Giambologna

Bronzino

Benvenuto Cellini

Antonio Pollaiuolo

Francesco Guicciardini (1483-1540)

Polític i historiador italià. Va ser ambaixador de la República de Florència davant Ferran El Catòlic; de 1516 a 1524 va governar, per encàrrec dels papes Lleó X i Climent VII, Módena, Reggio i, al final, tota la Romagna. quant les tropes de l'Imperi ocupaven el Milanesat, va aconsellar Climent VII aliar-se amb Francesc I (Lliga de Cognac). Lloctinent de les tropes de la Santa Seu, va lluitar contra els exèrcits imperials el 1527. Va formar part del Consell d'Alexandre de Mèdici. Va escriure Storia d'Itàlia (que abasta des de 1492 fins a la mort de Climent VII). Altres obres seues són Storie fiorentine (1509), Dialogo del reggimento de Firenze (1524) i Considerazioni sui Discorsi del Machiavelli (1528).

Amerigo Vespucci o perque America no es diu India...

Amerigo Vespucci (Florència, 9 de març de 1454 – Sevilla, 22 de febrer de 1512) va ser un navegant italià que va explorar part del litoral atlàntic de l'Amèrica del Sud i donà a conèixer la idea que les terres explorades es tractaven d'un nou continent, i no part d'Àsia com havia pensat Cristòfor Colom, de qui Vespucci era amic. Arran d'això es va difondre el nom Amèrica per anomenar el nou continent. El responsable directe de la proposta d'anomenar Amèrica a les noves terres descobertes fou, segons Juan Eslava Galán, un editor de Lorena quan parlant de la quarta pars (del món conegut) postulà: «Una altra quarta part ha estat descoberta per Amerigo Vespucci, no veig el motiu pel que es pugi anomenar Amèrica, és a dir, terra d'Amerigo.»

Vespucci pertanyia a una família acomodada propera a la influència dels Medici. El 1478 va partir cap a París, on va treballar per al seu oncle Guido Antonio Vespucci, ambaixador a la cort de Lluís XI. En morir el seu pare (1482), tornà a Florència i es posà al servei dels Medici.

El 1492 es traslladà a Sevilla, on es féu càrrec dels negocis dels seus protectors a Espanya, on era conegut com a Américo Vespucio. Allà hi va conèixer Giannotto Berardi (conegut per Juanoto), armador i consignatari florentí, que aprovisionà els vaixells utilitzats per Colom en els seus viatges.

El 1496, després de la mort de Berardi, Vespucci agafà les rendes dels seus negocis i, actuant com el seu marmessor, disposà dels béns necessaris per organitzar una expedició a les Índies. Ell mateix va embarcar a la flota de quatre naus que el 1499 partí del port de Cadis, comandada per Alonso de Ojeda i Juan de la Cosa. Seguint la ruta del tercer viatge de Colom, recorregueren la costa nord de Sud-amèrica. Quan el grup tocava les costes de la Guaiana, en Vespucci se'n separà i navegà cap al sud, convençut que era el litoral oriental de l'Àsia. Va descobrir la desembocadura de l'Amazones i avançà fins al cap de Santo Agostinho (anomenat pels espanyols de Santa María de la Consolación), a les costes del Brasil. De tornada a Espanya explorà la desembocadura de l'Orinoco i passà per les illes de Trinitat i la Hispaniola.

El seu següent viatge (1501-1502) fou al servei de Portugal, en una expedició comandada per Gonçalvo Coelho. En aquest viatge va anar bordejant la costa de l'Amèrica del Sud. Si ens hem de creure el seu relat, va arribar fins a la latitud de la Patagònia, tot i que no sembla gaire probable, ja que no esmenta mai l'ampli estuari del riu de la Plata, que hauria hagut de veure per força si hagués arribat fins a tan avall.

No se sap gran cosa del seu últim viatge (1503-1504), fins i tot és possible que no s'arribés a fer mai. Vespucci va morir a Sevilla el 1512.

