui la representa. Mentre que la bandera espanyola, subratllaria satisfet, va ser inventada per decret el 25 de maig de 1785. Ara bé, després d’això fins i tot el català més gallet no tindrà més remei que admetre que, a partir d’aquí, tot és ensulsiada. Començant per la unió dinàstica entre la reina Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, València i Barcelona. Però, advertirà, això no va significar la unió d’Espanya –com afirma el mite nacionalista espanyol- perquè el regne català-aragonés va mantenir el seu sistema legal, d’impostos, moneda, estructura parlamentària i també tarifes duaneres a les fronteres amb Castella...

Però no hi ha dubte que a partir d’aquest moment el poder es va anar traslladant a poc a poc de Barcelona cap al centre de la Península. El 1518, als mercaders catalans se’ls va prohibir comerciar amb l’Amèrica acabada de descobrir. El 1652, després d’una dècada de revolta popular contra la interferència castellana en els afers catalans –paral•lela als conflictes entre parlamentarisme i absolutisme que hi
havia a tot Europa, i notablement a Anglaterra4- Catalunya va aconseguir mantenir la seva independència política, però va perdre una part important del seu territori –Perpinyà inclosa- a mans dels seus suposats aliats, el francesos.

Ara bé, això no és res comparat amb el que va passar el 1714, data clau de la història moderna catalana, quan el país va perdre la guerra contra la dinastia borbònica i va ser incorporada per la força de les armes a un Estat espanyol embrionari. Que, recordem-ho, encara no tenia ni bandera pròpia, però sí un
monarca absolutista emprenyat, Felip V, que va usar el seu Dret de Conquesta per justificar la subsegüent eliminació de la independència financera, la moneda i la legislació pròpies de Catalunya – però no d’entrada el Dret Civil català, qüestió sobre la qual tornarem després- i totes les institucions catalanes, incloses les vuit universitats i el dret històric a ratificar el rei, i la presència de la llengua
catalana en alguns contextos. I no es va aturar aquí: un barri sencer de Barcelona va ser enderrocat per construir una enorme ciutadella, on avui hi ha el Parc de la Ciutadella, per allotjar una part dels 30.000 soldats castellans que van ser desplegats a Catalunya per assegurar la seva submissió. Fins i tot els anglesos –aleshores aliats militars dels catalans, si més no sobre el paper- eren conscients que s’estava demolint un país independent. Precisament a Londres el 1714 apareix un opuscle que du per títol 3 Magna Carta: document de 1215 pel qual el rei Joan d’Anglaterra atorgava privilegis i llibertats als nobles anglesos, que s’havien rebel•lat. És considerat l’origen embrionari del sistema constitucional anglès.
4 A les dècades de 1640-50 s’esdevenen la Guerra Civil i la Revolució angleses,
en què el Parlament es revolta contra el rei Carles I, el derrota, deposa i executa, i estableix una autoritària república capitanejada per Cromwell, de curta vida però
amb efectes permanents en l’estructura constitucional del país.

Considerant el cas dels catalans, en què l’autor afirma: “Caldria aclarir que el Principat de Catalunya, abans de caure sota el jou de la Corona espanyola, [...] sempre ha estat governat per les seves lleis, amb independència de cap altre regne. Fins avui, aquestes lleis han estat respectades i qualsevol intent
de potinejar-les ha resultat en l’aixecament en armes del poble.”

Més tard, al segle XIX, hi va haver un ressorgiment de la cultura catalana que, amb la conjunció d’altres circumstàncies, va propiciar l’aparició del catalanisme polític que eventualment va portar a la recuperació –després de 218 anys de supressió- de la principal institució de govern, la Generalitat, i de l’establiment
d’un Estatut d’Autonomia (1932) pel qual es va recuperar una petita part de l’autogovern perdut el 1714. Però és clar, tant la Generalitat com l’Estatut van ser suprimits set anys després pel conegut dictador feixista Francisco Franco Bahamonde, que va manar de 1939 a 1975. Quatre anys després de la mort de Franco, el 1979, es va negociar un nou Estatut d’Autonomia sota l’atenta supervisió dels militars, i més
tard un tercer, dissenyat per millorar les insuficiències que les circumstàncies havien imposat en el segon, va ser aprovat de forma gairebé unànime pel Parlament català el 2006, però va ser impugnat pel conservador Partido Popular i el Defensor del Pueblo espanyol (socialista) i així ara el tenen guardat al congelador del Tribunal Constitucional espanyol.

Aquí tenim, doncs, en breu, la versió catalana de la història. Que agradi, o no, tant és. El fet és que aquesta és la manera de veure el passat col•lectiu que tenen la majoria dels catalans raonablement ben informats.

Des del punt de vista castellà, la conquesta militar del Principat de Catalunya el 1714, i les dotzenes de mesures que es van prendre després per posar Catalunya a ratlla amb les lleis i l’idioma de Castella, són simplement part del que es considera un procés de construcció nacional de l’època. Era i és, sempre des del punt de vista castellà, una cosa absolutament normal, que hom pren per descomptat. En canvi, el que els catalans de 1714 més ressentien era la pèrdua del seu sistema legal i de les institucions, ara desaparegudes d’una sola batzegada. Des del seu punt de vista, això constituïa una pèrdua total de la independència política que no era legítima i mai no seria legítima. Van aparèixer pintades als carrers de
Barcelona que deien: “Tot Catalunya és habitacle de presó”. Encara avui per a molts catalans, el que ells entenen com una forçada pertinença al projecte nacional castellà-espanyol, no és legítima.
És durant aquest període posterior a 1714, i especialment durant el segle XIX, que comencen a aparèixer els prejudicis anticatalans moderns que avui vivim. Fixem-nos en l’idioma, per exemple. Tot i que l’informe preliminar d’un funcionari castellà anomenat Batio afirmava poc després de 1714 que els catalans -i cito- “parlen i escriuen només en català, sense usar gaire el castellà”, les noves lleis
imposades pel règim castellà insistien que l’espanyol o el llatí eren els únics idiomes a usar als jutjats, en lloc del català com havia estat costum fins aleshores. També es van establir guies per prohibir el català a l’ensenyament escolar, en l’edició de llibres i en la prèdica, activitat molt estesa aleshores quan gairebétothom creia en Déu.

Caldria assenyalar que aquests decrets van resultar de molt difícil aplicació al principi. I potser per això van caldre mesures vuitcentistes per limitar l’ús del català, que es van anar multiplicant fins arribar a una a un extrem gairebé frenètic a finals de segle. El 1881, qualsevol tipus de document en català –des d’un
testament a un bitllet de tramvia- va ser declarat nul de ple dret. La prohibició del català als jutjats es va fer més estricta, sovint amb conseqüències desastroses per als demandants monolingües: el 1905 el diputat per Tarragona Julià Nogués va explicar al Parlament espanyol el cas d’un català que havia estat engarjolat 14 anys sencers per respondre “sí” en lloc de “no” a la pregunta d’un jutge castellà que no
havia entès bé. El 1896 es va prohibir parlar català en tot tipus de trobades, tant al carrer com portes endins. El mateix any es va proscriure l’ús del català en converses telefòniques i en telegrames. El 1900, va ser prohibit als teatres. Més tard, la dictadura de Primo de Rivera, que va durar set anys a partir de 1923, va enviar inspectors per acomiadar de forma fulminant qualsevol professor d’escola a qui
enxampessin parlant català als alumnes. Tots els cartells i rètols de tot tipus havien d’estar només en castellà. Es va obligar els serenos a cantar les hores en castellà en lloc de català. A aquestes altures, 1929, ja hi havia unes 150 lleis dissenyades per augmentar o imposar l’ús del castellà a Catalunya. I al general Franco encara no li hem vist ni les orelles...

