Aquest mati vaig anar a Girona, i poc abans d’arribar hem vaig trobar un cotxe petit en un carril de dues bandes anant poc a poc a la banda esquera. En 5 km que vaig estar al seu darrere (dos cotxes mes al darrere) va estar a punt de provocar tres accidents, que un realment hauria pogut ser molt greu. No es pot anar en una carretera on tots anem a 80, a 50 km per hora i mes, descol•locat. Estàs fora de ritme, al igual que tampoc es bo anar a 120 km. Una bona conducció es la conducció que et porta el ritme de lo que t’envolta. Es clar que per aquell senyor que anava a 50 tots devíem de ser uns tocats de l’ala, per anar molt mes ràpid que ell, que no deixava de ser la velocitat permesa. Bé, de fet, al final tots anàvem a 50 i tots ens hi adormíem. Suposo que la persona que portava aquell cotxe tant terroríficament lent no estava prou segur d’el mateix com per anar encara que fos una mica mes ràpid, amb tot el que això comportava per tots els altres. La veritat es que a part d’anar poc a poc tenia el geni d’accelerar i frenar quan menys t’ho esperaves. Doble perill.
Anar poc a poc... Fa poc vaig demanar a algú que volia dir aquell concepte exactament, i li vaig preguntar quina era la finalitat del invent. Si es que era per anar allargant mes i mes una relació, o com es menjava això? Jo se que soc mes aviat impulsiu, encara que cada vegada menys, però també he tingut les meves èpoques, o mes ben dit, moments poc a poc. Nomes els tenia quan no estava segur d’una situació, i era per pura prudència. Però vaja, no ha estat mai lo normal, tot sigui dit. Lo normal es viure una relació o una situació a bon ritme, simplement. Quan funciona, funciona, i si no ho fa, millor descobrir les coses com abans millor. Però clar, això va segons el caràcter de la gent. Total, els que van poc a poc hauran de conviure i aguantar els que van mes ràpid, i al reves. Els ràpids solem ficar en pànic els poc a poc, els poc a poc solen desesperar els ràpids. Santa paciència!!!
Fan una hora que la Elyse esta amb una suma, i jo des de fa deu minuts estic aquí, pensant-me que sort que nomes en ha de fer deu, que sinó hi estaríem tota la nit. Encara que en aquest cas esta clar que te un problema de comprensió del problema i que no es un problema de caràcter. I jo de descobrir que es francament difícil explicar a una criatura durant mes de mig hora de totes les maneres possibles que 13-7 = 6. Això si que es un problema de caràcter i recursos.
A per cert, tret d’entendre que hi ha varius ritmes de viure les coses, algú hem pot dir perquè el tió aquell anava a 50 per la banda esquera de la carretera de dues bandes? M’ajudaria a entendre altres coses. Gracies per els comentaris i la lectura
