Anníbal Barca i les Guerres Puniques

Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos. No es podien evitar ja que el domini del mediterrani esta entre dues ciutats, i tard o d’hora tenia que vindre una confrontació entre ells per saber qui dels dos s’emportaria el pastis.


Història

La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas.


La Primera guerra púnica (262 aC - 241 aC)

Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels Romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.


La Segona guerra púnica (219 aC - 202 aC)

Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la Península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília.
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra.
El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans.
Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí a Càpua.
Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal.
Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC).
Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.


La Tercera guerra púnica (149 aC - 146 aC)

Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago.
Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa I contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià.
La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de Juli Cèsar.

Espàrtac

No es pot no parlar d’alguns personatges i fets íntimament lligats a la república. Un d’ells sens dubte es Espàrtac, i la revolta dels esclaus que va amenaçar tot el sistema roma des de la base, però primer expliquem que era ser esclau en temps de la república romana.

Alguns filòsofs de l'antiguitat creien que l'esclavitud era natural i necessària; Aristòtil va declarar que tots els bàrbars eren esclaus des del seu naixement. D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo".

Els esclaus de les ciutats gregues i romanes, oposadament als dedicats a l'agricultura, tenien algun tipus d'oportunitat de manumissió. A Roma eren considerats una classe social (hi ha autors que els consideren els inicis del proletariat) i l'única propietat que els era permesa era el do de la reproducció. Els esclaus tenien poques esperances de tenir una vida millor i eren posseïts i intercanviats, com a bens, pels homes lliures. Tenien un preu com a "instruments humans", però la seva vida no en tenia i els seus patrons podien matar-los amb total impunitat. Tot i això, hi havia una classe d'homes i dones alliberades, anomenat liberti, en tots els períodes de la societat romana. Aquests homes i dones alliberats eren famosos per a donar exemple i esperança a la resta, però tenien alguns drets menys que els homes nascuts lliures. Tot i que esdevinguessin homes rics i poderosos, seguien sent considerats vulgars. Els fills d'aquests homes i dones alliberades eren completament lliures i amb ple dret.


REBEL•LIONS D’ESCLAUS AL SEGLE II-I A.C.


Les primeres rebel•lions d’esclaus es remeten en Sicília, entre els anys 136 i 132 a.C. Aquesta sublevació va fer ressò i es va propagar en altres regions. Aquests ressons i aquestes propagacions van repercutir en el programa de reformes de Tiberi Grac, preocupat mentre veia que la ciutadania mermava i l’exèrcit es tornava inoperant.

La revolta més important va ser la d’Espàrtac (73-71 a.C.). la transcendència de la qual radica no només en el gran nombre d’esclaus sublevats, uns 120.000, sinó en el fet d’haver passat a Itàlia, haver posat en perill la pròpia ciutat de Roma i haver batut eficaçment als exèrcits consulars, fins a ser finalment derrotats per Cras amb la formidable força de deu legions.

Un grup d’uns 70 gladiadors formats a l’escola de Càpua, encapçalats per Espàrtac, es van sublevar i van escapar de l’escola, anant a refugiar-se en les laderes del Vesubi. Després de rebutjar diversos atacs, la rebel•lió va començar a aglutinar d’altres gladiadors, esclaus i pastors.