La tossuderia dels catalans a seguir usant la seva llengua malgrat tot això –conegut és l’episodi protagonitzat per l’arquitecte Antoni Gaudí el 1924 amb un policia irat que el va acabar arrestant perquè, com que el venerable prohom se li adreçava en català, l’agent va etzibar-li si és que no sabia parlar castellà: “I és clar que en sé! Però no em ve de gust parlar-lo!” va ser la resposta de l’arquitecte- doncs
aquesta tossuderia, deia, ha portat els espanyols monolingües a creure, encara avui, que els catalans usen la seva llengua no només com a senyal de manca de respecte envers els castellanoparlants i per extensió envers la nació espanyola tota, sinó també com a estratègia per eliminar l’ús del castellà a Catalunya. Ja el 1916, un diputat castellà de les Corts espanyoles, Eduardo Ortega y Gasset –germà del
famós José- va declarar: “No es tracta tant de perseguir el català a Catalunya; es tracta més aviat d’evitar-hi la persecució de l’espanyol.” Aleshores, la immensa majoria dels catalans o bé eren monolingües catalanoparlants o bé tenien un coneixement molt imperfecte del castellà. Avui en dia, i ja és ben curiós, malgrat que tots els catalans saben castellà, de tant en tant sorgeixen grupuscles de
polítics i intel•lectuals espanyols que encara insisteixen a proclamar que a Catalunya es persegueix el castellà. Un Manifiesto por la lengua común difós aquest mateix mes de juny, repetia la mateixa acusació. I encara que els seus redactors pretenien un coneixement íntim, quasi sexual, de l’estat de la qüestió a Catalunya, només tres dels disset signants hi viuen de fet, mentre que la majoria s’estan a
l’Espanya monolingüe, un altre al País Basc, i encara un altre, a Londres. O sigui que aquí tenim un dels orígens dels prejudicis anticatalans: no tant l’idioma en si, com la tossuderia d’un gran nombre de catalans a usar-lo com a llengua per defecte a Catalunya. Malgrat haver estat renyats durant tant de temps amb severes admonicions que això està molt mal fet.
***
La darrera cosa de la qual volia parlar al London School of Economics és d’economia –un tema que entenc encara menys que, posem, la teoria de cordes bosònica- però per tal de poder entendre el crucial segon origen de l’antipatia envers Catalunya a Espanya, hem d’abordar el delicat tema dels diners. Al capdavall, el català estereotípic –a ulls dels espanyols monolingües, no tots és clar- no només borda com
un gos, sinó que a més és garrepa, del puny estret, avar, lladregot i fins i tot –i aquesta acusació ve del 1907, d’un article de Pío Baroja al diari El Mundo- un jueu (“Tot a Catalunya,” va escriure, “té un marcat caràcter semític.”). L’estiu passat, cent i un anys més tard, un català amic meu resident a Londres va sentir en una xerrada a l’Instituto Cervantes que uns espanyols d’entre el públic descrivien els catalans com “una colla de jueus”. La suposada gasiveria dels catalans ha estat reflectida en un seguit d’acudits populars, els més elaborats dels quals –com també passa amb l’humor jueu- són explicats pels mateixos al•ludits. Els de l’Espanya monolingüe tendeixen a ser més curts i alhora més obtusos. El més curt que
conec, i que vaig sentir personalment, fa: [acudit sobre el català mort, explicat amb polze i dit índex].

Com ja s’ha dit abans la llei civil catalana va poder seguir vigent unes quantes dècades després de la derrota militar de 1714. El Dret Civil català afavoria i fomentava la tendència existent a Catalunya cap al minifundi, el comerç i el principi de la inversió del capital. Quan, el 1778, es va permetre als catalans
comerciar amb les amèriques, aquests s’hi van posar de valent, comerciant principalment amb licors –
l’aiguardent català era un dels productes principals del país- i amb sucre, cafè i, en bona mesura, també esclaus. La riquesa que els comerciants reinjectaven a l’economia catalana va obrir el camí de la primera revolució industrial de la costa mediterrània. A principis del segle XIX, aquest desenvolupament ja començava a causar friccions entre Catalunya, amb una economia capitalista basada sobretot en la
producció tèxtil, i l’Espanya central i del sud, amb una economia principalment agrària, els beneficis de la qual anaven a parar a un grup reduït de terratinents amb força influència a Madrid, tant a la cort com al Parlament. El lobby dels empresaris catalans va pressionar el Govern central per la instauració de lleis
proteccionistes que afavorissin la creació d’un mercat intern espanyol. Els terratinents, els productes agrícoles dels quals ja tenien de fet un mercat protegit, es van oposar a aquestes iniciatives proteccionistes, tot i que haurien afavorit els industrials d’arreu d’Espanya, no només els catalans.

Aquest conflicte econòmic –entre les classes propietàries de Catalunya i les de l’Espanya monolingüe respectivament- va propiciar una tergiversació sorprenent dels fets: els catalans van començar a ser acusats de ser els escanyapobres de Castella i Andalusia. Tot i que estudis econòmics de principis del segle XX mostraven clarament que Catalunya, amb si fa no fa el 10% de la població, contribuïa fins al 25% del pressupost total espanyol, i en rebia tan sols el 6% de retorn en inversió pública. Avui –amb un dèficit anual mitjà del 9%- Catalunya és una de les regions més taxades i amb menys inversió pública d’Europa. I malgrat tot, la sospita que els catalans no només lliguen els gossos amb llonganisses sinó que a més neguen el suport financer a altres regions s’ha anat estenent més i més. El 1915, quan els catalans van demanar diners per a infraestructures locals, el diari El Imparcial, molt llegit a Madrid, va
descriure les autoritats catalanes com “paràsits financers que s’alimenten a expenses de l’Estat”. I 86 anys després, quan el Govern català pressionava per aconseguir el traspàs del 15% de l’impost sobre la renda, l’aleshores president d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va fer-se amb els titulars amb el comentari: “Només perquè els catalans tinguin dues llengües, no vol dir que hagin de menjar el doble que els altres!” Encara avui, persisteix el mite que Catalunya rep més diners de Madrid dels que li pertocarien, i qualsevol intent d’aconseguir-ne més és vist com un senyal d’avarícia.

***
Amb aquesta combinació d’atacs legals contra la llengua catalana i un règim impositiu tan dolós, als catalans tard o d’hora se’ls havien d’inflar els nassos. Ara bé, les primeres reaccions polítiques van ser de fet ben moderades. Qualsevol que avui excavi dins els textos fundacionals del catalanisme, la majoria de les darreries del segle XIX, es podria sorprendre en comprovar que no mostren cap interès per la independència. El teòric republicà Valentí Almirall, per exemple, optava en el seu escrit de 1886 per un estatus federal en una Espanya liberal. El bisbe Torras i Bages, en el seu monumental, estabornidor i altament selectiu compendi d’història i cultura catalana, La tradició catalana –infligit als lectors el 1892- propugna una regió catalana conservadora, amb una certa flaire rància de sotanes arnades. Per altra banda, l’assaig més popular d’Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906), defensava el que avui en dia té Catalunya: un govern parcialment autònom supervisat per l’Estat espanyol.

Però de bon començament, els mitjans i polítics espanyols van tractar tots els catalanistes de separatistes. El 1901, el diputat liberal Luis de Armiñan va plantejar al Parlament una qüestió: “Podria Polònia ser el model dels catalanistes?”, en un moment en què la lluita dels polonesos per la independència era ben coneguda. I encara avui, l’insult més habitual per a un català és polaco, i si algú en té cap dubte, pot consultar la primera o segona edició del diccionari Collins Master Spanish-English, en què trobarà que la segona definició de polaco és Catalan, i entre parèntesis s’aclareix: “pejoratiu”.