Nicolau Maquiavel

Nicolau Maquiavel, conegut simplement com a Maquiavel, és el nom amb què és conegut el florentí Niccolò Machiavelli (1469 - 1527), que fou secretari de la República de Florència fins al retorn dels Medici al poder, que l'apartaren de la vida pública.

Al seu retir va escriure El Príncep, un tractat polític que ofereix una descripció realista de l'origen i el manteniment de l'Estat, del poder.

La concepció política de Maquiavel es basa en:

• El refús de les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder.
• Recuperació i actualització del llegat polític de la història de Roma.
• Estudi empíric de la realitat política sense il•lusions o enganys.
• Concepsió pessimista de la naturalesa humana: l'home es mou per ambició, les passions i els desitjos.
• Independència de la política respecte de l'ètica.
• La religió és bona o dolenta en la mesura que és políticament útil o inconvenient.

El manteniment i la protecció de la convivència, el governant ho porta a terme mitjançant:

• La prudència política: capacitat per preveure situacions futures, que inclou sentit de l'oportunitat i acceptació de les oscil•lacions de la fortuna (sort).
• La virtut: força, intel•ligència i valor del Príncep (governant) per imposar un ordre estatal lliure de corrupció.
• La força: la seguretat ha d'estar garantida per un exèrcit format per ciutadans i no per mercenaris.

La fama de la seva obra filosòfica i política han deixat en un segon terme la producció dramatúrgica, de la qual destaca La Mandràgora (~1518), considerada una de les millors comèdies del Renaixement italià. És seva també la comèdia Clícia (1525).

Vaig llegir d’ell “el Principe” i hem va impactar molt. Però, per mandre i no fer-ne un resum robo una mica mes de Wikipedia (que feríem sense ella) en castellà.... una lectura casi obligatòria...

“El príncipe (en el original en italiano: Il príncipe) es un tratado de doctrina política compuesto por Nicolás Maquiavelo en 1513 mientras se encontraba en San Casciano confinado por la acusación de haber conspirado en contra de los Medici. Maquiavelo dedicó la obra a Lorenzo II de Medici, hijo de Pedro II de Medici, con la esperanza de reconquistar el encargo de Secretario de la República, y fue publicada póstumamente en 1532. Se trata sin duda de su obra con más renombre, aquella por la cual ha nacido el sustantivo "maquiavelismo" y el adjetivo "maquiavélico".”

Historia de la obra

La primera mención de esta obra se hace en una carta fechada el 10 de diciembre de 1513 direccionada al amigo Francesco Vettori, en respuesta a una carta de este último que contaba su vida en Roma y que pedía noticias sobre la vida que llevaba Maquiavelo en San Casciano. Este último respondió contándole los aspectos toscos de la vida en el campo y hablando también de sus estudios, declara de haber compuesto un opúsculo intitulado "De principatibus".
Es una pequeña obra que no se puede escribir a un género particular en cuanto no tiene las características de un verdadero tratado. Se le ha considerado como un libro de carácter divulgativo.

La obra entera fue compuesta en la segunda mitad de 1513, salvo la Dedicatoria y el último capítulo, los cuales fueron compuestos pocos años después. La primera edición e impresión data de 1532. El príncipe se compone de una dedicatoria y veintiséis capítulos de diversa longitud; el último capítulo consiste en una exhortación a los Medici para aceptar las tesis expresadas en el texto y liberar a Italia de los “bárbaros”.
El libro trata de ilustrar la forma de adquirir, mantener y fortalecer un principado, esto es, el gobierno de una ciudad o región, y distingue entre diferentes estrategias según una serie de criterios, entre ellos:
• la forma en que se haya conseguido su dominio (conquista militar, elección popular, intrigas cortesanas...),
• la forma anterior de gobierno (otro príncipe con o sin corte, una república...)
• la relación entre el principado y el príncipe (de la misma o de diferente cultura y lengua, o si el príncipe tiene solamente un principado o varios)
• el ejército del que dispone (propio o de mercenarios)

Los argumentos no se basan en ningún supuesto moral más allá de una forma cruda de utilitarismo egoísta: el único fin es mantener el principado. Los consejos a los príncipes se basan en la experiencia de reinos e imperios anteriores, especialmente el Imperio Romano y diferentes guerras entre "principados" de Francia e Italia. El autor se apoya tanto en ejemplos negativos como positivos para demostrar la validez de sus consejos.