Quan millor estaven les perspectives pels sublevats, van sorgir divisions entre ells. La causa d’això era provablement l’heterogènia composició ètnica dels esclaus. Els plans d’Espàrtac sembla que eren creuar els Alps i, ja fora d’Itàlia, aconseguir que cada esclau es dirigís al seu país d’origen o a on volgués.
Espàrtac ja tenia encaminada la seva sortida del país, però de cop i volta i inexplicablement, va dirigir-se de nou cap el Sud. Probablement pensava atacar a Roma, encara que ho va arribar a fer, o passar per Sicília, on ja s’havien produït sublevacions d’esclaus, i d’on, potser, esperava rebre més ajut d’entre població.
En front la gravetat d’aquesta situació, el Senat va treure als cònsols el poder militar i el va entregar a Marc Licini Cras, a aquest li van confiar deu legions. Cras va emprendre una operació enèrgica contra els esclaus. Cras va aconseguir tancar als sublevats en una regió meridional per tal de guanyar a l’exèrcit d’Espàrtac. De nou Espàrtac i els esclaus sublevats vencen als exèrcits enviats per lluitar i diluir a Espàrtac. En aquesta situació els Senat va enviar a Pompeu, que regressava d’Hispània, per unir-se a les forces de Cras. A aquestes es van unir les legions que Licini Lúcul portava de Macedònia.
Al març del 71 a.C. es va donar la decisiva batalla entre els esclaus i l’exèrcit romà. Seixanta mil esclaus van morir en el combat, mentre que per part dels soldats només van morir 1.000 homes. Sis mil esclaus van ser fets presoners i crucificats al llarg del camí que anava de Càpua a Roma. Una part dels supervivents va unir-se als pirates i una altra part, uns 5.000 individus, va fer-se camí cap el Nord, on es van trobar amb Pompeu, el qual els va destruir completament. El cos d’Espàrtac no es va trobar mai.

Les conseqüències d’aquesta sublevació van ser molt importants. es va posar de manifest el perill que suposava reunir grans quantitats d’esclaus d’un mateix origen en les grans explotacions que constitueixen la base de l’economia senatorial. Es va evidenciar la incompetència dels alts càrrecs militars senatorials per fer front a un perill tan greu per a la República. I, a més, va suposar un cop molt dur per a l’economia agrària italiana. Es van perdre no menys de 100.000 homes que aportaven mà d’obra; els cultius van ser destruïts i molts propietaris van començar a evitar la compra d’esclaus, preferint els esclaus nascuts de la pròpia terra.

Aquestes sublevacions d’esclaus de finals de la República van tenir un paper molt important en la caiguda de la mateixa i en l’establiment de l’Imperi.

LA FI DE LA REPÚBLICA (5/5)

El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un poder personal. Ara és el torn principalment de Pompeu i Juli Cèsar.

Pompeu

Pompeu (106-48 a.C.) i Cras, dos generals victoriosos, van obtenir el consolat el 70 a.C.: Cras havia vençut Espàrtac i Pompeu s'havia destacat en algunes campanyes a favor de Sul·la i havia derrotat Sertori, un partidari de Màrius que havia reeixit a crear un estat romà independent a Hispània (80-72 a.C.). Els nous cònsols retornaran als plebeus i a la ordre eqüestre els drets arrabassats per Sul·la. Poc després del seu consolat Pompeu emprendrà una sèrie de campanyes a Orient que li donaran una immensa glòria militar: va eradicar els pirates que infestaven tot el mar Mediterrani (67 a.C.), va sotmetre l'Àsia Menor amb la derrota Mitridates rei del Pont (66-64a.C.) i l'annexió de les províncies de Bitínia i el Pont i Cilícia, i va conquerir Síria (63 a.C.). Amb aquestes conquestes i el vassallatge de la resta dels regnes de la zona, Roma s'assegurava el domini directe o indirecte de tot el Mediterrani oriental. L'any 63. a.C., mentre Pompeu era a Àsia, el senador Catilina va intentar prendre el poder per la força, però la rebel·lió va ser sufocada pel cònsol Ciceró, que la va posar al descobert amb les seves Catilinàries.
El primer triumvirat

El 59 a.C. tres homes ambiciosos veien les seves carreres polítiques bloquejades pel senat i van decidir enfrontar-s'hi amb una tàctica comuna: Pompeu, que gaudia de gran influència i prestigi gràcies a les seves destacades victòries militars, Cèsar, que començava a destacar en la vida política després d'esdevenir pontífex màxim i líder dels populares, i Cras, un dels homes més rics de Roma. Tots tres van arribar a un pacte secret, anomenat primer triumvirat, per governar plegats a través del consolat de Cèsar, segellat pel matrimoni de Pompeu i Júlia, filla de Cèsar. Elegit cònsol, Cèsar va imposar la política del triumvirat amb la distribució de terres entre els ciutadans pobres i els veterans de Pompeu, mentre el cònsol optimat, Bíbul, va ser forçat a retirar-se a casa seva fins al final del mandat.