Aquest separatisme percebut va fer saltar les alarmes, més que en cap altre estament de l’Espanya monolingüe, en l’exèrcit espanyol, la paranoia catalanofòbica del qual havia comportat, com assenyala l’historiador Jaume Vicens Vives, que “la llei marcial va ser imposada a Catalunya durant 60 dels 86 anys que van de 1814 a 1900”. Però el pitjor encara havia d’arribar. El 1909, una banda d’oficials descontrolats va assaltar i destruir les redaccions de dues publicacions en llengua catalana de
Barcelona, poc després que un diari militar declarés: “Cal castellanitzar Catalunya... cal que allà la gent parli espanyol, pensi en espanyol i es comporti com a espanyols, tant si ho vol com si no.”

I parlar de militars ens porta a les dues dictadures feixistes espanyoles del segle XX. Ja hem comentat els abusos lingüístics del règim de set anys de Primo de Rivera, que també va prohibir la bandera catalana i una dansa nacional, la sardana. Ara bé, amb Franco –que va entrar a Barcelona el 1939- es va arribar a límits absoluts. Fins i tot els catalans que es van passar al seu bàndol durant la Guerra no ho van tenir fàcil: un feixista català va ser multat el 1938 per parlar català per telèfon en un hotel de Sevilla.

Un cop Franco i els seus camarades van haver entrat a sang i foc a Catalunya, hi van instal•lar el que es podria anomenar un règim de terror cultural i lingüístic –així com de terror del tipus més comú- dissenyat per eliminar fins el darrer vestigi de l’univers cultural català. Totes les institucions catalanes van ser abolides –novament- seguint el patró borbònic de 1714. Lluís Companys, el president català elegit democràticament i a l’exili a París, va ser lliurat a Franco per les forces d’ocupació nazis el 1940, i afusellat. La casa del més famós filòleg català, Pompeu Fabra, va ser saquejada i la seva biblioteca cremada al carrer. Totes i cadascuna dels milers d’organitzacions cíviques de tota mena que havien prosperat durant la República, des de clubs de bàsquet veïnals a l’Associació Catalana de Cecs, van ser
obligades a castellanitzar el nom, els estatuts, els carnets de soci i les reunions. El català va ser prohibit en totes les publicacions, tots els mitjans i en tot àmbit públic. El 1955, l’ambaixada espanyola a Londres fins i tot va aconseguir convèncer la BBC, amb el suport entusiasta del prestigiós exiliat republicà antifranquista Salvador de Madariaga, que suprimís les seves emissions quinzenals d’ona curta en
català.

I no va ser aquesta, com alguna vegada s’ha adduït, una situació que durés tan sols durant una primera i més violenta mitja dècada del règim de Franco, sinó que va es va perllongar fins la darrera esbufegada del general. El 1960, quan un grup de catòlics catalanistes moderats va interrompre un concert al Palau de la Música de Barcelona amb una cançó patriòtica, van haver de sentir dels policies que més tard els estomacaven a les cel•les de comissaria els següents comentaris documentats: “El que Hitler va fer als jueus no va ser res comparat amb el que nosaltres farem amb els catalans!”; “D’aquí a un any sereu els nostres esclaus, ens estareu llepant les botes!”; “Vosaltres els catalans sou menys que la merda!”. I ei, que consti que aquests a qui estaven atonyinant eren cristians catalanistes moderats! Els detinguts que insistien a parlar català davant dels jutges, com ara el filòleg Jordi Carbonell, eren reclosos en institucions psiquiàtriques. Les dones de la clandestina Esquerra Republicana de Catalunya, els membres de la qual negaven ser espanyols, sovint eren violades durant l’arrest, com van explicar dues víctimes a un amic comú.
De tot aquest període, però, res em va fer entendre personalment com de salvatge en va arribar a ser el clima anticatalà del franquisme com la història verídica que em va explicar un home a qui vaig comprar una taula, ara farà deu anys al barri de Sant Antoni de Barcelona. El 1966, quan tenia vuit anys i encara vivia al poble, els pares el van enviar a l’Ajuntament a recollir un imprès. En entrar al vestíbul, va dir “Bon dia” sense pensar-s’ho, en lloc del “Buenos días” espanyol. L’home rere el taulell es va aixecar i va sortir, i sense dir ni paraula li va clavar un plantofada que el va fer caure de cul a terra. Qualsevol anglès que pugui imaginar un nen de 8 anys bufetejat per un funcionari públic per dir “Bon dia” a Bristol o Birmingham, posem per cas, podrà fer-se una idea del que significava ser catalanoparlant a Catalunya durant bona part de la segona meitat del segle vint...
Amb l’arribada de la democràcia, lluny de guanyar-se la simpatia de l’opinió pública espanyola per haver patit gairebé una extirpació quirúrgica de la seva cultura, una enquesta encarregada el 1977 per l’aleshores president espanyol Adolfo Suárez, indicava que Catalunya era la regió d’Espanya menys apreciada a Madrid i les dues castelles, a Andalusia, Galícia, Extremadura, Astúries, Múrcia, Aragó i les
Illes Canàries. Només a València, les Illes Balears, Navarra i el País Basc, els catalans aconseguien escapar del darrer lloc de la llista. D’aleshores ençà, l’antipatia envers els catalans ha demostrat estar tan profundament arrelada a l’Espanya monolingüe que l’historiador català Josep Maria Solé i Sabaté va dir en una entrevista recent, i cito les seves paraules exactes: “De la mateixa manera que a Àustria, abans de la Segona Guerra Mundial, hom no podia ser plenament austríac sense ser una mica antisemita, també avui a Espanya no es pot ser cent per cent espanyol sense ser almenys una mica anticatalà.”
***

Hem vist al principi com el prejudici anticatalà, fomentat obertament en alguns mitjans espanyols i per alguns polítics espanyols, comporta assetjaments, abusos verbals, i coses per l’estil. Però de tant en tant pren una forma més seriosa, i no hi ha millor exemple d’això que l’extraordinari i inversemblant cas de
l’Èric Bertran. El 2004, l’Èric Bertran era un noi de 14 anys que vivia a Lloret de Mar, un poble turístic de la Costa Brava. Entusiasta de Harry Potter, l’Èric tenia una pàgina web anomenada “L’Exèrcit del Fènix”, nom inspirat en l’Ordre del Fènix de J.K. Rowling. El 24 de setembre, l’Èric va enviar un correu electrònic a dues cadenes de supermercats i a un productor de làctics, exigint que incloguessin el català en l’etiquetatge dels seus productes i suggerint que la seva organització del Fènix els faria la vida més difícil si no ho feien. El que volia dir amb això, com va explicar en un correu posterior, era que ell i tres altres adolescents que formaven l’Exèrcit del Fènix col•lapsarien el servei d’atenció al client d’aquestes
companyies amb una allau de correus electrònics.