Existe una edición comentada por Napoleón Bonaparte durante varias partes de su vida antes de la batalla de Waterloo, cuando fue derrotado por los prusianos.

Capítulo I: clases de principados y cómo se adquieren y II Los principados hereditarios

En estos dos capítulos el autor hace una distinción entre las clases de principados, señalando que existen los heredados y los nuevos; los primeros, son los que se heredan de la familia, el príncipe hereda derechos dinásticos, y que en realidad ellos no tienen mayor problema para gobernar y conservar el poder, porque siguen la tradición y ya están estabilizados, por decirlo así; ahora bien, los nuevos, son más frágiles debido que estos normalmente surgen de conquistas que se hacen en otros Estados, y tienen que hacer el trabajo para imponerse y así, poder conservar el poder. Es importante mencionar que para Maquiavelo los nuevos se adquieren de dos modos: o surgen como tales en un todo, como el de Milán para Francisco Sforcia, que, generalísimo primero de los ejércitos de la república milanesa, fue proclamado más tarde príncipe y duque de los dominios milaneses; o aparecen como miembros añadidos al Estado ya hereditario del príncipe que los adquiere, y tal es el reino de Nápoles para el monarca de España, el cual lo conserva desde el año 1442, en que Alfonso V, rey de Aragón, se hizo proclamar rey de aquel país.

Sobre los principados mixtos

En esta parte de su obra, Maquiavelo trata sobre los principados mixtos, viene a ser aquel que no es enteramente nuevo y posee un miembro añadido a un principado antiguo ya poseído, éste se asemeja mucho a los principados nuevos, tiene casi las mismas dificultades para conservar el poder. Los principados mixtos consisten en que los hombres, aficionados a mudar de señor, con la loca y errada esperanza de mejorar su suerte, se arman contra el que los gobernaba y ponen en su puesto a otro, no tardando en convencerse, por la experiencia, de que su condición ha empeorado. Ello proviene de la necesidad natural, en que el nuevo príncipe se encuentra, de ofender a sus nuevos súbditos, ya con tropas, ya con una infinidad de otros procedimientos molestos, que el acto de su nueva adquisición llevaba consigo.
Se consideran varias estrategias para conservar este principado: la primera, eliminar el linaje del príncipe anterior y no alterar las leyes ni aumentar los impuestos.

Sobre ser amado o temido

Maquiavelo aconseja a los príncipes que deben ser amados y temidos simultáneamente. Pero como estas relaciones raramente existen al mismo tiempo, aclara que es preferible ser temido que amado. Fundamenta su pensamiento en que en el momento de una revolución, el pueblo puede que se olvide del amor, pero el temor siempre lo perseguirá. En consecuencia, si un soberano es temido hay menos posibilidades de que sea destronado. Además Maquiavelo aconseja que sobre todas las cosas uno siempre debe evitar ser odiado, ya que en esa situación nada impedirá que termine destronado. Para evitar ser odiado el príncipe nunca debe interferir con los bienes de sus súbditos ni con sus esposas, ya que argumenta que un subordinado olvida más rápido la muerte de su padre que la pérdida de sus riquezas.

