Perquè en definitiva, passi el que passi avui, com a mínim aquesta cara ja no la tindrem que veure gaire mes. La foto es un collage esta fet a base de retalls de revistes porno. No es podia ser menys per el 43è president dels Estats Units. Perquè en definitiva, no hi ha cas Lewinsky, ni cigarros al cul en la trajectoria de G.W. Bush, però la veritat es que lo que aquest amant de deu ha ens ha ficat el cigarro de la Lewinsky al cul de tots. Huit anys perduts....
Fa un dies, davant de les càmeres de la CNN, cinc antics secretaris d'Estat van debatre sobre l'actual política exterior americana i el seu futur. Allà hi havia Henry Kissinger, menys somrient que abans, Warren Christopher, apergaminat i cordat, Madeleine Albright, inquisitiva i replicaire, James Baker, contundent i irònic, i Colin Powell, clar i modest. Van coincidir, diferències a part, en la difícil situació que està passant el seu país, amb una guerra empantanegada a l'Iraq i l'Afganistan, una crisi econòmica descomunal i, sobretot, una aclaparadora pèrdua d'imatge davant el món. Baker va qualificar de ridícul algun aspecte de la política actual. Si més no, hi va haver consens al voltant del difícil llegat que espera al pròxim president.
¿TOT ES DEU a la pèssima gestió de Bush? Les coses no són tan simples. La història és sempre un procés continu, per això mateix qualsevol acció s'inscriu en una seqüència. En aquest cas, els antecedents remots es troben en el triomf --amb Thatcher i Reagan-- de la revolució conservadora, que va aspirar a sepultar el model sociopolític edificat sobre les idees econòmiques de Keynes --aplicades als Estats Units per Roosevelt amb el nom de New Deal-- i a liberalitzar l'economia, oprimida per una burocràcia omnipresent i una pressió fiscal insostenible. Aquest credo va desencadenar una desregulació del mercat, continuada pels presidents posteriors a Reagan --Bush pare i Clinton-- i culminada en l'etapa de Bush fill.
Al mateix temps, la ruïna de l'imperi soviètic va deixar sols els Estats Units com a poder hegemònic, i aquest va caure þllavors en la temptació de l'ordeno i mano (unilateralisme), i va deixar passar l'ocasió de pilotar --com primus inter pares-- la construcció d'un ordre jurídic global expressat en normes internacionals i encarnat en institucions supraestatals (multilateralisme).
Va ser Clinton --el més capaç dels presidents nord-americans des de Roosevelt, segons Gore Vidal, però també un sinuós noi del Sud-- qui va reformular els objectius de la política exterior americana, concretant-los en l'estricta defensa dels interessos nord-americans i en la preservació del lliure comerç mundial.
Sobre aquesta base --desregulació i unilateralisme--, el nucli neocon que ha utilitzat Bush fill com a mascaró de proa es va disposar a donar el cop de gràcia, sota la direcció efectiva del vicepresident Dick Cheney i del secretari de Defensa Donald Rumsfeld, partidaris --en el terreny polític-- de la primacia de l'executiu sobre el legislatiu, i apòstols --en l'aspecte econòmic-- de la subcontractació i la privatització sistemàtiques, fins i tot d'aspectes essencials de la lluita antiterrorista. Ha estat per aquest pendent per on es va arribar --després de l'11 S-- a la declaració de guerra a l'Iraq partint d'una descomunal mentida, a la limitació de drets individuals i a la perversió sense pal.liatius de Guan- tánamo, tot plegat contrari a l'au- tèntica i millor tradició americana.
Els resultats estan a la vista: una situació a l'Iraq que s'aguanta amb agulles, ja que --segons el general Petraeus-- "el progrés és fràgil i potser reversible"; una crisi econòmica que ha obligat a l'operació d'intervenció pública més gran de la histò- ria, i que s'ha desencadenat per la desregulació del mercat i la cob- dícia de directius que, amb el pretext de crear valor per a l'accionista, el que han fet és practicar la màxima segons la qual la caritat ben entesa comença per un mateix en forma de stock options i de retribucions escandaloses, i un enorme descens del prestigi i de l'autoritat moral dels Estats Units arreu del món, amb la conseqüència d'una sensible erosió del seu lideratge.
Bush ha presidit impàvid aquesta debacle, i ha donat proves d'indigència intel.lectual, insignificança política i discutible coratge personal. Resulta significatiu, respecte a això, que, després d'haver eludit participar en la guerra del Vietnam, servint com a pilot de la Guàrdia Nacional de Texas, això no li impedís al cap d'uns anys --sent president-- declarar la victòria sobre l'Iraq, l'1 de maig de 2003, en un missatge dirigit als marins i a tota la nació des de la coberta del portaavions USS Abraham Lincoln, al qual va arribar en avió i disfressat de pilot de guerra.