El 30 de setembre, just abans de les 11 de la nit, vint guàrdies civils en uniforme de combat i amb armes automàtiques van irrompre a la casa de l’Èric, van escorcollar la seva cambra i es van endur el seu ordinador i el del seu germà. Es van identificar com a membres d’una brigada antiterrorista que havia estat enviada des de Madrid aquell mateix dia. Va resultar que una de les cadenes de supermercats a les
quals l’Èric havia enviat correus l’havia denunciat a la policia pensant-se que l’Exèrcit del Fènix era una organització de guerrilla urbana, una sospita que aparentment compartia la divisió d’intel•ligència de la Guàrdia Civil. Quinze dies més tard, durant els quals l’Èric va patir diversos atacs de pànic i va haver de
rebre tractament, va ser citat a declarar a Madrid davant la fiscalia. El 15 de desembre, en un episodi gairebé delirant, la fiscal –que en una relliscada va admetre que no havia llegit el correu original que havia causat tot l’enrenou- va declarar l’Èric mentalment inestable perquè tenia fotografies de crema de banderes espanyoles al seu lloc web (l’endemà va ser obligat a veure un psicòleg forense), i després de discutir amb ell sobre la seva identitat nacional, va amenaçar-lo tot cridant “Digues que ets espanyol, o t’engarjolo!”
Un any més tard, el març de 2005, la cadena de supermercats va retirar la denúncia, després de mesos amb el servidor col•lapsat per ciberactivistes catalans enfurismats. El fons de tota aquesta qüestió és que un episodi com aquest hauria estat inimaginable a qualsevol altra banda d’Espanya que no fos Catalunya, amb la molt probable excepció del País Basc. Un noi de 14 anys de Cantàbria o les Canàries,
posem per cas, que enviés un correu electrònic rondinaire a una companyia per convence’ls d’etiquetar tots els seus productes en castellà no hauria rebut, podem comptar-hi, una visita d’una unitat antiterrorista de Madrid.
***

Així doncs, quina situació estem vivint ara, nosaltres els residents a Catalunya? Bé: el boicot a tots els productes catalans que es va iniciar el 2006 –l’època en què es negociava l’Estatut d’Autonomia- encara és seguit per una important minoria de l’Espanya monolingüe (a Madrid, un 21% de ciutadans van confirmar fa poc que seguien sense comprar català). El dèficit públic de 20.000 milions d’euros anuals,
combinat amb l’arribada d’un milió dos-cents mil nous ciutadans els darrers deu anys, afegits a una població original de 6 milions, ha incrementat de forma notable la pressió sobre escoles i hospitals. Campanyes mediàtiques generades fora de Catalunya, titllant els catalans d’abusadors lingüístics i destructors de l’idioma espanyol a Catalunya, continuen fent-nos la mateixa murga de sempre, malgrat
que el setembre d’aquest any un estudi oficial de la Unió Europea no només va dictaminar que no es persegueix el castellà a Catalunya, sinó que també va recomanar que el sistema d’immersió lingüística empleat a les escoles públiques catalanes fos adoptat per altres comunitats bilingües d’Europa. Ras i curt, els catalans s’estan cansant d’una situació cansosa que ja ha durat massa, massa temps.
Dels aproximadament sis milions de ciutadans que tenen dret a vot, més de dos milions ja volen la independència sense embuts, i uns altres dos milions es declaren indecisos. Fins i tot nosaltres, els estrangers sense vot, hem estat enquestats. Una majoria de llatinoamericans, sembla, preferirien quedar-se a Espanya, mentre que el europeus de l’est, per exemple, estan majoritàriament a favor de la secessió. Com ho està també almenys un anglès resident de fa temps... Més encara quan menys d’un
40% de la població espanyola dóna suport a una intervenció armada en cas que Catalunya i el País Basc alcessin la mà per dir adéu. I abans que algú pugui dir, “Ei, i tu què n’has de fer? Amb el teu passaport britànic i la teva llengua
anglesa universal, per què t’hauries d’amoïnar per aquesta trifulga en un raconet costaner del continent?”, m’agradaria acabar dient que el meu interès en aquest afer és més personal que no pas polític, ja que una de les àrees en què l’anticatalanisme és més virulent és el món literari. Mirem aquest llibre, per exemple. L’últim patriarca, de Najat El Hachmi. Najat El Hachmi va venir del Marroc a viure a
Catalunya als vuit anys. Vint anys més tard, el gener d’enguany, amb aquesta novel•la va guanyar el premi literari més prestigiós i més ben remunerat en llengua catalana, el Ramon Llull. Malgrat aquest assoliment únic, quan s’estava preparant la traducció espanyola, Najat va rebre una enorme pressió perquè la frase “traducido del catalán” fos eliminada de la portadella, ja que això perjudicaria de valent
les vendes a l’Espanya monolingüe. Efectivament, el món literari en va ple, del suposat secret que els lectors de l’Espanya monolingüe tendeixen a menysprear el producte dels escriptors en llengua catalana.
A un dels més exitosos, el valencià Ferran Torrent, li van oferir un contracte ben sucós per la versió castellana d’un dels seus llibres, però l’editor només va posar-hi una condició, tan sols una: que el nom de pila de Torrent fos canviat a Fernando per tal que així la gent es pensés que era un espanyol monolingüe.
Jo mai havia estat conscient de fins a quin punt les coses són així, fins que jo mateix em vaig trobar en una situació semblant. Vet aquí l’original en català d’una novel•la publicada el 2001, Privilegiat. La ressenya biogràfica de la solapa és ben normal: Va aprendre català pel seu compte el 1979, ha publicat això i allò (títols en català mencionats), ha participat en aquestes antologies, que si patatim, que si
patatam, i col•labora en aquest i l’altre diari i en aquesta i l’altra ràdio (noms de mitjans catalans mencionats). D’acord. Ara vegem-ne la versió castellana: Nascut a Londres, escriptor, col•labora en diaris i emissores de ràdio. Viu a Barcelona des de 1984. Punt. Ni una sola al•lusió al fet que aleshores ja havia publicat tres llibres en català, contes en unes altres cinc publicacions, i treballat en els mitjans catalans. Res. Ni una sola menció de la temuda paraula gruixuda que comença amb “C”.
I vet aquí precisament el fons del problema. Tan sols el fet de viure i formar part de l’univers català, nique sigui de forma modesta, ja és vist per si sol com quelcom intranscendent, o indesitjable, o políticament incorrecte, o de molt mal gust, o fins i tot refotudament horrible, a l’Espanya monolingüe. I tanmateix, a Catalunya no deixen de bombardejar-nos amb el recordatori, sovint reforçat amb algun comentari foteta, que formem part d’Espanya i que per tant ens hauríem de comportar d’una forma més espanyola.

I jo us dic que és aquesta una situació insostenible, que tard o d’hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món –si més no per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides. El que estic segur que tothom desitja –i hi incloc la immensa majoria dels habitants de l’Espanya monolingüe- és que a les fotografies de portada no hi hagi escenes violentes, ni tancs retrunyint -ni cadàvers- pels carrers de Barcelona.

Ara us toca a vosaltres.

Carta publicada al Diari de Girona el 17//06/09

Jordi Bonet. president de l'escola de futbol arbucienca
El proper dia 4 de juliol fem la cloenda del futbol arbucienc i una de les coses que fem és un sopar popular, com la temporada passada. Per culpa de la crisi famosa hem reduït una mica el preu i fem pagar 7 € als petits i 12 als adults, de manera que queda un marge per a l'entitat de 2 € per persona que fem servir per comprar pilotes, pitralls, etc. El pagament del sopar el volíem fer com l'any passat, els donem un codi de barres de la Caixa i a través del caixer els pares el fan, repeteixo, a través del caixer. Quina ha sigut la nostra sorpresa quan la Caixa ens diu que per a cada pagament es cobrarà 2 € de comissió, és a dir, el nostre marge per poder comprar material esportiu i que si els pares fan un ingrés a un número de compte de la Caixa els cobrarà 6 € per pagament.
És a dir, aquests senyors de la Caixa, sense fer res es queden el benefici de tots els nens que juguen a futbol, això és increïble, on hem arribat? Què hem de fer les entitats per sobreviure?
L'eslògan de la Caixa que diuen "obert a l'esport", a quin esport? Deu ser a pagar fixatges multimilionaris i no a ajudar nens i nenes a fer qualsevol esport.

diarrea mental

El germà de Joseph Ratzinger, Georg Ratzinger, explica en una carta com va ser el reclutament dels dos germans a les joventuts hitlerianes i quina era l’actitud de l’actual papa Benet XVI davant el nazisme. “El meu germà fugia dels entrenaments nazis, no anava a les concentracions, i això va suposar un dany econòmic a la nostra família”, comenta Georg qui assegura que el pare de família sempre va ser “un gran opositor” del règim de Hitler.