Autoritarismo o liberalismo

Los pensamientos de Maquiavelo sobre este tema fueron asignados un capítulo entero en El príncipe. Él piensa que es mejor ser autoritario, ya que cuando uno es clemente o liberal le da libertad tanto a las personas como a los hechos. Estos hechos como masacres y matanzas afectan a toda la población. En cambio cuando uno es autoritario evita los hechos que afectan a todo la población, y en vez sólo ejecuta a unas personas, para mantener el orden y el autoritarismo. Además, estas ejecuciones sólo afectan a unos pocos individuos.

giovanni boccaccio i el seu Decameró

Fill il·legítim d'un comerciant de Florència. La seva mare, que era francesa, es deia Giovanna. Boccaccio en lloc de seguir la carrera comercial del seu pare, estudià els clàssics i la poesia a la Universitat de Nàpols i va freqüentar la cort culta i refinada de Roberto d'Angiò que era amic personal del seu pare. El 1340 va haver de retornar a Florència per una fallida econòmica en els negocis paterns. Entre el 1346 i el 1348 visqué a Ravenna i a Forlì, on va ser hoste de Francesc II Ordelaffi i establí relació amb els poetes Nereo Morandi i Francesco Miletto de Rossi.

El 1348 la pesta es va estendre per Florència (episodi històric on es desenvolupa el Decameró on narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència de 1348 i per entretenir-se s'expliquen, en el decurs de deu dies, cent històries de caire sovint humorístic i eròtic. Fins al segle XIX a l'Europa catòlica només va ser permesa la circulació d'una versió molt censurada del Decameró.)

L'any següent a la mort del seu pare s'ocupà del que quedava del negoci familiar.

El 1350 coneix Petrarca amb el qual va tenir una gran amistat.

En els darrers anys de la seva vida va estudiar a fons les obres de Dante i va adoptar una vida de caire espiritual i religiós.

Francesco Petrarca

O com es movia un humanista del 1300

Francesco Petrarca va néixer a Incisa, prop d’Arezzo, fill d'Eletta Cangiani (o Canigiani) i del notari Pietro di Parenzo, anomenat Petraco, güelf blanc exiliat de Florència per motius polítics que fou amic de Dante Alighieri. La seva infància va transcórrer a la Toscana, primer a Incisa i després a Pisa, on el seu pare s’havia establert per raons polítiques i econòmiques. Però ja al 1311 la família es va traslladar a Carpentras, prop d'Avinyó (Provença), on Petracco esperava obtenir algun encàrrec de la cort papal.

Les inclinacions literàries de Francesco es manifestaren ja des de molt jove en l'estudi dels clàssics i en composicions poètiques ocasionals. Malgrat tot, després dels seus estudis gramaticals amb el mestre Convenevole da Prato, fou enviat pel seu pare primer a Montpeller i posteriorment, amb el seu germà petit Gherardo, a Bolònia per estudiar Dret Civil.

Mort el pare, poc després del seu retorn a Provença, el dia 6 d’abril de 1327, a l'església de Santa Clara d'Avinyó, Petrarca va trobar Laura, de la qual es va enamorar. Va ser un amor autèntic amb una dona real, com insisteix el poeta en les seves confessions autobiogràfiques? Fins avui, Laura és un personatge impossible d’identificar; ni tan sols es pot saber si va existir realment o si aquest era el seu nom. En tot cas, Simone Martini, pintor de l’escola senesa i amic de Petrarca, sembla que en va fer un retrat que malauradament s'ha perdut.

Cap al 1330, esgotat el modest patrimoni que havia heretat, Petrarca s’inicia en la carrera eclesiàstica, prenent els ordes menors i obligant-se a observar el celibat i a fer missa. Un antic company d’estudis el va fer entrar com a capellà al servei de la família del cardenal Giovanni Colonna. Per complimentar encàrrecs d’aquesta il·lustre i noble família romana, va realitzar en aquells anys nombrosos viatges per Europa: va anar a París, Gant, Lieja, on descobrí dues obres de Ciceró, i també a Aquisgrà, Colònia i Lió.
Paral·lelament a la formació cultural clàssica i patrística, creixia el seu prestigi en la política: vers el 1335 va iniciar la seva correspondència amb el Papa, amb l’intent no sols d’apaivagar les creixents revoltes que tenien lloc a tota la península italiana, sinó també per obtenir el retorn de la seu pontifícia d’Avinyó a Roma.