A la fi del seu mandat Cèsar obtingué el govern de les Gàl·lies i la Il·líria. Els romans solament dominaven el sud de la Gàl·lia Transalpina, però en vuit anys Cèsar aconsegueix sotmetre tota la resta de la Gàl·lia (58-51). La primera campanya va durar dos anys: Cèsar va aprofitar la desunió dels pobles gals i els desplaçaments de pobles per ocupar ràpidament la Gàl·lia. Però revoltes posteriors van posar en perill la conquesta fins que Vercingetòrix, que havia reunit tots els gals sota el seu lideratge, no va ser derrotat i capturat a Alèsia.

Cèsar contra Pompeu

Mentrestant el triumvirat, que havia continuat vigent, no va superar els cops que suposen la mort de Júlia i la de Cras, el qual va morir en una campanya militar contra els parts a la frontera oriental de l'Imperi (53 a.C.). Alhora la vida política a Roma es degradava amb un augment de la violència -assassinat de Clodi- que va dur a nomenar Pompeu cònsol únic (52 a.C.). L'any 49 a.C., després de conquerir la Gàl·lia, Cèsar pretén tornar a presentar-se a les eleccions a cònsol, però el senat rebutja la seva candidatura. Quan Cèsar travessa el riu Rubicó entrant a Itàlia amb les seves legions sense autorització del senat, s'inicia una altra guerra civil, en la qual Pompeu comanda en contra seu l'exèrcit del senat. Pompeu empeny els senadors a evacuar Roma i iniciar una retirada estratègica cap a Grècia. Enfortit a Roma, Cèsar combat els partidaris de Pompeu a Hispània -batalla d'Ilerda- i després s'enfronta amb Pompeu a la batalla de Farsàlia (48 a.C.). Pompeu, derrotat, fuig a Egipte, on Cèsar el segueix. Però no arribà a temps a agafar Pompeu abans que fos assassinat pels consellers del jove rei d'Egipte Ptolemeu XIII, a qui disputava el poder la seva atractiva germana Cleòpatra VII. Cèsar intervé amb el seu exèrcit en la disputa per posar en el tron d'aquest regne Cleòpatra, amb qui té una relació amorosa. Els darrers pompeians serien vençuts a Àfrica (47 a.C.) i a Hispània (Munda, 45 a.C.).

La dictadura de Cèsar

Cèsar s'anticipa al principat en l'intent de forçar les institucions republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l'oligarquia: exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats perquè s'elegeixin els seus candidats.

Per afermar el seu poder a Roma Cèsar es recolza en la plebs, la classe eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reben terres arreu de l'Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus partidaris en primer lloc, evita el sectarisme i tracta amb generositat els enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Du a terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves realitats socials: augmenta el nombre de magistrats i senadors i obre el senat a les aristocràcies italianes i provincials, reforma el dret civil i el calendari. Les obres públiques que emprèn sobretot en el fòrum de Roma -Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix, basílica Júlia- uneixen la tradició republicana amb l'origen diví que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament descendent de la deessa Venus.

Impulsat per les sospites que vol investir-se rei, un complot republicà acabarà amb la seva vida: Cèsar és apunyalat per un grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de març del 44 a.C.