“De petit no volia ser sacerdot” confessa el germà de Benet XVI, “sinó pintor” i desvetlla un gran amor de Joseph per la natura. En el terreny més vivencial, Georg Ratzinger assegura que “érem els més petits i dèbils de les nostres classes i no aconseguíem seguir el ritme dels nostres companys”, “només volíem que s’acabés aquella guerra”, comenta Georg, conscient de les acusacions filonazis que versen sobre el màxim representant de l’Església catòlica. A més, Ratzinger comenta que un cosí d’ells, amb problemes mentals, va ser exterminat pels nazis.

A qui em sona a mi aixo d’un Alemany que volia ser pintor, i es va dedicar a la política… un tal Adolf, pot ser. Lo que esta ben segur es que haurien de canviar urgentment el vi de missa del Vaticà. El que tenen ara dona una diarrea mental impressionant, i sinó mireu lo que diu L'arquebisbe de Granada sobre l'ús del preservatiu a l'Àfrica .

L'arquebisbe de Granada, Javier Martínez, creu que l'ús "massiu" dels preservatius no ha aturat els contagis del virus de la sida a l'Àfrica, sinó que els ha propagat, una realitat que, segons ell, està "perfectament constatada".En un article fet públic ahir per l'Oficina d'Informació dels Bisbes del Sud d'Espanya (Odisur), el prelat recolza les manifestacions efectuades pel papa Benet XVI en una visita recent al continent africà en què afirmava que l'ús dels preservatius augmentava el problema de la sida, i ha apostat per la "necessitat de canviar la nostra mirada sobre la sexualitat".

Promoure l'ús del cos i el sexe

Martínez culpa d'aquesta situació "els mateixos que degraden sense parar i sense límit la nostra pròpia humanitat i la dignitat del nostre pensament quan decideixen promoure entre nosaltres la banalització absoluta de l'ús del cos humà i del sexe".

A més, en el seu text, considera que els culpables "són els mateixos" que consideren que "a qualsevol cosa, fins i tot constitutivament estèril, se la pot anomenar matrimoni" o aquells que demanen "mil controls" per obtenir un antibiòtic però subministren als menors "sense que els seus pares ho sàpiguen, sense dir ni piu i totes les vegades que faci falta", una pastilla "abortiva".

L'arquebisbe de Granada també ha alertat que la societat d'avui es dirigeix cap al "formiguer industriós al servei dels interessos econòmics i polítics dels poderosos" i ha comparat aquesta actitud "tan alegre i confiada" amb la d'uns pàrvuls "que els seus mestres porten d'excursió".
(Escut del Tribunal de la Inquisició)

Vuelve la polémica: los bancos podrán obligarte a ampliar la hipoteca si tu piso baja de precio

Hace un año estalló la polémica y el boletín oficial del estado (boe) del pasado sábado la vuelve a avivar en un momento delicado. el problema viene de que la nueva ley del mercado hipotecario aprobada por el gobierno permitía a los bancos obligar a los hipotecados a poner más garantías sobre la mesa si su casa bajaba un 20% respecto al precio inicial

En la práctica, esto quería decir que si alguien llega a tener una hipoteca por un importe superior al valor de su vivienda, el banco puede obligarle a dejar como garantía bienes adicionales (dinero en efectivo, acciones, inversiones, otras propiedades...) para garantizar que su crédito está respaldado pese a que hubiera pagado puntualmente siempre sus cuotas

Pese a la polvareda social que se levantó hace un año, el asunto ha permanecido más o menos enterrado, sin hacer más ruido y el que más y el que menos pensaba que había caido en el olvido y que no se aplicaría. sin embargo, el boe del pasado sábado actualiza la normativa y ha reavidado la polémica y los miedos. la actualización publicada en el boe tras ser aprobada por el consejo de ministros, no elimina la cláusula, simplemente matiza los momentos en los que el banco puede activarla

Así la norma dice literalmente: "Si por razones de mercado o por cualquier otra circunstancia el valor del bien hipotecado desmereciese de la tasación inicial en más de un 20%, y con ello se superasen, en función del principal pendiente de amortizar, los límites [...], la entidad acreedora, previa tasación realizada por una sociedad homologada independiente, podrá exigir del deudor la ampliación de la hipoteca a otros bienes suficientes para cubrir la relación exigible entre el valor del bien y el préstamo o crédito que garantiza"

La novedad, según los expertos, es que precisa cuándo podrán hacer uso los bancos de esta norma entre particulares. de esta forma, el boe señala que si el deudor es una persona física, el banco no puede activar esta norma hasta que pase un año en el que se mantenga que la hipoteca es superior al precio del piso "a contar desde el momento en que la entidad acreedora haya hecho constar en el registro contable" antes de exigirse la ampliación de la hipoteca

A la vez, va más allá y dice que tras ser requerido por el banco, el deudor puede optar por:

1) la devolución de la totalidad del préstamo
2) la devolución de la parte de la hipoteca que sobrepase la tasación

Es decir, si alguien compró una casa por 300.000 euros y abrió una hipoteca por 240.000 euros, si su casa llega a valer 200.000 euros (un 33% menos que al principio) el banco puede exigirle que pague o garantice con otros bienes la diferencia entre esos 200.000 euros y la hipoteca que le quede pendiente

El boe añade que si pasados dos meses desde que le fuera requerida la ampliación de la hipoteca no lo ha hecho o abonado, se dará por entendido que ha optado por la devolución de toda la hipoteca, que le será "inmediatamente exigible" por el banco

Cuando el precio de la vivienda subía y subía no había problema de que el valor del piso fuese inferior al de la hipoteca (un fenómeno conocido como negative equity), pero ahora es un riesgo más que real en algunas zonas y para algunas personas

Los expertos resaltan que la medida, lógicamente, se puede aplicar, pero que sería tremendamente impopular y que incluso cabrían alegaciones ya que los afectados podrían decir que la tasación que se hizo en su día fue elevada. por ello, señalan que no creen que a los bancos les interese aplicarla si el cliente está pagando la hipoteca sin fallos

También han surgido las críticas de los que piensan que esto es una forma de traspasar el riesgo de los bancos a los clientes

La contra de lavangurdia

"El hombre más influyente de la historia fue un judío: Jesús"

Tengo 42 años. Nací en Buenos Aires de familia sefardí y vivo en Barcelona desde hace siete años. Soy doctor en Filosofía e investigador del pensamiento judío. Estoy casado. Tengo dos hijos, Max David (4) y Lucas Elí (2). ¿Política? Moderado. Practico un judaísmo moderno

Sefardí?

Sí. Tengo 16 apellidos judeoespañoles: Astruch (de Besalú), Carmona, Baldú, Arditi (de Barcelona), Benveniste (de Zaragoza), Saban... Mis antepasados Saban vivieron en el Toledo del siglo X.

Saberlo y pasear por Toledo debe de ser emocionante...

Tanto como oír de niño a mi abuelo hablar ladino, el castellano de las familias judeoespañolas expulsadas hace 500 años.

¿Le transmitió costumbres sefardíes?

Al llegar a Barcelona me conmovió descubrir que la axada (ajada) de mi familia bonaerense ¡era aquí el alioli!: la misma receta, pasada de madres a hijas durante un éxodo de 500 años. Mi cultura familiar es sefardí.

¿Marcó eso sus intereses intelectuales?

