El dia es va fen el gos.... lo que no sabia que volia dir fins que algú hem va explicar que això era com deixar que les coses anessin fluint o el dia s’anés acabant dins de la mandreta. Sempre li dic que soc un giri despistat quan no se una cosa, amb lo qual penso en un altre persona que hem diria que son excuses de mal pagador. Cada dia s’han aprèn alguna, gent! Pujant per les escales per vindre cap a l’ordinador hem vaig quedar parat un moment davant del les pintures que hi ha penjats per allà. Alguns meus, alguns d’altres. N’hi ha un dels meus que m’agrada molt, es gran i d’un format molt allargat, vertical. Son dues cadires que es miren de cara, encara que una de les dues es despista una mica de l’altre i entre elles hi ha una tauleta de bar 1900, amb peu de ferro forjat i un mabre blanc a sobre. M’han recordo quan el vaig començar a pintar. Es tractava sobre tot de ficar aquesta tres objectes dins de aquest espai tant reduït en l’amplada. L’única solució era una perspectiva des de dalt. Així que vaig provar varies solucions, primer sobre un tros de paper, desprès sobre la tela, perdo, una placa d’una mena d’aglomerat . Finalment ho vaig encaixar al meu gust. I ho vaig començar a pintar. Però de seguida hem vaig adonar que això no anava bé. Estava fent cadires al cap vespre, i quedaven, no se, tristes, i no ho volia. Els colors de fons eren blaus, lilàs, verds foscos, en definitiva molt freds. Devores vaig agafar els tubes de roses, ocres, grocs, blancs, i no se que mes tenia per allà, hi vaig començar a tapar aquell fons tant trist, això si deixant transparències. En aquella època ja sabia que una pintura normalment quedava millor si aplicaves clar sobre fosc, i no al reves. De la foscor surt la llum. Ara se que de la tristor surt l’alegria. De molts dubtes, algunes certeses i de coneixia molta gent, un coneixement únic sobre un mateix i el mon que ens envolta. Per acabar una frase que vaig llegir fa cosa de dos dies en un blog argenti una cosa que hem va agradar molt i que es...
EL ARTE es el acto de modificar aquello que es material o inmaterial, haciendo uso de la materia, la imagen, el sonido, la expresión corporal, etc., o, simplemente, incitando la imaginación de los demàs.
