El concepte de la ciutat ideal va ser àmpliament explorat per filòsofs, arquitectes, artistes i acadèmics durant el Renaixement. Una de les dissertacions més detallades sobre aquest tema va ser oferta per l’arquitecte florentí Antonio di Pietro Averlino (c. 1400-c. 1469) en el seu Trattato di architettura (Florència, ca. 1465). Més ben conegut com Filarete (terme grec que vol dir “amant de la virtut”), va usar la ciutat imaginària d’Sforzinda com a objecte literari en els 25 volums del seu tractat d’arquitectura, escrit en la forma habitual de diàleg entre el patró i el seu arquitecte. La ciutat ideal de Filarete va prendre el nom del seu patró Francesco Sforza, de Milà.Filarete va emplaçar la seva ciutat ideal d’Sforzinda dins d’una muralla en forma d’estrella de vuit puntes dins d’un fossat circular, el qual formava l’avantprojecte de la ciutat. Aquest pla va ser el primer de molts planells de ciutat ideal amb forma d’estrella, que s’oposaven a les àrees urbanes irracionals i col•lapsades de la típica ciutat medieval. En la seva obra, Filarete compara la ciutat ideal a un cos humà quan proposa que hauria de funcionar “com un organisme comunitari”. L’arquitecte va seguir teoritzant que els edificis no haurien de dissenyar-se per a respondre només als desitjos i necessitats dels ciutadans i el govern sinó que també s’haurien de construir per a respondre a tres valors centrals: permanència, bellesa i utilitat.
Filarete és també conegut per la seva obra en les portes de bronze centrals de l’antiga basílica de St. Pere a Roma (1445), encarregada pel papa Eugeni IV (conservades quan l’antiga St.Pere va ser demolida i reinstal•lades a la nova Basílica de St. Pere) i, sota el patronatge de Francesco Sforza, l’Ospedale Maggiore (de ca.1456), el Castello Sforzesco i el Duomo de Milà.
