Florencia des del duomo...

mirada clara....

Quan vaig estar devant del la primavera de Botticelli, la meva ment s’hi va perdre uns segons, mirant cada personatge, i n’hi havia un que realment hem va atreure de la mirada des d’un principi i va se la noia que representa la primavera, amb el seu vestit de flors. Realment tenia un no se que de trapelleria i tranquil•litat en el seu rostre que la feia molt seductora, tentadora. Desprès hem vaig fixar que moltes de les figures del jove Botticelli tenien els ulls verds, molt clar.Pot ser era això la que en feia una mirada tant interessant. Fos com fos, un gran pintor, i hem costa entendre que va passar a l’oblit durant tant de temps abans de ser descobert de nou per un angles que vivia a Florència... Horne, hem sembla. Per mi el que mes hem va emocionar passejant me entre les mes de 1500 pintures penjades als Uffizi.

"Venus and Mars". National Gallery, London

Pour le plaisir des yeux

Bon dia a tots i totes. Espero que heu passat unes bones festes de Nadal.

I ja estem aquí de nou... adéu Florència i quans de records. La simpatia de la seva gent, la bellesa dels seus monuments, museus per un tubo rallant la síndrome de Stendhal, fred intens, moments plens d’emocions. Resumint, un gran viatge. Ja ho trobo a faltar! En els pròxims dies seguiré amb entrades relacionades amb el tema de Florència.

tribute to Florence

F - 3

Stendhal i Florencia

Fa dies de això, vaig fer una entrada relacionada amb Florència, i en algun moment es descrivia que Stendhal va tindre alguna mena de problema al visitar no m’han recordo quina església, i hem vaig quedar amb les ganes de saber-ne mes coses, però per falta de temps, i desprès per oblit, aquí es va quedar. Però ara que tinc la Elyse a l’escola, la Rosa preparant el seu concert, estrena de bateria, he pensat... a veure que diu la wikipedia...

“La síndrome d'Stendhal és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al•lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art.
Té aquesta denominació pel famós autor francès del segle XIX, Stendhal (pseudònim de Marie-Henri Beyle), qui va donar una primera descripció detallada del fenomen que va experimentar en la seva visita el 1817 a Florència, Itàlia i que va publicar al seu llibre Nàpols i Florència: Un viatge de Milà a Reggio.
Encara que hi ha hagut molts casos de gent que sofria vertígens i esvaniments mentre visitava l'art a Florència, especialment en la Galleria degli Uffizi des del principi del segle XIX, no va ser descrit com una síndrome fins a 1979, quan la psiquiatra italiana Graziella Magherini va observar i va descriure més de 100 casos similars entre turistes i visitants a Florència, el bressol del Renaixement, i va escriure sobre ell.
La síndrome d'Stendhal, més enllà de la seva incidència clínica com a malaltia psicosomàtica, s'ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant de l'acumulació de bellesa i l'exuberància del plaer artístic.
Així que... no penso nomes visitar museus i esglésies quan estigui a Florència, que no fos que... :-P

Aviat....

Les
ganes que en tinc
de perdrem per
Florencia
i espero que sigui també
trobant-me

Caminar Florencia

República Florentina y Gran Ducado (4/5)

Con la muerte de Lorenzo, en 1492, inició para Florencia un largo periodo de guerras que acabaron con la República Florentina y crearon el Gran Ducado de Toscana, que, al principio, fue gobernado por una rama militar de los Médicis y, después, por los Habsburgo-Lorena. El Gran Ducado sobrevivió, con mejor o peor suerte, hasta la unidad de Italia. Desde 1865 hasta 1871, Florencia fue la capital del reino de Italia. Por esto, la ciudad empezó una profunda reestructuración y revisión urbana, lo que supuso que se destruyeran las antiguas murallas y algunos barrios medievales del centro, dando a Florencia su aspecto actual.

El baptisteri

El complex catedralici de Firenze s’aixeca majestuós al centre de la ciutat. Està format per tres edificis, tots en marbre.
El Baptisteri és el més antic de tots i els seus orígens podrien ser romans. Ara bé, el seu aspecte actual va ser concebut als segles XII i XIII. Les seves portes, obra d’Andrea Pisano i Ghiberti, són exemples de fina esculptura, encara que els originals de la Porta del Paradiso es troben al Museu dell’Opera del Duomo. L’interior està presidit per la decoració de la cúpula, tota en mosaic daurat, representant escenes bíbliques.
El Duomo de Santa Maria del Fiore és grandiós. Tot el seu exterior, combinant el marbre blanc i verd, és senzillament impressionant, alhora que està exposat a la polució, fet que fa molt difícil poder contemplar-lo sense bastides. La façana, treballadíssima, és obra del segle XIX, com passa amb Santa Croce. Ara bé, moltes mirades es centren en la grandiosa i revolucionària cúpula, dissenyada per Brunelleschi. De més de 40 metres de diàmetre, es tracta d’una construcció autoportant, fet que va suposar una innovació arquitectònica de primer ordre.
L’interior del Duomo és auster. Destaquen el paviment de formes geomètriques o la contrafaçana, presidida pel rellotge de les hores canòniques amb intervenció de Paolo Ucello, però l’atenció torna a centrar-se en la cúpula, decorada per 3.600 metres quadrats de pintura al fresc de Vasari i Zuccari on es representa el Judici Final.
El campanile de 85 metres d’alçada va ser ideat per Giotto. Llueix una interessantíssima decoració esculptòrica amb participació d’Andrea i Nino Pisano, així com Luca della Robbia i Donatello.

