Primer peto

A vegades hem pregunto quan de temps mes durarà el temps de la innocència, i hem refereixo a la meva filla gran. Aquesta tarda varem anar a fer un cafè i me la vaig estar mirant tranquil•lament, com ha crescut i canviat, lo guapa que s’està fent, lo interessant. Em recorda quan era jove, i molt, però que molt innocent, quan no tenia ni consciencia de qui era, de lo que era, de que podia agradar a algú, tímid, molt tímid. Passaven dies abans de tindre prou valor per dir hola a una noia, i ja no parlo ni d’un peto. Però curiosament tenia el meu petit èxit. El primer peto, molt d’hora, no el vaig fer jo, sinó que me’l van fer, per sorpresa, però que bo que era! Encara sento el tacte de aquells llavis sobre els meus quan hi penso. Es deia Margarita, com les flors, era espanyola, i va ser sota la porta d’entrada de casa seva un dia de sol i calor de la primavera Belga. Durant unes setmanes tenia novia, i va ser molt maco,encara que vist amb el pas de temps, molt innocent tot plegat. Tot sigui dit, teníem 12 anys tots dos. Desprès ho varem deixar, ni m’han recordo ni qui va deixar a qui, ni perquè. La segona novia i el segon peto per dir ho d’alguna manera va tardar dos anys a vindre per això. De petons, desprès en van vindre molts mes, de bons, de sublims i de normalets, però cap com el primer. Avui mirant la Rosa he vist que aquell moment per ella ja no esta lluny, i espero que en guardí un record com a mínim tant bo que el que guardo jo del meu.