Fou en aquest període entre 1336 i 1350 que va visitar Roma per primer cop; posteriorment va tornar a la Vauclusa, on havia adquirit una casa. També va néixer el seu fill Giovanno, el qual va morir jove, així com una filla, la Francesca, fruit d'una misteriosa relació. Els anys següents va dedicar-se a la seva primera obra humanística important: Africa, poema èpic en llatí, en versos hexàmetres, basat en la segona guerra púnica, en el qual segueix molt de prop la narració de Titus Livi. El 8 d’abril de 1341 fou coronat a Roma com a magnus poeta et historicus i obtingué el Privilegium Lauree. Després va escriure les Epistolae metricae i el Bucolicam Carmen també en hexàmetres llatins.

L'any 1347 es va sentir atret per l'aventura política de Cola di Rienzo, a instàncies del qual va obtenir del Papa la promesa de proclamació, el 1350, del Jubileu romà. Més endavant, preocupat pel curs dels esdeveniments, va tornar a acollir-se a la protecció d'algunes poderoses famílies italianes com els Visconti de Milà.

El juny de 1361, fugint de la pesta, abandonà Milà per anar a Pàdua i l'any següent a Venècia, on la República de Venècia li va cedir una casa a canvi de la promesa de donació a la ciutat, a la seva mort, de la seva biblioteca. La seva tranquil·la estada a Venècia va transcórrer entre amics i llibres fins que fou pertorbada per un atac a la seva obra i figura per part de filòsofs averroïstes. Amargat per la indiferència dels venecians, després d’alguns breus viatges, va acceptar la invitació de Francesco da Carrara i s'establí a Pàdua. Al cap de poc temps es traslladà amb els seus llibres a Arqua, un llogarret tranquil on s'havia fet construir una modesta casa. A Arqua es va retrobar amb la seva filla Francesca. No va sortir ja d'Arqua més que un cop, per fugir de la guerra entre Pàdua i Venècia i una altra vegada per pronunciar una oració solemne que ratificava la pau entre ambdues ciutats.

Morí a Arqua la nit del 19 de juliol de 1374. Fou enterrat, per disposició testamentària, a l'església parroquial del lloc.

Leonardo da Vinci

Da Vinci va aprendre pintura i dibuix al taller de Verrocchio cap a l'any 1470 i va cultivar igualment les matemàtiques i la música. L'any 1482, Leonardo marxà cap a Milà, on oferí a Ludivoco il Moro els seus serveis d'enginyer militar, d'arquitecte i d'escultor. Començà l'estàtua eqüestre del pare del duc, Francesco Sforza, decorà una sala del castell Sforzesco i s'encarregà de l'organització de les festes de la Cort. Els francesos expulsaren Ludovico i l'artista anà a Màntua (1499), a Venècia, a Roma, i després tornà a Florència l'any 1503, on la seva presència marcà el començament d'una nova era. Tornà a instal•lar-se a Milà el 1508 on formà escola. Després a Roma on tingué fama de filòsof quimèric i d'estranger inestable en el món real. Desenganyat, l'any 1516 acceptà la invitació de Francesc I de França a Le Clos-Lucé, on es dedicà sobretot a estudis arquitectònics per als castells reials i on tingué un final de vida tranquil. Tan donat per a la investigació científica com per les arts, tan apassionat per la recerca intel•lectual com observador (molt avançat pel seu temps) dels fenòmens naturals, demostra l'extensió enciclopèdica de la seva curiositat en els seus nombrosos quaderns de dibuixos, els quals, associats als escrits, alternen l'exactitud i la potència visionària.
Com a enginyer, són molts els invents atribuïts a Leonardo, des d'un disseny per a la fabricació d'un helicòpter (model dotat d'ales giratòries equipat amb amortidors per a aconseguir un suau aterratge) o un vehicle automòbil, fins el comú ratllador de pa, passant per una pràctica serra per a marbre, una màquina per a fabricar cordes, modernes portes batents, màquines per a tallar caragols i llimes…
També va dissenyar màquines de guerra com el carro blindat, vehicle accionat mitjançant unes manovelles que utilitzen la força muscular, i dotat d'una cuirassa en forma de con, les embarcacions submergibles (submarins) o els vestits per a bussos de combat.
Una màquina per polir miralls, fusells de repetició i una grua mòbil que facilitaria les tasques de construcció, aconseguint elevar pesades càrregues.
La seva excavadora flotant pretenia aconseguir que els rius fossin navegables.
El seu molí d'aire calent, basat en el principi de la roda de pales i en l'aprofitament de la calor residual, que es fa funcionar mitjançant un motor de pales que, instal•lat en una xemeneia, gira a conseqüència de l'ascensió de gasos calents de la combustió.
El mateix sistema serà utilitzat en una altra de les seves màquines, però fent que el motor sigui mogut per aigua. És un precedent dels mesuradors de cabal inventats més tard.
No obstant això, cap d'aquests invents va passar de l'estadi del disseny, ni va ser utilitzat, malgrat que Leonardo no només dissenyava extraordinàries màquines sinó que també s'ocupava de resoldre tots i cadascun dels problemes relacionats amb la construcció de les mateixes.