A los siete años, mi abuelo me enseñaba rashi:palabras ladinas escritas en grafía hebrea. El pueblo judío siempre se refugió en el estudio: costumbre judía medieval era untar con miel las páginas de los libros, para que el niño se relamiese pasándolas...

¿A qué atribuye este rasgo judío?

Aprendimos que pueden arrebatártelo todo... menos lo que has estudiado. Y leer la Torá (Pentateuco) era leer a Yahvé.

¿Estudió usted la Torá?

Y todos los textos de la tradición judía. Por eso puedo argumentar que todo lo que enseñó Yeshua (Jesús) era puro judaísmo.

Pero cristianismo y judaísmo son religiones diferentes.

Se metió la Iglesia de por medio, ¡hasta el punto de llamar a los judíos asesinos de Jesús-Dios! Y obviando a Jesús como judío.

Eso es inocultable, ¿no?

Jesús era un judío del siglo I, un rabino que enseñaba cosas, ¡todas en los textos de la tradición israelita, que Jesús estudió a fondo!

¿No era un predicador analfabeto?

Era un finísimo estudioso hebreo, muy sutil. Era rabino (maestro) fariseo con alguna idea esenia (lo de "vende todos tus bienes y dáselo a los pobres"). Predicó lo mismo que otros rabinos fariseos anteriores, como Hilel (70-20 a. C.): "El sábado está hecho para el hombre, no el hombre para el sábado".

¿Jesús no aportó nada original, pues?

Encarnó con carisma ideas espigadas de toda la tradición ética judía.

Envía al paro a los teólogos cristianos.

No abordar a Jesús desde el judaísmo es no entenderlo. Otros profetas judíos anteriores ya llamaron "Padre" a Yahvé.

Y lo plasmó el Nuevo Testamento.

¿Nuevo? Tres están escritos por judíos: Levi ben Alfeo (Mateo), Mordechai ben Johanon (Marcos) y Johanan (Juan), y otro por un médico griego, Lucas, y todos con enseñanzas judías. Jesús no predicó una nueva alianza con Dios, y así lo proclamó: "No he venido a abrogar la Ley (de Moisés), sino a consumarla" (Mateo, 5,17).

¿Aspiraba sólo a ser un buen judío?

Un judío cumplidor. Yo, como judío, me enorgullezco: ¡llevo la sangre de Jesús, uno de los nuestros! Me enorgullece que Yeshua, rabino judío, haya sido el hombre más influyente de la historia de la humanidad.

¿De qué manera los discípulos de Jesús fueron apartándose del judaísmo?

Saúl de Tarso (Pablo), fariseo de la diáspora, predica que no se trata ya de cumplir preceptos, sino sólo de creer que Jesús resucitado es Dios. Esta flexibilidad expandió una doctrina que diferiría ya del judaísmo.

¿En qué?

Simón (Pedro) y Johanan (Juan) oraban en sinagogas ¡y jamás creyeron que Dios se hubiese encarnado en su maestro Yeshua!: en el judaísmo, Dios no se encarna.

Pero creían que Yeshua era el Mesías.

No. Al Mesías (Meshia:"enviado"; en griego, Christos)lo esperaban los judíos: instauraría el Reino de Dios en la Tierra. ¡Y aún seguimos esperándolo!

¿Qué entienden los judíos por Reino de Dios?

Paz universal y fin de la pobreza. Prueba de que Jesús no era el Mesías ¡es que sigue habiendo guerras y pobres!

Me temo que tendrán ustedes que seguir esperando mucho…

Pero actuamos: para el buen judío, lo que cada uno hace ayuda a Dios. ¡El judaísmo consiste en actuar correctamente, más que en creer! Tu conducta te define.

¿Al Mesías lo encarnan entre todos?

Podría ser. No hay monjes judíos: para el judío, el mundo es santo, la materia es santa, hasta el dinero es santo si le das buen fin.

¿Cómo ven hoy los judíos a Jesús?

Con antipatía: ven la imagen sombría proyectada por la Iglesia católica, que nos mataba si no decíamos que Jesús era Dios, que invocaba la Pasión de Jesús para matar judíos... Todo eso. Pero yo insisto en separar a Yeshua de la Iglesia de Roma.

¿Y rejudaizar a Jesús?

Mejor diría que el mundo cristiano y el mundo judío están acercándose: ¡al final, compartimos la misma ética!

¿Pero no eran ustedes los que fomentaban lo del ojo por ojo?

Otros salmos y rabinos predicaban unirse a enemigos y pecadores para acercarlos, y amar al enemigo... El caso es que los esclavos preferían amos judíos o cristianos a amos griegos o romanos...

¿Y eso por qué?

El esclavo, persona también a imagen y semejanza de Dios, era tratado mejor. Yal séptimo año - Dios descansó al séptimo día, sábado-se les liberaba. ¡Y de ahí nuestro año sabático!

El G-14 suma tres meses sin iniciar una sola vivienda

El grupo de las principales inmobiliarias (G-14), mantiene "congeladas" sus actuaciones y suma ya tres meses sin iniciar ni una sola vivienda para no incrementar aún más el 'stock' de inmuebles sin vender, que ronda las 650.000 ó 700.000 viviendas.

Así lo asegura el 'lobby' inmobiliario a raíz de la publicación de los datos de viviendas iniciadas en el cuarto trimestre y los relativos a la concesión de hipotecas en el mes de enero.

En esta situación, el G-14 recrimina al Gobierno que, mientras la producción se ajusta de una forma "más que relevante" y la demanda sigue experimentando una "importante corrección", la política de fomento de la VPO dispare la iniciación de estas viviendas hasta niveles no vistos en 23 años, sin agotar antes todos los mecanismos para dar salida, incluso a través de la protección, al 'stock'.

En el último año se iniciaron 90.946 viviendas protegidas, un 8,5% más que en 2007, frente a 269.098 viviendas libres, un 49,4% menos respecto al año anterior. Así, el G-14 afirma que, aunque la senda alcista de la VPO tiene indudables ventajas para el mantenimiento de la actividad y el empleo, "pudiera suscitar alguna duda sobre la eficiencia en el proceso de asignación de recursos tanto reales como financieros cuando ello convive con un 'stock' de viviendas terminadas".

Más a pie de obra, G-14 asegura que la VPO puede estar cubriendo algunos mercados territoriales en los que no hay actualmente un 'stock' de vivienda libre pendiente de venta, como en el entorno de Barcelona, aunque recalca que "ello parece menos justificado en territorios como Valencia, Castellón o Murcia".

Por el lado de las viviendas terminadas, las grandes inmobiliarias observan un "ajuste muy reducido", aunque esperan que éste se siga acelerando "de forma relevante" en los próximos trimestres, en línea con el descenso en la iniciación de los trimestres anteriores, lo que agudizará la reducción de la actividad y la pérdida de empleos en el sector.

Por otro lado, el G-14, que viene constatando un ajuste de los precios de la vivienda de hasta el 20%, volvió a poner en evidencia el desajuste entre la evolución de los valores que ofrece el Ministerio de Vivienda y la realidad.

Así, el 'lobby' asegura que la caída interanual del 14,5% en el importe medio de las hipotecas durante el mes de enero evidencia que el ajuste de los precios «estaría más cerca de los datos que reflejan las estadísticas no oficiales que los resultados de los registros notariales y de la propiedad», que emplea el Gobierno.

En su argumentación, el G-14 señala que, aún teniendo en cuenta que las estadísticas oficiales no contabilizan la vivienda protegida y el incremento del peso de la VPO en las transacciones, estos argumentos no serían suficientes para explicar el ajuste del importe medio de las hipotecas. "Cabe concluir que el descenso se estaría produciendo en el precio de la vivienda libre", apostillan.

