Viu amb els sentits…

Estava estirat sobre el meu llit de 4 metres quadrat (si no es mes) llegint algunes línees del auto regal, sentint que d’en mica en mica els ulls s’anaven tancant. La Elyse estirada al meu costat, escoltant i mirant, cantant amb una pel·lícula de la princesa barbie, i la Rosa una mica mes a l’esquera, tornant a descobrir una vella Gameboy, i un joc d’edat canònica, pokemon. Estava llegint, tornant a llegir de fet, les aventures del protagonista de l’historia, de les seves dues sueques i tot el plantejament diguem que moral de tot plegat. Ho tornava a llegir, perquè havia perdut el punt de llibre, i mira, hem venia de gust tornar a començar per allà, de nou. Tots tres estàvem estirats a sobre el llit, molt relaxats de fet. La Rosa havia passat mala nit, tos i asma i tot i que va dormir fins ben bé les 11 encara estava cansada. La Elyse, com de costum a les 8 estava donant tota la guerra del mon, i jo estava mes que relaxat d’haver remat amb i per les dues princeses al llaç de Banyoles, abans de fer un vermutet de colons tot prenent una mica el sol i la sobre a l’hora. Tanco els ulls un moment, hem desperto una hora desprès, amb la Elyse preguntant me com es fa per tornar a escoltar les cançons en català i no en angles. I la Rosa? Havia marxat al ordinador a matar marcians. Total, mig adormit, la Elyse hem va recordar que li havia promès d’anar fer un vol per el poble, i com que les promeses son sagrades, pues a buscar sabates, que no trobava, ni les idees clares tampoc, hem va vindre una necessitat urgent d’anar a fer un cafè a la plaça del homes amb les meves dues donetes.

“Un cafè amb llet si us plau, i elles que demanin”. La veritat es que encara no m’acabava de situar en la línea del temps i no tenia massa clar si érem de mati o de tarda, vespre. Però desprès vaig estar pensant que el mati m’havia despertat de la millor manera possible, i que desprès havíem fet un mon de cosetes... dons, si, tarda... les 7, i la llum del dia que comença a baixar. Hem porten el cafè, i vaig que l’escuma de llet te forma de cor, i hem dona bon rotllo. De fons hi havia una mena de musica “galàctica” i la casi silenciada conversa d’una altre taula, d’una parella d’avis de aquests que hem donen enveja de lo guapos que son. L’ambient es molt suau. Obro un sobre de sucre, tot llegint, “la bellesa te un gust” imprès en lletres guapes al mateix sobre, i penso, que bé... Vaig seguint el traç del dibuix del cor, deixant anant el sucre a poc a poc, i veig que el traç del cor es va marcant cada vegada una mica mes a traves del sucre que hi fico, just abans de desapareixia. Un moment efímer, intens, tonto i bo a la vegada. Porto la tassa de cafè als meus llavis i la Rosa hem demana, “papa, que hi diu aquí?” i lo que havia vist, era un text en portuguès, estampat a sobre la tassa, i el missatge era, “pensa amb els sentits”. Giro la mirada cap a la plaça, i vet aquí la posta de sol que evadeix els murs mes alts dels edificis, i penso, jolin... quin moment mes simple i maco. La resta del cafè amb llet amb escuma capritxosa el vaig passar inflant globus per la Elyse, amb un relax increïble i pensar en aquella frase “pensa amb els sentits”. Quina frase mes maca! I quin moment mes dolç quan tots els sentits es posen d’acord per regalar-te aquests instants màgics.