Galileo Galilei

El 1581, Galileu entra a la universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Demostra que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, mesura el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa; descobreix l'isocronisme del pèndol observant les oscil•lacions d'una llampria a la catedral. El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Pàdua, on restà 18 anys. Construí un aparell de mesura, el sextant, treballà en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escrigué un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transformen.
El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputa amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del cel. El 1609 s'assabenta del descobriment del telescopi per part de l'holandès Hans Lippershey i decideix construir-se el seu propi telescopi, diferent del dels Països Baixos i aplicar-lo a l'observació dels cels. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments que li permetia estudiar els cràters de la Lluna i distingir els estels de la Via Làctia. Descobreix quatre satèl•lits de Júpiter (els satèl•lits galileians). Descobriment que li serà disputat per Simon Marius. Publica els seus descobriments el 1610, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposen de telescopis que puguen confirmar les sever observacions.
El gran duc de Toscana el nombra matemàtic de la cort de Florència, la qual cosa li permet dedicar tot el seu temps a la recerca. Galileu continua fent remarcables descobriments científics, observant les fases de Venus, que, amb els satèl•lits de Júpiter, el convencen de què Copèrnic no estava equivocat. L'Església s'oposa vigorosament a la posició de Galileu, però aquest demana la llibertat de recerca, a la seva carta a la gran duquessa Cristina el 1615. Contestant els seus arguments el Sant Ofici de Roma publica un edicte contra Copèrnic el 1616.
El 1623, el Papa Urbà VIII autoritza Galileu a escriure un llibre comparant els sistemes de Ptolemeu i Copèrnic. No obstat això, Galileu és jutjat a Roma per la Inquisició degut els Diàlegs de 1632, perquè el 1616 li havia estat prohibit defensar o ensenyar les teories de Copèrnic. Aquest judici no fou anul•lat fins l'any 1992!
La condemna de Galileu fou commutada per un arrest domiciliari a Arcetri aprop de Florència. Allà acabà les seves recerques sobre el moviment i la resistència dels materials. El 1638 publicà a Leiden els Discursos i demostracions matemàtiques sobre les dues noves ciències. Aquest treball marcà el començament de l'estudi de la dinàmica.