Noves guerres civils

L'assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Després d'un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar suport a Octavi per desfer-se d'Antoni, com es reflecteix en les Filípiques-, Octavi i Antoni arriben a un acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders investit amb la missió oficial de reformar la república. Però immediatament emprenen una repressió ferotge contra l'oposició republicana, en la qual mor degollat Ciceró, entre molts d'altres. Poc després derroten els exèrcits comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia. Els triúmvirs acorden repartir-se l'Imperi, pacte segellat pel matrimoni d'Antoni amb Octàvia, germana d'Octavi, fins que, exclòs Lèpid, l'imperi resta tan sols en mans d'Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Mentre Octavi reprenia a Roma tot d'obres públiques projectades per Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els parts que fracassarà. Aviat Antoni repudia Octàvia per casar-se amb Cleòpatra, i perd el favor entre els romans quan Octavi fa públic el seu testament, custodiat per les vestals, en el qual deixa part de les possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit Octavi s'erigeix en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d'Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s'enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d'Acci (31 a.C.). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l'una després de l'altre. D'aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d'Egipte i el control indiscutible de l'Imperi.

Els cavallers o orde eqüestre (republica 4/5)

El nom de cavallers s'havia donat al principi a aquells que pel seu cens podien formar part de la cavalleria en l'exèrcit. Després es va estendre als quals posseint una fortuna d'almenys quatre-cents mil sestercis havien de servir a cavall. En ser incompatible el rang senatorial amb el servei en la cavalleria des del 129 aC, els cavallers (Equo Publico) van quedar formant part d'un cos aristocràtic diferent al de l'orde senatorial (encara que els curials no senadors i els fills de les grans famílies senatorials van continuar inscrits com cavallers en el comicis centuriats). Es tractava bàsicament d'una potent classe mitjana, sense accés a moltes magistratures, molts membres de la qual tenien una fortuna igual o superior a la d'alguns senadors.

Lògicament van accedir a aquesta classe els comerciants rics i intermediaris (Publicani). Gai Semproni Grac va concedir algunes distincions a aquesta classe, distincions honorífiques però que tenien la seva importància a la societat romana, i també altres concessions més reals (com les rendes d'Agafava, cobrades per agents intermediaris, que per llei serien obligatòriament de la capital, en perjudici dels intermediaris locals; i el que les llistes anuals dels jurats o comissions permanents o extraordinàries, que sortien de l'orde senatorial, serien concedides als cavallers, excloent-se no sol als senadors, sinó als quals formaven part de les famílies senatorials). La reacció senatorial va establir algunes lleis: que es creessin colònies a Itàlia en lloc de a les províncies; com no havia terrenys aquests serien lliurats a costa dels terrenys comunals en possessió dels llatins, que a canvi rebien algunes concessions menors (per exemple els soldats llatins no podien ser apallissats per un oficial romà, sinó només per un llatí). Aquest va ser l'inici de la contrarevolució, i Gai Grac va morir poc després en les lluites del carrer entre partidaris del senat (que havien aconseguit l'aliança tàcita dels cavallers) i els seguidors del partit popular.

Després d'això el poder va tornar a l'aristocràcia senatorial, mancats els populars d'un líder. Però els cavallers van aconseguir conservar els privilegis adquirits. La fundació de colònies a províncies es va detenir encara que es va permetre la fundació de la colònia de Narvo Martius (l'actual Narbona), més enllà dels Alps (118 aC) com a única excepció.

S'havia abolit l'import dels arrendaments a l'Estat de les parcel·les i es va permetre la seva transmissió ínter vius. Es va establir que els ocupants llatins i italians podrien conservar les terres de l'Estat cedides en règim d'ocupació, perdent-se la facultat estatal de ser essencialment revocables. Els triumvirs van ser suprimits el 119 aC i els ocupants gravats amb una quota destinada a satisfer l' Annona o distribució de blat entre el populatxo romà a un preu molt baix. Uns anys després l'Estat va reconèixer el títol d'ocupació convertint les possessions sota aquest títol en propietats privades sense càrregues, prohibint-se per al futur el règim d' ocupatio, el qual o bé s'havia de distribuir en lots o bé convertir-se en pastures comunals per a ramaders de entre deu i cinquanta caps (per impedir la seva absorció pels grans propietaris ramaders). Aquestes mesures dictades sota el poder de l'aristocràcia estaven viciades encara que semblaven populars, car de fet tot l'Ager publicus d'Itàlia que podia ser repartit ja ho havia estat, i en canvi assegurava als antics ocupants que ara disposaven de les terres (aristòcrates gairebé tots entre els romans, així com també entre els aliats llatins e itálics als quals s'acontentava) la plena propietat.

