El nom de cavallers s'havia donat al principi a aquells que pel seu cens podien formar part de la cavalleria en l'exèrcit. Després es va estendre als quals posseint una fortuna d'almenys quatre-cents mil sestercis havien de servir a cavall. En ser incompatible el rang senatorial amb el servei en la cavalleria des del 129 aC, els cavallers (Equo Publico) van quedar formant part d'un cos aristocràtic diferent al de l'orde senatorial (encara que els curials no senadors i els fills de les grans famílies senatorials van continuar inscrits com cavallers en el comicis centuriats). Es tractava bàsicament d'una potent classe mitjana, sense accés a moltes magistratures, molts membres de la qual tenien una fortuna igual o superior a la d'alguns senadors.
Lògicament van accedir a aquesta classe els comerciants rics i intermediaris (Publicani). Gai Semproni Grac va concedir algunes distincions a aquesta classe, distincions honorífiques però que tenien la seva importància a la societat romana, i també altres concessions més reals (com les rendes d'Agafava, cobrades per agents intermediaris, que per llei serien obligatòriament de la capital, en perjudici dels intermediaris locals; i el que les llistes anuals dels jurats o comissions permanents o extraordinàries, que sortien de l'orde senatorial, serien concedides als cavallers, excloent-se no sol als senadors, sinó als quals formaven part de les famílies senatorials). La reacció senatorial va establir algunes lleis: que es creessin colònies a Itàlia en lloc de a les províncies; com no havia terrenys aquests serien lliurats a costa dels terrenys comunals en possessió dels llatins, que a canvi rebien algunes concessions menors (per exemple els soldats llatins no podien ser apallissats per un oficial romà, sinó només per un llatí). Aquest va ser l'inici de la contrarevolució, i Gai Grac va morir poc després en les lluites del carrer entre partidaris del senat (que havien aconseguit l'aliança tàcita dels cavallers) i els seguidors del partit popular.
Després d'això el poder va tornar a l'aristocràcia senatorial, mancats els populars d'un líder. Però els cavallers van aconseguir conservar els privilegis adquirits. La fundació de colònies a províncies es va detenir encara que es va permetre la fundació de la colònia de Narvo Martius (l'actual Narbona), més enllà dels Alps (118 aC) com a única excepció.
S'havia abolit l'import dels arrendaments a l'Estat de les parcel·les i es va permetre la seva transmissió ínter vius. Es va establir que els ocupants llatins i italians podrien conservar les terres de l'Estat cedides en règim d'ocupació, perdent-se la facultat estatal de ser essencialment revocables. Els triumvirs van ser suprimits el 119 aC i els ocupants gravats amb una quota destinada a satisfer l' Annona o distribució de blat entre el populatxo romà a un preu molt baix. Uns anys després l'Estat va reconèixer el títol d'ocupació convertint les possessions sota aquest títol en propietats privades sense càrregues, prohibint-se per al futur el règim d' ocupatio, el qual o bé s'havia de distribuir en lots o bé convertir-se en pastures comunals per a ramaders de entre deu i cinquanta caps (per impedir la seva absorció pels grans propietaris ramaders). Aquestes mesures dictades sota el poder de l'aristocràcia estaven viciades encara que semblaven populars, car de fet tot l'Ager publicus d'Itàlia que podia ser repartit ja ho havia estat, i en canvi assegurava als antics ocupants que ara disposaven de les terres (aristòcrates gairebé tots entre els romans, així com també entre els aliats llatins e itálics als quals s'acontentava) la plena propietat.
Aviat l'aristocràcia senatorial i els cavallers (en total unes dues mil famílies) es van fer una altra vegada amb les petites propietats camperoles, mitjançant compres legals o forçades. Les rebel·lions d'esclaus es van fer més freqüents. La pirateria es va desenvolupar a les províncies orientals.