Giotto di Bondone

Giotto di Bondone (més conegut simplement com Giotto, 1267 - 8 de gener de 1337) va ser un pintor i arquitecte italià. Se'l considera el primer d'una sèrie de grans artistes que van contribuir i desenvolupar el Renaixement italià.
Giotto va néixer en una família camperola pobra, prop de Florència, fill de Bondone, i en un principi va ser pastor. La major part dels historiadors no creuen que el seu nom fos una abreviació de Ambrogio (Ambrogiotto) o Angelo (Angelotto).
La llegenda (narrada per Giorgio Vasari en el seu llibre Vides dels artistes, derivat del Commentari de Ghiberti) sosté que amb onze anys, tot cuidant les ovelles, Giotto estava dibuixant amb guix sobre unes pedres. L'artista Cimabue el va veure dibuixant una ovella tan natural i perfecta que immediatament li va demanar a son pare agafar-lo com aprenent. Una altra història a les Vides de Vasari descriu Giotto com un aprenent juganer, dibuixant una mosca al nas d'un retrat amb tanta habilitat que el seu mestre va intentar espantar-la en va.
El seu art fou extremadament innovador, i és sovint considerat el precursor de l'evolució que portaria, poc després, a l'explosió del Renaixement italià. També se'l considera com la baula entre l'art bizantí i el de finals de l'edat mitjana. Les figures planes i simbòliques agrupades en l'espai decoratiu van deixar pas a els cossos individualitzats i modelats que interactuaven en un espai en perspectiva. Va aconseguir adoptar el llenguatge visual dels escultors donant pes i volum a les seves figures, marcant una diferència enorme amb la Madonna del seu mestre.
L'equivalent de Giotto a la ciutat rival de Siena, el gran Duccio, imbuí les seves delicades composicions amb un ambient d'emoció profunda, però Giotto es manté com el gran iniciador de l'espai tridimensional en la pintura europea.
Va tractar els temes religiosos que havien dominat l'art medieval amb un nou esperit, donant-los-hi una frescor clara i una vitalitat inesperada, i molts crítics parlen d'una "emoció humana" com a característica més peculiar de les seves obres.
Va rebre encàrrecs per fer moltes obres a tota Itàlia, i es convertí en un bon amic del rei de Nàpols i de Dante Alighieri. Boccaccio el cita al seu Decameró.

Sforzinda: la ciutat ideal de Filarete

El concepte de la ciutat ideal va ser àmpliament explorat per filòsofs, arquitectes, artistes i acadèmics durant el Renaixement. Una de les dissertacions més detallades sobre aquest tema va ser oferta per l’arquitecte florentí Antonio di Pietro Averlino (c. 1400-c. 1469) en el seu Trattato di architettura (Florència, ca. 1465). Més ben conegut com Filarete (terme grec que vol dir “amant de la virtut”), va usar la ciutat imaginària d’Sforzinda com a objecte literari en els 25 volums del seu tractat d’arquitectura, escrit en la forma habitual de diàleg entre el patró i el seu arquitecte. La ciutat ideal de Filarete va prendre el nom del seu patró Francesco Sforza, de Milà.
Filarete va emplaçar la seva ciutat ideal d’Sforzinda dins d’una muralla en forma d’estrella de vuit puntes dins d’un fossat circular, el qual formava l’avantprojecte de la ciutat. Aquest pla va ser el primer de molts planells de ciutat ideal amb forma d’estrella, que s’oposaven a les àrees urbanes irracionals i col•lapsades de la típica ciutat medieval. En la seva obra, Filarete compara la ciutat ideal a un cos humà quan proposa que hauria de funcionar “com un organisme comunitari”. L’arquitecte va seguir teoritzant que els edificis no haurien de dissenyar-se per a respondre només als desitjos i necessitats dels ciutadans i el govern sinó que també s’haurien de construir per a respondre a tres valors centrals: permanència, bellesa i utilitat.
Filarete és també conegut per la seva obra en les portes de bronze centrals de l’antiga basílica de St. Pere a Roma (1445), encarregada pel papa Eugeni IV (conservades quan l’antiga St.Pere va ser demolida i reinstal•lades a la nova Basílica de St. Pere) i, sota el patronatge de Francesco Sforza, l’Ospedale Maggiore (de ca.1456), el Castello Sforzesco i el Duomo de Milà.

Dante (1265 - 1321)

Un altre Florenti!! I no qualsevol. La veritat es que no l’he llegit mai, però qui no ha sentit parlar de la divina comèdia, del pelegrinatge de l'autor pels tres mons, d’infern i el purgatori i el paradís després de perdre's en un bosc. Un l’obre mestre de la literatura medieval. L'obra narra que el poeta Virgili és el guia del Dant. Com que per la seva condició de pagà l'entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja acompanyat de Beatriu, una jove que Dant havia estimat en la seva joventut.