Aviat l'aristocràcia senatorial i els cavallers (en total unes dues mil famílies) es van fer una altra vegada amb les petites propietats camperoles, mitjançant compres legals o forçades. Les rebel·lions d'esclaus es van fer més freqüents. La pirateria es va desenvolupar a les províncies orientals.

República Romana (3/5)

L'administració romana els segles III i II aC te les següents característiques:

Amb la igualtat de tots els ciutadans, plebeus i patricis, es va iniciar una època caracteritzada per la distinció entre aristocràcia (la majoria dels antics patricis i els plebeus rics) i el poble (bàsicament els plebeus de mitjana o petita fortuna, o pobres). Els plebeus tenien accés a totes les magistratures i en tot cas les diferències de classe passaren a ser de caràcter econòmic amb algunes excepcions sobre càrrecs religiosos. Els plebeus que accedien a les magistratures tendien a assimilar-se als patricis i gens plebees apareixien associades a gens patrícies antigues. Els plebeus provincials, més tard, també col·laboraren amb el patriciat romà. Però la majoria de la plebs va quedar al marge del poder polític.

La nova noblesa romana entronca així amb l'antic patriciat. Els patricis van conservar un únic privilegi: el subministrar alguns càrrecs sacerdotals. No obstant això es conserva certa diferència econòmica: els patricis sobretot de l'orde senatorial tenien béns arrels i no podien dedicar-se al comerç.

La nova noblesa es distingeix també per aspectes externs característics, com insígnies (abans reservades a les grans famílies patrícies que exercien magistratures, que ara poden ostentar famílies d'origen plebeu).

La regla va determinar que les altes magistratures havien de tenir honors hereditaris (van quedar excloses les magistratures menors, el proconsulat, la qüestura, la proqüestura i el tribunat popular, les magistratures extraordinàries i les magistratures de la plebs). Aquests honors es limitaven en els plebeus al consolat, la pretura i l'edilitat curul, probablement ostentats per plebeus senatorials. Les famílies plebees ennoblides per l'ostentació de càrrecs curuls, van formar una casta amb la noblesa patrícia. Així aquesta noblesa hereditària i l'aristocràcia ostentava el poder front al poble.

Per saber mes, molt mes:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Administraci%C3%B3_romana_els_segles_III_i_II_aC

República Romana (2/5)

Tribuns del poble

Cap al 500 aC una rebel·lió militar va amenaçar amb fundar una nova ciutat plebea en Crustumerium. Per evitar-lo es van dictar mesures sobre la perduda de la propietat o la possessió a causa de deutes, es van crear colònies i es van entregar terres. També es va establir el Tribunat amb dos tribuns del poble al capdavant.

Nova divisió per tribus: els districtes

Les quatre primeres tribus o districtes representaven a les antigues circumscripcions de la ciutat i voltants des del temps del Regne de Roma. Altres setze comprenien els camps o pagaments (pagi) ocupats des de feia temps per famílies romanes. L'últim corresponia al districte de Crustumerium, lloc elegit pels plebeus per fundar una nova ciutat. Els votants en les Assemblees de Tribu i els de les Assemblees per Centúries eren bàsicament els mateixos: tots els domiciliats en cada tribu, patricis o plebeus, votaven per tribus, i d'ells els aptes per al servei militar en les centúries. Però en les votacions per tribus desapareixia la distinció entre grans i petits propietaris, i els rics no votaven els primers. A més els tribuns dirigien l'Assemblea i les votacions.

Aquestes assemblees per tribus van ser reconegudes formalment com valides per la Llei Icilia ( 492 aC, o any 262 de Roma) encara que les seves votacions, els plebiscits romans (del llatí: plebi scita, "el que agrada al poble") no van tenir força de llei. Amb el temps, no obstant això, les votacions tribunícies van acabar adquirint rang de llei.

