Va néixer l'1 de gener de 1449 a la ciutat de Florència sent el tercer fill del senyor Pere I de Mèdici i Lucrezia Tornabuoni. Abans d'assumir la senyoria de Florència tingué ocasió d'ensenyar la seva habilitat diplomàtica gràcies a la missió que li fou confiada tot just complerts els setze anys a Nàpols, Roma i Venècia. Se'n sortí, a més a més, amb l'oferiment d'honors i d'or als Mèdici per part de Luca Pitti, el més gran aliat entre els seus adversaris polítics.
Senyor de Florència
A la mort del pare, ocorreguda el desembre de 1469, Lorenzo, tot just amb vint anys, assumeix el poder a Florència, juntament amb el seu germà Julià. Aquest, reconeixent-li les seves qualitats superiors, li cedí immediatament les competències de govern. Lorenzo va reformar completament les institucions estatals durant el període comprès entre el 1469 i el 1472, va apaivagar totes les rivalitats entre les famílies i va ajudar a resoldre tots els conflictes, esdevenint l'àrbitre suprem en totes les disputes. Amb petites modificacions a la constitució comunal, es va garantir el poder sense perdre l'estima del poble: va fer conservar les magistratures comunals, les quals, privades de tota autonomia, foren simples instruments en les seves mans.
Lorenzo compendiava el poder polític i l'econòmic, amor per l'art i per la cultura, representant l'encarnació ideal del príncep renaixentista: estava a punt per regnar com a senyor absolut. Ell garantí, a més a més, un període d'equilibri entre les diverses potències italianes, fins al punt de merèixer l'apel•latiu d'"agulla de la balança italiana".
Després d'haver dominat la rebel•lió de Prato i de Volterra, després de deu anys de govern, els germans Mèdici van haver de fer front a la recrudescència dels atacs de les famílies rivals, sobretot la dels Pazzi, que orquestraren la cèlebre Conjura dels Pazzi amb la intenció de matar els germans, pero que va ser un fracas. (veure la conjura dels Pazzi)
Reforçat per aquests successos, Lorenzo, aprofitant el moment favorable, assegurà el poder a les seves mans instituint el Consell dels setanta, òrgan de govern format pels fidels de la família i que disminuí l'autoritat del Priori i del Gonfaloniere de justícia. Amb el nou pontífex, Innocenci VIII, els Mèdici es lligaren més amb el Papa, car Lorenzo estava convençut que l'al•liança entre Florència, Nàpols i la Santa Seu mantindrien allunyats els estrangers d'Itàlia.
Lorenzo il Magnifico, destacat moderador de la política italiana, creà un equilibri que fou la garantia d'una pau entre els estats italians que durà fins a la seva mort, sobrevinguda el 9 d'abril del 1492. El 1494, en reprendre's les discòrdies entre els estats, Carles VIII envaí la península.
Lorenzo no fou només un polític astut, també va ser poeta i protector de l'art. Enamorat de la cultura i de la poesia, li agradava de conèixer-ne totes les manifestacions pel plaer intel•lectual que li produïa. L'extrema varietat de gèneres, models literaris, tonalitats i estils que admirà i conreà fan molt difícil d'establir un perfil únic a la personalitat cultural de Lorenzo. Hom l'ha definit com a un "diletant" de la cultura.
Mecenatges
Escriptors i artistes en general trobaren en Lorenzo un mecenatge intel•ligent i receptiu, fins el punt de fer-li merèixer l'apel•latiu de Magnifico. Entre els humanistes que freqüentaren la seva cort recordem: Pico della Mirandola, Marsilio Ficino, Angelo Poliziano i Luigi Pulci. Aquests mateixos escriptors enriquiren la biblioteca de la família, enviant els estudiosos que freqüentaven la cort a fer recerca de manuscrits preciosos, a Itàlia i a l'estranger. Organitzà la seva col•lecció d'estàtues antigues prop del Giardino di San Marco, propietat seva i fundà una exclusiva escola per joves artistes, reconeguda com la primera acadèmia d'art d'Europa, on estudià, entre d'altres, un jovencell Michelangelo Buonarroti.
Els millors pintors d'aquells temps, Antonio Pollaiuolo, Filippino Lippi i Sandro Botticelli, treballaren per ell, així com l'escultor Andrea del Verrocchio i l'arquitecte Giuliano da Sangallo.
Els últims anys de la seva vida foren, però, trasbalsats per l'agitador popular Savonarola, que l'acusava d'haver corromput, amb el paganisme humanístic, la Florècia cristiana i republicana.