També va escruie la Vita Nuova ("Vida nova") és la història de l'amor de Dante per Beatrice Portinari, la qual també apareix a la Comèdia com a símbol de salvació. Si bé s'hi expliquen coses de la vida de Dante, no s'ha de considerar com un document autobiogràfic fidel, sinó com la reconstrucció poètica del mite de Beatriu.
Aquest llibre conté poemes d'amor en llengua vulgar, la qual cosa no és nova, però sí que és innovador el fet que els comentaris dels poemes no siguin escrits en llatí.

I mes escrits…. Com Il Convivio o De Vulgari Eloquentia

A part d’escriptor era polític en temps convulsos. Dante, com la majoria dels seus compatriotes, va prendre part en el conflicte entre güelfs i gibel•lins. L'any 1289 lluità a la batalla de Campaldino contra els gibel•lins d'Arezzo. A poc a poc va escalar posicions en la política de la ciutat i, tot i que políticament no va aconseguir una gran rellevància, va desenvolupar diversos càrrecs durant força anys. Després de la derrota dels gibel•lins, els güelfs es van dividir en dos bàndols: els güelfs blancs i els güelfs negres. Dante era partidari dels blancs, que demanaven al papat més llibertat. En un primer moment principi els güelfs blancs van guanyar i van foragitar els güelfs negres.

El papa Bonifaci VIII, en resposta a la derrota dels seus protegits, planejava ocupar militarment la ciutat de Florència. L'any 1301 Carles de Valois, germà del rei Felip IV de França, havia de visitar Florència en qualitat de pacificador de la Toscana. Els florentins, que sospitaven dels plans del papa, van enviar una delegació a Roma per tal d'assegurar-se de les intencions del pontífex. Dante en formava part.

Molta mes informacio la trobareu en http://ca.wikipedia.org/wiki/Dante_Alighieri#La_Divina_Com.C3.A8dia

La gran pregunta per mi sempre serà, com pot ser una concentració tant gran de genialitats en un espai tant reduït i un període de temps tant limitat?

Trinità di Masaccio

Andrea Orcagna

La rosa que surt a la foto es un detall de la façana del Duomo de florència, ideada per l’arquitecte i escultor Florentí Andrea Orcagna's, un altre tió genial de aquell renaixement tant espectacular que va tindre lloc a la Itàlia al segle 14-15. Eren inventors, pensadors, persones completíssimes. M’hauria agradat estar alla en aquells temps, treballar per un d’ells, i veure com s’ho feien, com es movien, com pensaven... Devia de ser un altre mon, realment, entre Miquel Angelos, Donatellos, i altre Ghibertis.

David (1501-1504) de Miquel Àngel

L'Acadèmia (Accademia) compta amb el David de Miquel Àngel i els seus Esclaus.

Extret d'un bloc de marbre al que altres escultors no van saber donar vida, El David de Miquel Àngel es va convertir en ideal de l'art renaixentista. Símbol del poder i la societat de la Florència del Segle XVI, va passar a ser model estètic de l'art posterior. Avui, 500 anys més tard, aquesta figura majestuosa i de proporcions perfectes, segueix sent admirada com el primer dia.

micromosaic

Es com es coneix millor la pietra dura, una tècnica inspirat en el mosaic bizantí, redescobert a Roma en el segle 15 i arribat a madures a Florència un segle mes tar. Els anglesos encara li diuen “Florentine mosaic". La veritat es que fins que no ho has vist, no et fas a l’idea de que es, lo maco, fi, sensible que arriba a ser. I això que esta feta amb matèries francament dures com ho poden ser marbres. Actualment nomes dues persones es dediquen a fer “pietra dura” a Florència. Una activitat en vies d’extinció, i es una llàstima

Rosso Fiorentino

Pontormo