El 486 aC (268 de Roma) el cònsol patrici Espuri Casio va intentar un repartiment de terres, posar fi al sistema d'ocupacions, i retenir una part de les terres amb un cens a favor del Tresor. Però la noblesa patrícia es va oposar tenaçment i Casio va morir, abandonant-se la Llei, però fent créixer l'oposició dels plebeus que des d'aleshores van aprofitar qualsevol ocasió per incrementar el poder dels tribuns, mentre la noblesa intentava destruir la institució.

Cap al 481 aC (273 de Roma) es va privar a un dels cònsols (almenys) del dret de designar successor perquè el poble ho elegís en la Comitia Centuriata. El mateix any un tribú, Gneo Genucio, fou assassinat el mateix dia que anava a llançar l'acusació contra els dos cònsols. Cap al 471 aC (283 de Roma) com a molt tard, el nombre de tribuns va passar de dos a cinc, potser en ocasió de l'aprovació de la Llei Publilia que va concedir l'elecció dels tribuns al Comitia Tributa presentant-la als Comicis Curials. El 457 aC (297 de Roma) el nombre de tribuns va passar de cinc a deu.

Llei de Repetundis i altres lleis

L'administració deficient de les províncies va portar a la promulgació de la Llei de Pecuniis Repetundis que preveia el judici dels magistrats (governadors provincials és a dir procònsols) acusats d'administració dolenta i d'enriquiment. Des del 149 aC, a proposta del Tribú popular Lluci Calpurni Pisó Frugi (del qual el fill Calpurni Pisó va ser més tard procònsol a Hispània, on va morir), es va establir que el judici, de portar-se a terme, no ho seria davant les Assemblees, sinó davant una Quaestio perpetua o Comissió permanent, formada per Senadors (els governadors provincials eren també Senadors).

El 139 aC es va establir el vot secret en les Assemblees (Llei Gabinia) per a l'elecció de magistratures. El 137 aC es va establir el vot secret per a l'elecció dels Tribunals Populars. El 130 aC es va establir el vot secret per a les iniciatives legislatives. Gairebé simultàniament, el 129 aC, es va obligar als senadors a renunciar a l'Equites en ser admesos a les cúries, amb la qual cosa van ser eliminats del Comicis centuriats on figuraven com cavallers (Llei Tabellaria, Lleis de Gabí, de Casi Longí i de Papiri Carbo).

Les votacions, tot i la introducció del vot secret, foren sempre entre candidats d'idees similars. Tots els joves de la noblesa es llançaren a la carrera pública (cursus honorum). Les magistratures menors eren abundants, però com les altes magistratures eren limitades, per aconseguir-les es precisava desenvolupar el "clientelisme" i la compra de vots. Es va promulgar també una llei de reclutament, però com era impopular va ser suprimida.

Una historia maca d'un dictador

El dictador és un magistrat extraordinari de la República Romana. Les funcions dels dos cònsols, eventualment i sempre en casos greus, podien ser assumides per un únic magistrat, amb el títol de dictador, funcions que s'exercien per sis mesos o menys.
Un dictador ostentava el mateix poder que qualsevol dels cònsols, ja que aquests disposaven de tot el poder individualment, i encara que podien repartir-se les funcions, també podien exercir-les en la seva totalitat cadascun d'ells. El dictador es diferenciava en què en no ser una magistratura col•legiada, no tenia el contrapoder que representa un altre magistrat amb idèntiques funcions. Els dictadors eren a més a més cap (magister) de la infanteria o de la cavalleria.
El càrrec de dictador va ser suprimit de facto al segle II aC (encara que no abolit formalment), fet que va donar excusa al senat per arrogar-se certes facultats en casos greus, com el conferiment als cònsols de certes facultats similars a la dictadura, per un temps limitat.