:-)

Algunos bancos privados suizos prohíben a sus directivos salir del país
Temen que sean detenidos como le ocurrió a un banquero de UBS cuando llegó a EE.UU.


Londres. (EFE).- Algunos bancos privados suizos han comenzado a prohibir a sus directivos viajar al extranjero, incluso a los países vecinos, por miedo a que sean detenidos, revela el diario Financial Times.

El periódico cita al director de un importante banco privado en Ginebra, según el cual la determinación de países como EE.UU. y Alemania de acabar con la evasión fiscal y el secreto bancario obliga a los bancos a tomar medidas extraordinarias para proteger a sus empleados.

"Algunos bancos han tomado ya esa precaución. Si hoy voy a Alemania a visitar dos bancos con los que tengo tratos, los aduaneros alemanes pueden decidir interrogarme", dijo el banquero al periódico.

Las prohibiciones afectan sobre todo a las visitas a Estados Unidos tras la detención en ese país de un destacado banquero privado que trabaja para UBS como parte de una investigación federal. "Un banquero suizo que viaje a Estados Unidos se expone a ser interrogado. Yo me lo pensaré dos veces antes de ir a América", dijo al periódico el director de un banco privado que no prohíbe, sin embargo, a sus empleados viajar fuera del país.

Una fuente conocedora de la situación señaló por su parte que muchos banqueros privados no se atreven siquiera a viajar a la vecina Francia y no salen prácticamente de Ginebra.

Suiza aceptó este mes flexibilizar su actual legislación sobre el secreto bancario y adoptar los estándares internacionales de transparencia en el sector.

Si hay casi 2 millones de casas sin vender, ¿se necesita hacer más vpo?

Esa es la pregunta que lanza el diario el mundo, que explica que el número de viviendas sin vender crece sin parar minuto a minuto -alcanza alrededor de los 2 millones entre nueva y usada-, mientras el gobierno quiere construir 150.000 viviendas al año de protección oficial (vpo) hasta 2012, es decir, otras 600.000 casas

el ministerio está planteando un atajo: que las promotoras pasen sus pisos de libres a protegidos, pero eso supondría "darlos" a un precio inferior al que tienen y por lo tanto, asumir pérdidas. por ello, apenas se han solicitado 7.000 reconversiones. una alternativa sería crear un parque de vivienda pública destinado al alquiler

mientras, el sinsentido sigue campando por el mercado inmobiliario español. hay 1 millón de casas nuevas en venta, otro millón de viviendas de segunda mano pendientes de ser vendidas y sigue habiendo escasez de viviendas protegidas y demanda para ellas

cada uno tiene su opinión, pero los jugadores inmobiliarios temen que si se construye tal cantidad de vpo como espera el gobierno no hará otra cosa que retrasar el momento de recuperación del sector al añadir más oferta en un mercado donde ya existe un enorme exceso de oferta

una mica de lectura...

Los pisos de los bancos, procedentes de embargos y adquisiciones, han convertido a los bancos en inmobiliarias. será importante ver cuanto baja el precio de los pisos con estos nuevos agentes del mercado inmobiliario. "no bajarán los precios de los pisos mucho más de lo que ya los han bajado las propias inmobiliarias" (30% como límite de bajada del precio)

el columnista cree que las entidades financieras podrían bajar un 10% el importe de los activos inmobiliarios adquiridos, con lo que asumirían esa pérdida pero se quitarían los inmuebles de sus balances. la filial inmobiliaria de caja madrid es reser, la de bbva es anida, la de banco santander es altamira santander real estate, y la de banco sabadell es solvia gestión inmobiliaria

también considera que si la fijación de los precios de los inmuebles por parte de las entidades financieras es un hecho determinante en el futuro inmediato del mercado de viviendas, más aún lo será la financiación de la compra de una casa por parte de particulares

"las entidades financieras están volviendo a financiar a particulares las compras de viviendas que ellos tienen en propiedad", señala para añadir que "o bien encuentran compradores para sus viviendas con dinerito fresco o van apañados para conseguir que su potencial cliente obtenga financiación hipotecaria"

La venta de viviendas de segunda mano cae un 70% desde 2005. El presidente de red de expertos inmobiliarios (rei) Eduardo Molet explicó que las últimas cifras publicadas por el ministerio de vivienda sobre transacciones inmobiliarias "confirman que el mercado está parado pero no reflejan hasta qué punto". según el informe, para elaborar las estadísticas del número de transacciones se incluyen herencias, donaciones y permutas cuando en realidad no son transacciones de compraventa, al igual que las viviendas adjudicadas a los bancos por impagos de hipotecas. el análisis de red expertos inmobiliarios refleja que durante los últimos cinco años había unas 47.000 transacciones de pisos de segunda mano al mes, en las que se incluían 6.000 transacciones que no eran compraventas, sino herencias, donaciones y permutas. en la actualidad las transacciones de viviendas de segunda mano ascienden a 19.000 al mes, de las que 6.000 continúan siendo herencias, donaciones y permutas, por lo que las transacciones de viviendas de segunda mano españa no superan las 13.000

La gran depresión de la F-1 (mundo deportivo)

Desde la llegada del siglo XXI, 12 escuderías han bajado la persiana

Desde la creación de la competición en 1950, 154 equipos han formado parte de la elitista parrilla de la Formula Uno. Once escuderías iniciaron la aventura en este 2008 y al final de ejercicio sólo diez llegaron a meta después de que Super Aguri, un cliente de Honda, arrojase la toalla el pasado 6 de mayo. La fuerte inversión realizada en dos temporadas y media se saldó con cuatro puntos sumados en 39 Grandes Premios.

"Si alguien quiere formar parte de la F-1, le aconsejaré que mejor no lo haga. Es un club de pirañas, y en cierto modo siento que no volveré a meter mis dedos en él. Si me pudiera centrar sólo en correr podría pensarlo. Disfrutaba de las carreras, pero más tarde todas las discusiones giraban en torno al dinero", manifestó entonces Aguri Suzuki, el primer piloto japonés en subir a un podio de F-1, que acabó desencantado tras su efímera historia como patrón de escudería. Otros ex pilotos como Alain Prost (1997-2001), Emerson Fittipaldi (1980-1982) o incluso Jack Brabham, que se lo vendió mucho antes del 'crack' de 1992, se desencantaron primero.

En lo que llevamos de siglo XXI, doce han sido las escuderías que han bajado la persiana. En esa lista hay nombres tan significativos como Benetton, que en 1986 compró Toleman y hasta 2001 sumó dos títulos de pilotos con Michael Schumacher (1994 y 1995) y uno de constructores (1995). Después vendería el equipo a Renault.

La década está siendo bastante convulsa y un mismo equipo ha tenido hasta cuatro nombres distintos en otras tantas temporadas. Es el caso de Jordan, que después de 15 temporadas (hasta 2005) y 19 podios fue adquirido por Midland (2006), éste por Spyker (2007) y hoy en día es Force India.

Coincidiendo con la anterior gran crisis económica, a principios de los noventa, grandes colosos de la Formula Uno se vieron abocados al adiós. A lo largo de la década 'perecieron' 21 equipos, entre ellos históricos de la talla de Lotus (1994), Brabham (1992), Tyrrell (1998), Ligier (1996), Lola (1993) o March (1992).

Especialmente traumático fue el adiós de Lotus en 1994, el tercer equipo, tras Ferrari y McLaren, en número de temporadas en la F-1. Fundado en 1952 por Colin Chapman sumó en sus 37 temporadas siete títulos mundiales con Clark (63 y 65), Hill (68), Rindt (70), Fittipaldi (72), Stewart (73) y Andretti (78). El fallecimiento del patrón por un ataque al corazón en diciembre de 1982 marcó definitivamente su destino y doce años después sucumbiría por la grave crisis financiera.

