Rep el nom de gladiador qui batalla amb un altre, o amb un animal, als jocs públics de l'antiga Roma. La teoria més acceptada sobre l'origen d'aquest mot és que deriva de la paraula Gladuis, l'espasa que feien servir.
Història
L'origen dels combats de gladiadors s'ha de buscar en els costums funeraris dels etruscs, als monuments dels quals apareixen representats i, remuntant-se una mica més, és probable que es trobi alguna relació amb el costum, practicat per alguns pobles primitius, d'immolar els presoners a la tomba de l'heroi mort a la guerra.
Constituïen una part dels jocs funeraris dels etruscs i sembla que es referien al culte de Saturn, probablement en un principi celebrats durant les Saturnals. Aquests combats es van introduir a Roma cap al segle III aC. Com no sempre hi havia presoners per combatre mentre el cadàver era cremat a la pira, moment en el que es produïa el duel gladiatori, en què la sang que es vessava era com un holocaust en ofrena al difunt, no mancaven homes temeraris que s'oferien lliurement a combatre. Aquests foren els primers gladiadors.
Com va succeir amb moltes d'altres costums de l'antiguitat, els combats de gladiadors, que havien començat per ser un ritus de significació religiosa, van acabar essent un espectacle barbar i sanguinari que va arribar a generar una passió desenfrenada.
Segons Valeri Màxim, els germans Marc i Dècim Brutus van donar el primer munus gladiatorium a l'any 490 de Roma, 264 aC, al fòrum Boari amb motiu dels funerals del seu pare.
Com eren molts els sistemes pensats per combatre i diverses totes les armes de cada combatent, es van fixar normes a l'art del gladiador, l'ensenyament dels quals era encarregat als lanistes o gladiadors vells. A càrrec d'aquests, hi havien els gladiadors fiscals, o dependents del fisc, car era l'Estat el que els mantenia sota un règim especial. D'altres lanistes reclutaven i mantenien nois per combatre a l'arena, que després llogaven per als funerals, menjars i d'altres solemnitats. No van mancar tampoc particulars opulents que tenien gladiadors i els cèsars, que posseïen els millors.
Els autors antic, especialment Suetoni, dóna molts detalls dels combats de gladiadors i de la intervenció que dins aquestes festes varen prendre algunes vegades els emperadors. Per exemple, Neró va fer lluitar un dia a l'amfiteatre a quatre-cents senadors i dos-cents cavallers. Trajà, de tornada de la seva expedició al Danubi, va aconseguir que durant els 123 dies de les festes que s'organitzaren combatessin deu mil gladiadors.
Els gladiadors educats a les escoles per els lanistes es llogaven o venien, de forma que els lanistes eren al mateix temps els mestres i els empresaris. Aquestes escoles, que la gent rica mantenia als últims anys de la República, eren repartides per diferents punts del territori romà. L'Imperi en va fundar moltes d'altres: Domicià en va establir quatre a Roma, anomenades ludus: Gallicus, Dacicus, Magnus i Matutinus. A Preneste, Ravenna i Alexandria, a causa de la bonança del seu clima, es van establir aquesta classe d'institucions imperials i l'escola d'esgrima de Càpua va mantenir molt de temps la seva antiga reputació.