El primer dictador fou Aulus Postumius Albus Regillensis, al segle V aC, en revoltar-se els aliats llatins. Pero el que a mi sempre m’ha cridat l’attencio es l’historia de Lucio Quincio Cincinato, un dictador que en diu molt sobre els ideals i el caràcter dels romans de la república

“Cincinatus fue un patricio romano, general y cónsul que, contrariado, se había retirado de le vida política para irse a vivir a su casa de campo. El motivo de su abandono fue que su hijo Caeso había sido condenado al exilio por usar un lenguaje violento contra los tribunos. A pesar de ello a Cincinato se le seguía requiriendo de vez en cuando para mediar en distintos asuntos en el senado, pues todo el mundo estaba de acuerdo en su buen juicio y atinado criterio. En una ocasión, en el 458 a.C., Roma fue atacada por los Eucos, un beligerante pueblo vecino. Las ineptitudes de un general puso a Roma al borde del colapso y es entonces cuando se decide nombrar a un Dictador . La república romana en tiempo de crisis elegía una persona a quien se le concedían poderes absolutos durante seis meses, después de los cuales tendría que rendir cuentas como un ciudadano normal de sus actos como dictador. El senado romano pensaba que los grandes problemas se resolvían mejor si sólo era una persona quien daba las ordenes en vez de que fueran varias quienes tuvieran que decidir las cosas. El senado votó para elegir un dictador y el elegido por mayoría fue Cincinato. Cuentan, que cuando varios miembros del senado fueron a la casa de Cincinato, este se encontraba en los campos tirando del arado y allí le comunicaron que había sido elegido dictador. Cincinato sin soltar el arado dijo que tendría que pensarlo y continuó su trabajo. A la mañana siguiente se presentó en el senado con la toga con orla púrpura de dictador y después de llamar a todos los ciudadanos romanos a las armas organizó la táctica para enfrentarse a los Eucos. Al caer la noche Roma había vencido y los Eucos no volverían a causar problemas. Pasado quince días que las cosas habían vuelto a su cauce, Cincinato quien podría haber continuado en el puesto hasta seis meses, volvió a su casa con su arado y devolvió todos los poderes al senado romano. Pero una vez más se hubo de recurrir a un dictador y una vez más fue Cincinato el elegido quien ya contaba con 80 años, "detalle" este que no sería ningún problema. Roma atravesaba un época de escasez y hambruna y un romano muy rico, un tal Espurio Melio, estaba preparando una revuelta para ejecutar un golpe de estado. No llegó a realizarse. Cuando Cincinato fue nombrado dictador, los apoyos del levantisco empezaron a fallarle, quiso huir y le dieron muerte.Arreglado el asunto, otra vez Cincinato volvió a su granja donde moriría de anciano. La ciudad de Cincinati , recibe su nombre en honor a la sociedad de los "cincinatos", la cual honraba a George Washington, quien era considerado por esta sociedad como un Cincinato de los días de la revolución americana. En la foto, la figura entrega con una mano los símbolos del poder y con la otra agarra el arado.”

República Romana (1/5)

La República de Roma o República Romana fou el període de la civilització romana en què la forma de govern era la república. Aquest període va començar amb l'expulsió de l'últim monarca el 510 aC i va acabar amb la subversió, per mitjà de guerres civils, i la instauració de l'Imperi Romà. La data precisa de la fi de la república és subjecta a interpretació; algunes propostes són la designació de Juli Cèsar com a dictador vitalici (44 aC), la batalla d'Actium (2 de setembre de 31 aC) i la data en què el Senat Romà va atorgar a Octavi el títol d'August (16 de gener de 27 aC).

Una característica del canvi va ser que l'administració de la ciutat, i els seus districtes rurals, va quedar regulada en el dret d'apel•lar al poble (ius provocationis) contra qualsevol decisió d'un magistrat concernent a la vida o a l'estatut jurídic (asput). L'administració executiva va quedar dotada d'Imperium o poder omnímode el qual tenia un origen religiós que arrencava del propi déu Júpiter.
Govern republicà

Els cònsols i els dictadors

Els cònsols en nombre de dos van assumir les funcions de l'antic rei, és a dir, de cap executiu. Les seves funcions podien ser exercides per un magistrat únic anomenat "dictador" (en el sentit originari de la paraula llatina dictator, aquell que dirigeix).

