Aquest mati al obrir el correu, m’han he trobat un de una amiga amb qui estic en contacte esporàdicament, però tot sigui dit, cada un dels seus correus es per mi una lectura interessant a un nivell o a un altre, perquè ella també es una persona interessant a molts nivells. L’últim cop que la vaig escriure va ser fa un mes, mes o menys i li comentava coses que m’havien passat, de bones i no tant bones. Com a tots nosaltres que arribem a una certa edat, i hem passat per experiències doloroses i alegres i viscut una mica la vida, o fases de la vida, com ara la mort d’un esser pròxim, un divorci, fracassos, vivències i descobriments que ens han portat a dubtes i pors crec que arribem a un punt de reflexió i ens podem permetre de fer-nos la pregunta en que ens equivoquem, on esta el fallo, o realment les coses van així perquè es com han d’anar i tot plegat forma part d’un creixement personal que ens ha de portar a una cosa mes interessant, mes madura? Segurament que si... I llegeixo el correu de l’amiga i no hem puc resistir de ficar un bocí del que m’escriu aquí...“Lo de crecer es duro. Comentaba hace días con un amigo que lo que realmente da vértigo es la responsabilidad de sabernos dueños de nuestras propias decisiones. El que cree en Dios o en el destino, tiene la vida más cómoda, al fin y al cabo, poco se tiene que hacer si todo está designado. Pero quiénes no creen que haya cuerdas invisibles que mueven su vida, tienen que afrontar sus aciertos y sus errores; y mi querido amigo....¡cómo pesa esa mochila!.
Es mejor ir cambiando Wernher, si nos paramos, nos estancamos, y cómo el agua, nos pudrimos.
No conozco a mucha gente que sea capaz de tomarse el tiempo para cada cosa. Al igual que tú, cuando estoy metida en una de esas vorágines en las que a veces me veo envuelta, envidio a la gente que parece disfrutar con la vida que llevan, vidas bastante planas, sin altibajos; pero no creo que yo fuera feliz así; y sinceramente, creo que tú tampoco.”
La veritat, es que per moments trobo a faltar aquella vida plana, sense muntanyes russes, bàsicament ben ordenada, i jo també pensava que estava feliç, aquella vida que m’havia donat el matrimoni, i aquella sana rutina. El cap bastant adormit, pensant-me que lo que hi havia era lo correcte i que fora de això, mes valia no buscar res mes. Que això era bo, i per no trencar un cert equilibri, no remoure res, anar fent tranquil•lament.
Ara se que aquells temps difícilment tornaran, perquè bàsicament ja no hem conformaria amb una vida així, com a mínim no avui. M’he tornat massa recelós del meu espai, de la meva “llibertat”. Massa "cul inquiet" també, massa obert al mon.
A un moment donat hem feia por estar sol, crec que ara hem fa por estar massa acompanyat. Com canviant les coses! Lo maco de la vida serà això també, que es canviant i enriquidora, tot i que el com deia l’amiga “Lo de crecer es duro” també te tota la rao del mon quan diu “si nos paramos, nos estancamos, y cómo el agua, nos pudrimos”.
Així que en definitiva, visca la vida! Imperfecte, tumultuosa, complicada per moments, però única, interessant, intensament enriquidora, variada en ritmes, vivències, coneixements, situacions i emocions. Visca la vida que decidim nosaltres, perquè es ben nostre, i si ens equivoquem, que hi farem. Hem d’assumir que no som perfectes ni de bon tros, i que un dels privilegis que tenim en aquest mon es el dret a l’equivocació.
Molt bon dia a tots i totes.....