L’art del Renaixement i Florencia

Comença al voltant de l’any 1400 i s’acaba entre 1570 i 1580. La data d’inici es justifica per ser aquella en què convergeixen tres grans genis: Masaccio, Sandro Botticelli i Filippo Brunelleschi. La data de la fi correspón amb el temps en què en el món de l’art estaven presents Tiziano, Veronès i Tintoretto.

Feta aquesta classificació, com a mínim cal tenir en compte també la figura de Giotto que per cronologia correspondria a la època medieval però que comença a usar la proporcionalitat, s’allunya del gòtic, i tot i que no coneix la perspectiva intenta donar trets naturals a les figures que representa (la Mare de Déu, etc.)

La foto es un detail de neixament de venus, de Botticelli

El Renacimiento 3/5

Desde el siglo XIV al XVI, la ciudad vivió un extraordinario esplendor literario, artístico y científico, gracias, no sólo al desarrollo económico, también a la crisis del poder eclesiástico y de los valores socio-culturales medievales, tras la desastrosa peste negra que sacudió toda Europa. El Renacimiento fue un periodo de fervor intelectual a nivel científico, socio-político y artístico. La concepción de un hombre como autor de su suerte, capaz de dominar la naturaleza, supuso un gran desarrollo de las ciencias y, por consiguiente, de las tecnologías, abriendo una puerta a la revolución científica del siglo XVII. En cuanto a la política, autores como Maquiavelo recuperaron y modernizaron las nociones clásicas de república y libertad individual, dando vida, así, a la teoría constitucional del estado moderno. Respecto al arte, el Renacimiento produjo obras maestras y monumentos que están destinados a representar la identidad de la cultura occidental.

La Edad Media, historia de florencia, 2/5

Después de la desaparición del Imperio Romano, la ciudad reconquistó su autonomía y, cuando llegó a ser municipio independiente en el siglo XII, comenzó a extenderse conquistando las zonas que la rodeaban. Sin embargo, Florencia fue atormentada por luchas internas duras y sanguinosas, primero entre familias rivales, los Médicis y los Pazzi, y, después, entre Güelfos, fieles al Papa, y Gibelinos, seguidores del Sacro Romano Imperio). A partir del siglo XIII, la ciudad tuvo un gran desarrollo comercial y un florecer de las actividades artísticas y culturales. El poder de la vieja aristocracia fue sustituido por el del pueblo acomodado, es decir, las muchas familias burguesas reunidas en gremios. De hecho, en 1266, se reconocieron las siete Artes Mayores y las cuatro Artes Menores, expresiones de la burguesía inferior. A las primeras pertenecían los jueces, los notarios, los “calimala”, que importaban, trabajaban y exportaban la lana en toda Europa, los cambiadores o banqueros, los médicos, los especieros y los peleteros, que comerciaban pieles. Las segundas estaban formadas por: carniceros, zapateros, panaderos, etc. Para poder ejercer cualquier actividad, había que inscribirse en el Arte correspondiente y pagar un impuesto anual. Las Artes se ocupaban, entre otras cosas, de construir y mantener los edificios de la ciudad.

Historia de Florencia (1/5)

Los primeros habitantes del terreno pantanoso, sobre el que hoy está Florencia, fueron los villanovianos. Restos de sus casas, que eran palafitos, se han encontrado en la zona de Plaza Duomo. Después, los romanos conquistaron el territorio; en el 59 a. C., según la ley agraria promulgada por Julio César, los legionarios de Roma se repartieron la zona, que fue saneada. En este valle, los colonos romanos, como era su costumbre, construyeron el “castrum”: marcaron la calle Cardo y la Decumano y, donde se cruzaban, alzaron un obelisco que simbolizaba el centro de la ciudad, en la zona donde ahora está Plaza de la República. Después, se construyó un puente para unir las dos orillas del Arno, el “antepasado” de Puente Viejo. Se construyeron, además, el teatro, el anfiteatro (también llamado coliseo), cuyos resto se ven todavía en Via Torta, el capitolio, templo dedicado a Júpiter, Juno y Minerva, y las termas. Durante los cinco siglos de dominio romano, la ciudad se hizo muy rica e importante, como demuestran los muchos florentinos que obtuvieron cargos importantes en el gobierno romano.