Possessió de la terra

L'ús de les terres públiques, sobretot de les pastures comunals, pertanyia exclusivament als patricis. Amb la República, l'exclusió dels plebeus es va mantenir. Els patricis que usaven aquests terrenys de pastures comunals havien de pagar una petita suma (scriptura), percepció que va caure en desús quan el control de les arques públiques va passar als Qüestors (que eren patricis). Les noves conquestes de territoris van seguir aportant noves terres (ager publicus) amb les quals es van seguir fent repartiments entre els ciutadans pobres i els plebeus, si bé la major part continu en mans de l'Estat (d'aquestes terres publiques arrabassades a les ciutats sotmeses, una part eren terres de cultiu destinades al repartiment, i una altra part es dedicaven a pastures comunals).
Dels terrenys subjectes a repartiment, l'Estat efectuava una parcel•lació i procedia al seu lliurament a plebeus i ciutadans pobres. A poc a poc els repartiments van ser menys nombrosos, i de parcel•les més petites. Amb el temps el repartiment de les terres ja no es va fer mitjançant parcel•les en propietat, sinó mitjançant el sistema de l'ocupació, que permetia a l'ocupant al qual s'entregava, i als seus hereus, gaudi de la terra, però mantenia el dret de l'Estat al retracte sense que calgues justificació, i obligava al posseïdor al pagament d'un delme de les collites o del cinquè de l'oli i vi, convertint el domini public, de fet, en un sistema de possessió en precari (precarium).
L'ocupació de les millors i més grans finques va recaure en els privilegiats o rics, i aviat van deixar de pagar amb exactitud i regularitat el delme o el cinquè degut i en canvi van accedir a les pastures comunals mitjançant concessions individuals que si be no van ser molt freqüents, van acabar per afectar a tots els grans terratinents plebeus. El pagament dels impostos es va recarregar sobre les ocupacions mitjanes o petites, sobre les quals també va recaure l'import que l'Estat deixava d'ingressar per la falta de percepció de la scriptura, mentre que aquestes ocupacions no gaudien del dret a les pastures comunals. La disminució i gairebé desaparició d'entregues de noves terres als "pobres", va provocar que les terres ocupades haguessin de servir a una família cada vegada més extensa (en el supòsit normal que no es dividissin en casos d'herències). Els grans propietaris van iniciar el procés d'explotació mitjançant l'ús exclusiu d'esclaus, prescindint de jornalers assalariats, colons i precaris, i els llaços de clientela entre el gran propietari i els petits pagesos van desaparèixer. Algunes guerres i els serveis i impostos que van resultar de les mateixes, van arruïnar als posseïdors de predis mitjans i petits i als mitjans i petits propietaris, que es van veure llançats de les seves terres i possessions, o convertits en assalariats o esclaus d'un nou propietari o ocupant, que generalment era l'antic creditor del propietari o del posseïdor morós. Sovint els petits propietaris o posseïdors, aclaparats pels deutes, es van veure obligats a pagar un arrendament per un termini determinat als seus creditors. Els capitalistes van aprofitar la situació de penúria de la classe posseïdora precarista i dels petits propietaris, i molts d'aquells van adquirir grans propietats (que a vegades van reunir amb les que ja posseïen). Però la majoria dels capitalistes es van convertir en creditors dels petits propietaris o posseïdors, als quals deixaven la possessió de la terra, però tenia a les seves mans la seva persona i els seus béns ja que no podia pagar el deute, i havia de servir al creditor, qui, en cas contrari, s'hagués possessionat de la terra (la Llei Romana havia estat pensada per evitar l'acumulació de deutes i fer que pesessin les càrregues sobre el posseïdor real de la terra, per la qual cosa s'havia rebutjat el sistema d'hipoteca i en cas d'impagament d'un deute la propietat havia de passar immediatament a mans del creditor).