El període medieval i Roma (2/2)

Durant el regnat de l'Emperador Federic II, (1215-1251) Els Estats Pontificis van tornar a passar per un moment difícil. Frederic, a més d'emperador del Sacre Imperi també era amo del regne de les Dues Sicílies i va incorporar al seu imperi la Llombardia i la Toscana després d'haver derrotat a la la Lliga Llombarda el 1239, Frederic es va proposar annexionar-se el patrimoni de Sant Pere per dominar tota Itàlia. Va marxar sobre Roma, d'on va haver de fugir el Papa Gregori IX i va poder passejar-se desafiant per tota Itàlia, nomenant al seu fill Enzio governador del territori peninsular i ell mateix es va erigir com a senyor dels Estats Pontificis. El 1253, dos anys després de la mort de l'emperador, el Papa Innocenci IV va poder tornar a Roma des del seu exili francès i va reprendre el govern de la ciutat i la resta de dominis eclesiàstics.

Els Estats Pontificis no van poder sobreposar-se als fets que es van produir a la convulsa Itàlia de mitjans del segle XIV, ja que l'establiment de la seu papal a la ciutat d'Avinyó va permetre que els nobles italians actuessin segons els seus interessos, prescindint de l'autoritat papal. Son molts els exemples: Giovanni di Vico es va proclamar senyor de Viterbo; El ducat d'Spoleto es mantenia en la insubmissió, la marca d'Ancona era independent de fet, es van privatitzar les ciutats de Fermo i Camerino, els Malatesta es mantenien en rivalitat oberta, Francesco degli Ordelaffi, s'havia fet amb gran part de la Romanya, etc. Això sense comptar amb la desvinculació de l'Església dels feus tradicionals de Sicília, que va passar a mans de la Corona d'Aragó, o el regne de Nàpols, sota autoritat dels Anjou.

Era urgent actuar i aprofitant l'estada a Avinyó del castellà Gil de Albornoz, arquebisbe de Toledo i experimentat militar, que havia lluitat amb les hosts d'Alfons XI de Castella a la Batalla del Salado i en el setge d'Algesires. Climent VI el va ordenar cardenal i li va encomanar la missió de reclutar un exèrcit. Dos anys més tard (1353) sota el pontificat d'Innocenci VI, va anar als Estats Pontificis amb una butlla que li atorgava plens poders.

Gil de Albornoz va recuperar militarment els territoris que havien estat usurpats i va doblegar els insubordinats i altius nobles italians. Els Estats Pontificis es van tornar a agrupar al voltant de l'obediència al Papa.

Albornoz també va redactar i posar a la pràctica el primer marc jurídic específic dels Estats Pontificis, les Constitutiones Aegidianae, que seguirien en funcionament fins als Pactes del Laterà el (1929).

El període medieval i Roma (1/2)

