St Juan

Una mica mes i tot es possible

Canaletes s’ha omplert de nou de banderes blaugranes, i encara no hi ha cap títol per celebrar! La gent de tots els pobles de Catalunya han sortit al carrer dos cops en 5 dies, cridant, contents i orgullosos de formar part, cada un al seu nivell d’uns moments molt especials. Jo que no soc futbolero, ni del barça, la veritat es que aquesta eufòria m’està contagiant. Ahir no vaig veure el partit, però si el gol d’Iniesta (el primer desparo entre els tres pal, minut 93) i sobre tot la celebració de Guardiola. Quina emoció! L’home corrent 45 metres per la banda, com si fos un mes del equip, i de cop recordar-se que es l’entrenador i que no pot estar allà, tornar corrents al seu lloc i ajustar-se la corbata... fantàstic! Tot sigui dit, el Pep s’està jugant la salut com entrenador del barça, però quin moment mes maco, tot plegat.

Vilaque?

El dia de sant Jordi, al migdia vaig anar dinar amb una amiga a Siurana. El dinar no era res del altre mon, però desprès varem agafar el cotxe per anar saludar una amiga seva que viu a prop de Garrigàs i ens varem perdre. Finalment varem començar a donar voltes per tot una seria de poblets que no sabia ni que existien, de aquests pobles on tenen mes gent al cementeri que habitants, com ara Vilarobau, sant mori, Vilaür, Palau de santa Eulàlia, i alguns altre que ara no em venen a la memòria. Per anar d’un de aquests poble a un altre no sempre varem agafar camins asfaltats, sinó camins de caro, i que maco que era tot això. Cada 100 metres un altre paisatge. Quan estàvem a dalt d’un turo la vista era o bé els Pirineus nevats, o bé la badia de roses, i ja que havia fet molta tramuntana els últims dies la visibilitat era excepcional. Si estaven en part mes baixes flors per tot areu, olors de sotabosc, i de camps, i camps d’ampolles. Realment preciós. Finalment varem agafar la carretera de l’escala per tornar cap a l’Armentera de on es l’amiga. Una tarda de turisme rural! L’Empordà es preciós, però a la primavera es una passada. Bon cap de setmana a tots...

I quina son!

Estic intentant concentrar-me sobre una escultura que estic fent als baixos, i no hi ha manera. A mes, el sol em pica els ulls. Serà el mojito filosòfic d’ahir, o que serà? Aviat començarà el bon temps de debò, matins, o tardes de platja, vespres a la fresca, nits massa curtes, massa calentes. Devores pla que costera fer noies de fang i cares que se semblin a cares. Ara m’arrastraré fins la cuina, a veure si trobo la cafetera italiana i em faig un expresso. Clar que no serà el de nescafé, i segurament no faré cara de George Clooney, però que bé que entrarà!

Molt bon dia a qui m’estigui llegint!

Aaaaaaaaaaatchiiiiiiiiisssss!!!

Els mocadors s’estan gastant de 4 en 4, dieta de cinfamucol i viralkey acompanyat de caldo calent i tranquil•litat, si es que me la donen la canalla... aaaatchiiisssssss... ai, perdo, un altre esternut. Ja he gastat tot el que tenia en mocadors, ja m’estic menjant rotllos de paper de water. I quin mal de cap que tinc. Aiiiiiiiiiiiii... perquè m’afectarà tant un simple refredat

L'Osa Major

Mes o menys amb la mateixa vista sobre el poble de Madremanya que la de la foto, dissabte passat amb les meves noies ens varem perdre en una casa preciosa de aquell poble del baix Empordà a una TARDES TEMÀTIQUES amb TE, una TTT, que ben aviat es va convertir en una TDV, una tarda distesa amb vi, a la vora de la llarg de foc. La Marta, una bona amiga de La Bisbal hem va oferir d’anar a veure que feia l’agrupació cultural del Gresol. I dissabte, tot inaugurant els tardes TTT un escriptor tailandès, amfitrió de la casa, hi va parlar del concepte de “creuar fronteres”. De fet va explicar una mica el seu camí de vida que el va portar fins a Madremanya, fent se una mica la gran pregunta de “que hi faig jo aqui”, i en molts aspectes em va recordar la meva pròpia experiència vital. Finalment va llegir un relat curt, sobre les diferencies dos mons, el seu d’origen i el d’ara, a traves d’una historia amb rerefons que del tsunami del 2006.
Realment va ser una molt bona tarda-vespre, en companyia de gent que no coneixia, de les meves filles que es van portar molt i molt bé, i a la vora de la llarg de foc parlant principalment amb la Xus sobre altres camins de vida, la seva experiència anglesa i la meva integració a Catalunya. Però per sobre de tot aixo, lo que realment mes ens va impressionar a les meves filles i a mi, va ser el tornar cap al cotxe, que l’havíem deixat bastant lluny de la casa, la foscor del camí i el cel increïblement estrellat. Per uns moment em vaig sentir com l’home primitiu que de ben segur tots tenim a dins nostre, en harmonia amb els elements. Petits moments, moments únics.

les paraules que ja sobraven

no t'estranyis si no dic res

ara estic cansada i només et miro
i en tinc prou
i sé que hem d'anar a dormir
i no tinc ganes

i es va fer el silenci

de les paraules que ja sobraven
i es va instal•lar la màgia de la mirada