Dos años antes, en 1992, desapareció la mítica Brabham pero desde 1987, coincidiendo con el adiós de Ecclestone, la historia hacía aguas. 29 años, uno menos que Brabham, duró la historia F-1 para Tyrrell, campeón de constructores en 1971 y de pilotos con Jackie Stewart en 1971 y 73. En 1997 fue comprada por BAR y éste pasó al seno de Honda en 2005

Hannah Jones, o el dret a decidir

Hannah Jones, de 13 años, optó por rechazar la intervención quirúrgica y permanecer con su familia hasta que la dolencia cardíaca que padece acabe con su vida. Sin embargo, el centro hospitalario de Hereford promovió en febrero un proceso judicial para intentar apartarla temporalmente de la custodia de sus padres y lograr de esta forma proceder a la operación.

Así, la joven, que ya había sido diagnosticada con una extraña forma de leucemia cuando tenía tan sólo cinco años, elevó el caso a las autoridades de protección de menores desde la propia habitación del hospital en la que se encontraba, las cuales, a su vez, lo pasaron a los letrados del Alto Tribunal británico.

La adolescente sufrió un profundo daño en su corazón debido al tratamiento recibido contra una infección derivada de la leucemia y con un impacto de tal magnitud que sólo un trasplante podría darle garantías de supervivencia. Sin embargo, la joven rechaza la operación y su familia respeta su decisión.

No obstante, los padres recibieron una carta del hospital en la que los responsables del centro justificaban el proceso promovido en base a los "mejores intereses" de la niña, una alegación reprobada por los progenitores, que consideraron "escandaloso" que la dirección "pueda presumir" de que no desea "de corazón los mejores intereses" de su hija.

En este sentido, la adolescente había recibido la oferta de un trasplante en julio de 2007, cuando tenía 12 años, pero decidió rechazarla por consejo de los médicos, que le habían explicado que podría no dar resultado o, en caso de obtenerlo, significaría estar sometida medicación constante.

Por ello, finalmente el hospital optó por abandonar las acciones legales, si bien la joven todavía ha visto cómo su situación sigue condicionando sus decisiones, puesto que hasta ahora ha sido incapaz de conseguir la cobertura de un seguro para las vacaciones en Disneylandia que le concedió la asociación benéfica Cauldwell Children.

la contra de lavanguardia .... Verges, Jaques

83 o 84 años. Nací en Tailandia y vivo en París. Divorciado, dos hijos y una nieta. Voluntario en las fuerzas armadas de Charles de Gaulle, 10 años en el PC francés, abandoné. Estoy en contra del imperialismo y la dominación. Soy agnóstico, veo al hombre divino y misterioso

Qué le ha conformado?

El entorno social y mi padre, ingeniero agrónomo, médico criollo de la isla de Reunión y cónsul de Francia en Tailandia, a quien invitaron a marcharse cuando se casó con mi madre, vietnamita, y volvió a la isla de Reunión.

Dicen de usted que es un hombre resentido, víctima de la colonización.

Tuve una infancia muy protegida, pero vi la situación colonial, algo que actualmente sigue marcándome: no puedo tolerar los ataques a la dignidad humana.

A los 17 años se alistó en las fuerzas de De Gaulle. ¿Qué le enseñó la guerra?

A no juzgar a los hombres como un colectivo. Cuando llegué a Inglaterra, pensaba que los ingleses eran más racistas e hipócritas en sus costumbres coloniales que los franceses, pero descubrí lo contrario. Y cuando fui de ocupante a Alemania, a casa del enemigo, me acogió gente maravillosa.

¿Qué le hizo abogado?

Escogí este oficio sin vocación, hasta que me designaron para defender a un joven ladrón y entendí que él era yo y me pregunté: "¿Qué le ha llevado a hacer lo que ha hecho?".

Defendió a una argelina que había cometido actos criminales y se casó con ella.

No: actos de guerra, la guerra por la independencia de Argelia.

Poner una bomba en un bar que mató a once personas es un acto criminal.

Pregúntese qué llevó a esa chica pacífica a cometer ese acto. Puedo hacerle una lista de las atrocidades que cometió el ejército francés y la policía en Argelia. En 1945, en Constantina, masacraron a 40.000 estudiantes que se manifestaban pacíficamente. Actualmente, el Gobierno francés reconoce que aquello era una guerra; entonces no lo reconocían y trataron a los prisioneros de guerra como bandidos; a muchos los ejecutaron, así que cometieron un crimen de guerra.

Eso no excusa los actos asesinos.

Defender a alguien no es exculparlo, es intentar entender el camino de un ser humano como nosotros, y con eso no estoy haciendo ningún trabajo subversivo, es un trabajo útil para la sociedad, para que las instituciones puedan hacer que otras personas no sigan ese mismo camino.

No parece haber sido ese el resultado.

¿Por qué torturó el ejército francés en Argelia? Porque le dieron un poder policial y el ejército no está hecho para eso. Si los norteamericanos hubieran reflexionado sobre lo que decían los abogados del FLN, lo que pasó en Abu Graib no hubiera ocurrido. Las fotos que vimos son un fracaso moral para el ejército norteamericano.

¿Justifica el secuestro por parte del PFLP de un avión de pasajeros?

Ese avión fue secuestrado después de que un país usara aviones y bombas con objetivos políticos sobre la población palestina. Aquel secuestro fue atroz, pero si no hubiera daños colaterales, como suele decirse hoy, no habría atentados, y eso es lo que digo. El embargo sobre Iraq según la OMS ha provocado la muerte de 500.000 niños.

Sí.

Cuando un preso preguntó sobre ello a la señora Albright, dijo que era el precio de la democracia: me parece una respuesta criminal. ¿Por qué murieron medio millón de niños? Porque los aliados bombardearon las plantas de tratamiento de agua y prohibieron la importación de medicamentos con la excusa de que podían fabricar armas químicas.

Cierto.

Si mañana la mujer de un hombre torturado en la cárcel de Abu Graib, desnudo y arrastrado por una joven soldado risueña, comete un atentado suicida...

... Contra un autobús escolar...

Yo no estoy de acuerdo con ello, pero digo que esa mujer tiene excusas.

Ha defendido casos muy llamativos.

Nuestra obligación es defender incluso a nuestro peor enemigo.

El nazi Klaus Barbie, por ejemplo.

Sí, yo luché contra Barbie, pero también por que tuviera un juicio justo y no un linchamiento. Deshumanizar al genocida en nombre de valores humanistas es lo mismo que hace el genocida con sus víctimas.

Durante el juicio atacó a sus víctimas.

No las ataqué, refuté testimonios inexactos. Mi labor es necesaria para averiguar la verdad y llevar a cabo un juicio civilizado.

Su equipo de defensa lo componían negros, árabes y asiáticos.

Tenía frente a mí a 39 abogados que decían hablar en nombre de la humanidad, pero la humanidad no es sólo blanca. Y nada ha cambiado, el Tribunal Penal Internacional está persiguiendo a gente de Zaire, Uganda, Liberia, todos más negros que el carbón, pero a los que montan una guerra a partir de una mentira no los persiguen.

Defendió a un viejo amigo, Jieu Samphan, antiguo presidente camboyano.

Condeno los crímenes del régimen de Pol Pot, pero se deberían tener en cuenta los muertos causados por el embargo norteamericano y el ejército vietnamita.

El gobierno de Togo le contrató para demandar a Amnistía Internacional.

Denunciaron que un general tiró al mar desde su avión a cien presos, cuando ese avión estaba inmovilizado. No apoyé a un dictador en contra de AI, apoyé la verdad contra la mentira. Desarrollo el espíritu crítico hasta el límite en un momento en que el pensamiento único es obligatorio.