Amb la caiguda de l'Imperi Carolingi, l'autoproclamat rei d'Itàlia, Berenguer de Friuli, va amenaçar les possessions papals.
El papa Joan XII va necessitar l'ajut d'Otó I el Gran, que va entrar triomfant a Roma. A la Basílica de Sant Pere, el papa va restablir la dignitat imperial coronant a Otó com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic el 2 de febrer del 962. Otó per la seva banda va ratificar la potestat de l'Església sobre els Estats Pontificis.
La Itàlia meridional mai no va formar part dels Estats Pontificis però si que va ser-ne estat vassall durant el període de domini normand. En 1059, mitjançant el concordat de Melfi, el Papa Nicolau II va atorgar a Ricard d'Aversa la investidura del principat de Càpua, i a Robert Guiscard la del ducat d'Apulia i de Calàbria, així com la promesa futura de la senyoria de Sicília. Com a compensació per la unció papal amb la qual es van veure dignificats, es van comprometre a retre vassallatge al Papa en tot moment. Robert Guiscard va mostrar-se inexorable en les seves conquestes i en pocs anys va ocupar Sicília, expulsant els musulmans de Palerm, Messina, Bari, Brindisi i Salern. Quan el 1080 Gregori VII va necessitar ajuda militar normanda, li va atorgar el beneplàcit apostòlic a les conquestes a canvi de la declaració formal de vassallatge cap a la Santa Seu en tots els territoris que guanyés.
A les acaballes del pontificat d'Innocenci II, cap al 1143, coincidint amb un moviment reivindicatiu municipal que s'estenia per les ciutats italianes, el Senat Romà va aconseguir quedar-se bona part del poder civil dels papes. El successor d'Innocenci, Luci II va intentar restablir per les armes l'ordre anterior i va atacar el Capitoli al front d'un exèrcit, però el Senat i el poble, capitanejat per Arnaldo de Brescia van derrotar severament al Papa. Sota el seu liderat es va demanar al Papa i als clergues que es desposseïssin del poder temporal. Roma es va apartar de l'obediència civil al papa i va proclamar la República.
Frederic I Barbaroja va tornar al papa Adrià IV el govern dels Estats Pontificis, amb el desig de ser coronat emperador. Va entrar a Roma el 1155 i va capturar i executar Arnaldo de Brescia. No obstant el propi Frederic, amb la seva política expansionista seria qui més tard posaria en perill les possessions papals.
Innocenci III va donar un impuls decisiu en la consolidació i engrandiment dels Estats Pontificis. Va sotmetre l'estament municipal romà definitivament i va privar de poders el Senat de la ciutat. Va recuperar el domini sobre els territoris que l'emperador havia deixat sota mandataris alemanys, expulsant-los de Romanya, Ancona i Spoleto. Per excomunió es va quedar els territoris en litigi que havien constituït les possessions de la comtessa Matilde de Toscana i que presumptament havia deixat a la Santa Seu en herència. Però que romanien sota poder dels vassalls romans de l'emperador. D'aquesta manera va obtenir la sobirania d'algunes ciutats de la Toscana i el nord d'Itàlia es va poder desempallegar del domini germànic.
Amb la croada realitzada contra els càtars a Occitània, va aconseguir que Ramon VI de Tolosa li cedís set castells a la Provença que es van incorporar al patrimoni de l'Església, fins que van ser bescanviats en un acord entre Gregori X i Felip III de França pel comtat de Venesino el 1274.

Coronació de Frederic I

expensio del islam al segle 8

El forat negre.

Un cop l’imperi partit, i els intents de refondre el gran imperi Roma de justinià consumits, la que quedava del imperi occidental es va anar fragmentant cada cop mes en regnes germànics. En un principi això no va suposar un canvi radical en la manera de viure i de portar l’economia dels romans. Ben mirat, no crec ni que els romans de aquella epoca es van adonar que una època s’havia acabat. Nomes cap al 800, 900, 1000, el sistema es va col•lapsar per complet.

De fet, si el col•lapse no va arribar abans, es perquè l’església va prolongar el sistema organitzatiu del romans al llarg dels segles, i avui dia això encara es així per exemple a traves dels bisbats i diòcesis, en els seus tems els centres reals de comerç i comunicació. L’església va mantindre i pot ser fins i tot millorar tot el que el mon roma havia deixat i significat. No es casual tampoc que fins fa poc la missa era dita en llatí. En definitiva les invasions germàniques no van ser tant importants com semblen en una línea del temps d’un institut.

Lo que si va ser important, va ser el naixement del islam, i la seva expansió que va trobar un final en la batalla de Poitiers al 732. Aquesta expansió va significar el control de les antigues rutes comercials i el col•lapse complet del sistema de comerç i ciutats. Roma que un dia va ser tant poderosa es va transformar (casi) en un poble de pastors. I com roma, moltes altres ciutats. La riquesa ja no estava en la ciutat, sinó en la possessió de la terra, el sistema es tornava feodal. I això va durar uns bon 300-400 anys, fins que d’en mic en mica les ciutats van anar recuperant protagonisme. Però això ja es un altre historia.