Ahir vaig anar veure la peli “el nen del pijama de ratlles”. Molt impactant, i molt ben feta, amb un final bastant.... . No l’explicaré, però si que aconsello a tothom d’anar la a veure. El meu avi es deia Karl Willius, i era aviador durant la segona guerra mundial. Pilotava avions de cassa, i era bo en lo que feia, es a dir que va baixar molts avions i matar molts fills i marits, deixar moltes viudes i orfes, mares desconsolades, fent baixar del cell uns 50 bombarders i casses “aliats”, que amansaven la seva mare pàtria, Alemanya. Per fer-ho el van decorar amb la creu de cavallers de primera classe. No ho explico amb orgull, ni molt menys, però es com son les coses. I ja que tots tenim un passat, mes val mirar lo en els ulls. No jutjo lo que van fer els meu avis perquè eren altres temps i altres circumstancies. Per lo que m’han explicat el meu avi era un jove entusiasta que tenia nomes una idea al cap que era de volar, i en l’alemanya de Hitler, això volia dir entrar en la luftwaffe. Mes allà de això, no se quin era el seu pensament polític, tot i que se que era difícil de no ser nazi en aquell país i en aquella època, així que dono per fet que ho era. Però no crec que ho fos fins els últims límits. Segurament era mes una víctima de la seva època que no un admirador de les lleis de Nuremberg. Aquí Espanya el mon es va dividir entre nacionalistes i rojos, famílies es van veure mutilades per sempre mes en aquella bogeria. No ho podrem entendre si no ho hem viscut de primera ma. El meu avi es va morir en un combat aeri en 1944, quan la supremacia americana i anglesa era total en el cel europeu. Va caure en “eyzelmeer” hem sembla que es diu així, un tros de mar holandes, que es va assecar en els anys 60 i així varen recuperar el seu avio, com molts d’altres. El tema del holocaust sempre hem va encuriosir. Com podia passar, que va passar, perquè, i en el fons la gran pregunta era quin grau de responsabilitat tenia el meu avi en això. Ara les preguntes tenen respostes, i nomes espero una cosa.... que no tornem a viure mai mes moments com aquella bogeria dels anys 30 i 40. Avui porto la Rosa a veure la pel•lícula que vaig veure ahir, i li faré fer un article al respecte. La pròxima generació també ha de tindre plena consciencia de aquest temps i mes encara que poden tornar si no es vigila. Si no tenim present l’historia, la petita i la gran, tendeix a repetir-se.
La foto es el meu avi. La vaig trobar a Internet i hem vaig quedar molt sorprès de veure’l per aquí. Tinc l’original a casa, en algun lloc perdut de la caixa de pandora familiar. Per mes informació sobre la figura del meu avi http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.luftwaffe.cz/images/willius.jpg&imgrefurl=http://www.luftwaffe.cz/willius.html&h=307&w=200&sz=17&hl=ca&start=1&um=1&usg=__KqHHYNSsjxubtvG1ZpFP7uwU6Uc=&tbnid=Ao7ZXPW9kMK_rM:&tbnh=117&tbnw=76&prev=/images%3Fq%3Dkarl%2Bwillius%26um%3D1%26hl%3Dca%26sa%3DG
